14 de febrer 2010

El Motí de la Bounty

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.
Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.
Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

12 comentaris:

U.Q.V. ha dit...

Res és perquè sí.
Reords a tots.

Jordi Marron ha dit...

N'està convençut, Damient?

Cris ha dit...

Se m'ha posat la pell de gallina! quin iuiu...!

Clidice ha dit...

les gastrulacions, com els sants, tenen vuitada? Feliç gastrulació doncs! ni que sigui a toro passat :) I certes preguntes val més no fer-se-les, correm el risc de no trobar respostes i acabar creient-nos qualsevol barbaritat ^^

Evocacions ha dit...

És increïble. Parafrasejant a un amic meu al que admiro jo explicaria que això no pot passar, què és impossible, i, no obstant, això que dic que no passa, passa. Ara bé, jo no m'aniria en un creuer de vacances.

jordi ha dit...

Gràcies pels consells, però la probabilitat que aquest estiu vagi de creuer encara és més baixa..

Brian ha dit...

Caram! M'ha deixat parat tanta precisió en la datació de la seva gastrulació (no li amagaré la meva ignorància: m'he hagut de documentar per saber exactament de quina fase de la formació de l'embrió se'n diu gastrulació).

Jo també soc afeccionat a remenar els llibres vells. La noia que s'encarrega del Punt Verd de la vora de casa deixa en unes lleixes els llibres que la gent llença, i s'ha convertit en una mena de punt de intercanvi. A vegades me'n emporto algun i un cop a casa el fullejo i decideixo si me'l quedo o el torno. No fa gaire me'n vaig emportar un d'en Pío Baroja; no m'acaba de decidir a quedar-me'l perquè ja no sé on posar-els. Però un cop llegida la dedicatòria no vaig tindre esma de llençar-el un altre cop:

«Perquè no oblidis mai que soc teva.
Araceli 23/2/74
»

Què voleu, aquestes coses m'estoven l'anima.

Jordi Marron ha dit...

Aquesta és bastant bona, Brian.. Quin llibre de Baroja era? Perquè sona com a que el sentit de la dedicatòria està contingut a la novel.la, no? Per altra banda, si el llibre ha acabat a la deixalleria això vol dir que l'enamorat de l'Araceli es va estimar més oblidar-la o que alguna cosa els ha passat, o potser ella va considerar trencada la promesa i ell va desfer-se del llibre per despit. I per últim, una nova coincidència en l'any de la dedicatòria. La vida és plena de coincidències, només cal estar atents. A mi ara m'agafen ganes d'investigar la història d'aquesta Araceli..

Jordi Marron ha dit...

Al Facebook apareixen 5 Aracelis, 4no quadren per data de naixement i l'altra, el 1974, tenia 18 anys.. no sé, jo penso que era massa jove per a una promesa tan arravatada.. seguirem la pista..

Brian ha dit...

No siguis cruel Jordi (¿et puc parlar de tu?) val més que l'Araceli no sàpiga mai que el seu llibre va anar a parar a la deixalleria.

Altrament, no crec que la dedicatòria tingui res a veure amb el llibre -"La feria de los discretos"- (en castellà, de Alianza Editorial). Potser una vegada ella li va preguntar quins autors li agradaven, i ell, després d'uns segons en blanc, va recordar un nom que havia sentit a la classe de Lengua y Literatura de tercer de batxillerat... Ves a saber.

Criteri ha dit...

A mi em va pasar -és cert-que vaig regalar un llibre -usat- a una noia, i al fer-li la dedicatòria, vaig veure que deia De Esteban a Fina. Com nosaltres.
Que passa aquí? Ah

jordi ha dit...

Aquesta també és bona, Criteri.. Els llibres.. ho saben tot!