14 de novembre 2009

Pedro Páramo


Entre els cactus de formes arabesques, apareix el poble de Comala, un poble estancat, allunyat del fluir temporal. Comala és una soca esberlada i buida per dins que aguanta unes branques, eixutes i sense vida, que són els seus pobladors. És un cementiri amagat en la immensitat del desert mexicà, és allà on comença l'infern. Comala és el rastre d'uns destins tràgics, els ecos d'uns records. I, paradoxalment, és també l'únic rastre que ens deixà Juan Rulfo que, després de servir-nos Pedro Páramo, optà per aquella màxima bartlebiana del preferiria no fer-ho i s'apartà de la literatura.
Pedro Páramo s'ha de beure com aquell que es beu un tequila, sense sal ni llimona, d'una glopada. Hi ha llibres que requereixen una ingesta pausada, llibres de tauleta de nit. Pedro Páramo és tot el contrari: hem d'evitar dilatar innecessàriament el temps de lectura perquè així – i només així- podrem arribar a copsar la impecable i essencial destil·lació d'aquesta obra torbadora i genial. Una apologia de la concisió més precisa i pura. Un laconisme màgic. Probablement - a causa de la seva particularíssima estructura formal- us quedareu amb aquella sensació de digestió pesada. És aleshores quan haureu de tornar a començar de nou, una segona glopada. Pedro Páramo és d'aquells llibres que només són llegits quan són rellegits.
No és tracta d'una novel·la normal, més aviat és una poesia. Una poesia que està feta de fragments, i de silencis que el lector ha d'anar omplint. Fragments que són diàlegs i monòlegs interiors a partir dels quals es va intuint una lògica narrativa, un cos, enmig del caos aparent. El fet que la unitat de l'obra no et vingui donada sinó que aquesta sigui una recerca subjectiva del lector, fa que el llibre, tot i la seva temàtica mitològica, sembli del tot versemblant. I és versemblant -o almenys a mi m'ho sembla- perquè també la vida no és més que un conjunt de retalls que ens obstinem en combinar per dotar-la d'un cert sentit, però que sempre acaba esdevenint un tot fictici, disharmònic i fals. El tot és una mentida. El jo, entès com a unitat homogènia, no existeix. Som fragments.
A Comala les metàfores m'han elevat a una altura on la perspectiva m'ha permès veure el que ja sospitava: que som el que no som, que res no és el que sembla, que la realitat és fantasmagòrica, i que estic mort, o potser sou vosaltres els que esteu morts, o totes dues coses a la vegada. He sortit de Comala amb el mateix estat d'atordiment amb què vaig sortir del poble que Rodoreda retratà a la mort. La mateixa sensació de dubte cognoscitiu de la realitat que m'envolta. Estem atrapats en una caverna llòbrega on només s'hi passegen les ombres.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Completamente de acuerdo!

Clarissa ha dit...

Ui ui que tétric! Ànims home! Si veus la vida com una caverna tan llóbrega potser t'hauries de plantejar alguna cosa, algun canvi... No tants llibrots i més futbol, per exemple. Pensa que tot és del color del vidre amb què es mira... En fi, no m'hi fico. La vida pot ser una festa. El problema és quan no hi som convidats, i això sí que ho dic per experiència.

Clarissa ha dit...

També volia dir que m'agrada molt quan parles de llibrots, je je, ara, entre nosaltres, tens una estranya habilitat per triar els clàssics més depriments del mercat... Vull dir els que donen una visió de la vida més dura i descarnada i desesperançada... Està bé si tu ets així, però no sé... massa massa... La vida no és només això.

Quim ha dit...

Clarissa: he de dir que aquest llibre me'l va recomanar en Jordi que és essencialment optimista. Potser tens raó de totes maneres. Una abraçada