27 de febrer 2010

Escoles

Fa uns mesos, al parc de la Biblioteca de Borrell, vaig tenir la següent conversa amb una nena que jugava a la sorra amb el seu germà.
-Us fa res que agafi una pala? -vaig demanar.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.

18 comentaris:

Clidice ha dit...

una història molt alliçonadora. No hem de negar la riquesa que suposa la immigració, i és evident que hem de saber trobar els mecanismes per fer possible la convivència. Tanmateix no n'hi ha prou amb això, perquè calen moltes més coses que la teva preciosa nena, o les dues magribines, i que tu mateix per fer un món millor (si és que existeix tal cosa).

Ara faria una "persiana" però no :) per cert, vaig haver d'emigrar de l'escola pública a una concertada molt especial, sinó els meus fills no se n'haguessin sortit. Coses que passen. Res és bo o dolent del tot, em sap greu dir-t'ho. I la Heidi ... bé, t'anava a obrir els ulls, però millor que no :P

Jordi Marron ha dit...

Tot és matisable, Clidice, estic d'acord, però els principis no ho haurien de ser.. i una cosa són els matisos i una altra de ben diferent són les excuses, suposo que m'entens.. per altra banda, em deixes intrigat amb això de la Heidi.. que potser tu també em veus com una espècie de Pedro alpí?

Clidice ha dit...

ai no! les supercordes me'n reguardin! :)

U.Q.V. ha dit...

Ja tenies raó, ja... si aquesta Vaca és més roja que Lenin!
Pontifiqui, Jordi, pontifiqui tant com li vingui de gust, que els altres no se n'estan pas, de pontificar...
Salut.

Jordi Marron ha dit...

Jo avui estic de guàrdia, Damien, però vostè, un dissabte, no hauria d'estar al bar amb una copa de Laphronaig a la mà compartint amb en Boris les misèries de la setmana sota una pantalla que projecta Cine de Barrio?

Això de la Clidice és diferent.. un ocellet m'ha dit que es connecta al blog telepàticament i aquesta sorprenent capacitat li permet el do de l'obiqüitat i ser sempre la primera..

Clidice ha dit...

ves a saber! acabo de veure I'm a Cyborg. Potser si que m'alimento de piles i necessito que algú em furti la compassió :)

jordi ha dit...

Aquella frikada coreana? Quasi em tiro pel balcó.. crec que al final vaig llençar el DVD en plan frisbee planejant per les teulades del Poble Sec..

Ara és quan em dius que a tu t'ha encantat i jo em disculpo.. per si de cas..

Clidice ha dit...

hahahahahahahaha ai que em pix de la riss hahahahaha és que a mi, les frikades coreanes m'encanten :D i és que jo no me n'amago, sóc una freak :)

(per cert que no és cap meravella, però té el seu que, si més no una vegada :D)

Quim ha dit...

La Lola (del bloc paraules) reprodueix avui ua frase de la senyora Montilla en relació amb les escoles i les contradiccions que no té desperdici. Quan us canseu de veure pel·lícules coreanes, entreu-hi un moment. Jordi, si vols un consell, intenta dissimular els teus principis davant d'en Bernat -sobretot quan arribi a l'adolescència- si no vols que es conerteixi en un ultraliberal.

Evocacions ha dit...

Jo he tingut uns quants alumnes del Marroc. Un, a més a més, era molt religiós i practicant. Vaig dormir en un alberg amb ell i una alumna; uf!, quina passada de noi: respectuós, ordenat, educat...Ara en tinc dos alumnes: les millors, intel.ligents, amables, educades. Això sí, porten mocador a classe. Hi ha , però, d'altres nois estrangers, clar.

Brian ha dit...

La Lola (la que no te desperdici) fa servir els punts suspensius [...] amb una mica de mala llet. Així es com ve la noticia al Periódico:

UNA SOLA HORA DE CATALÀ / És llavors quan la dona de Montilla explica que els seus fills només reben una hora de català a la setmana. «Els meus fills saben català perfectament, encara que quan l’escriuen fan faltes d’ortografia. Fan poc català, aquesta és la veritat; una hora a la setmana és poquíssim. Però ja ho supliré jo més endavant. Prefereixo que sàpiguen alemany», afirma. En un altre fragment, Hernández detalla els avantatges de l’ensenyament en alemany: «Els nens sortiran del col·legi dominant perfectament l’alemany i l’anglès. És una meravella. Només per saber alemany ja trobaran feina. És com tenir una carrera».

A continuació s'explica que:

Cospedal va considerar «inaudit» el fet que Montilla permeti que a Catalunya «només els rics puguin triar la llengua en què volen educar els seus fills», i va qualificar d’«increïble» que el president català «no vulgui per als seus fills el que imposa als catalans», en referència al sistema d’immersió lingüística vigent en l’ensenyament català des de fa dues dècades.

La demagògia es gratis, venga de donde venga

lola ha dit...

Ai, em sembla que em toca allò tan divertit de "per al.lusions":
- La notícia no la vaig llegir a "El Periódico". No en tenia ni idea d'això de la Cospedal (tot i que es diu, crec, Ma. Dolores...).
- L'única cita que evito de posar i que tingui algun pes polèmic és aquesta de "Però ja ho supliré jo més endavant", quan la vaig llegir se'm van obrir tants interrogants -sobretot, aquest "jo"- que vaig preferir, caritativament, obviar-la.
- Les declaracions (incloses les cites del Periódico) de Frau Montilla, que són tretes d'un llibre, és a dir, hi ha hagut galerades, revisions, temps per a pensar-s'ho..., em semblen un escàndol, sense necessitat de fer-hi cap mena de demagògia. Bé, el que és un escàndol és la realitat que expliquen, però l'alegria amb què l'explica també és curiosa. Certament, la sensibilitat a l'hora d'escandalitzar-se és subjectiva, com també ho és el meu blog.

Jordi, sobre la immigració per a mi hi ha un principi fonamental: jo tracto amb persones (i en tracto moltes d'immigrants: em conec bona part de la comunitat marroquí del Masnou), i les continuo tractant també en funció de com elles em tracten a mi. Això inclou la meva cultura, el meu país i les seves lleis. És a dir la qüestió no és si són macus, espavilats, simpàtics... o no. Si resulta que n'hi ha un d'antipàtic, doncs està en el seu dret. La qüestió és que son persones, veïns meus, que me'ls trobo al súper, a cal metge, que alguns venen per casa, la senyora de fer feines, les seves filles (la gran ja és a la universitat!), algun amic del meu fill, etcètera. Altra cosa és la política sobre un fenòmen demogràfic tan complex i tan delicat, hi hauria molt a dir.

Quim ha dit...

Brian, a mi aquestes paraules no deixen de semblar-me un escàndol, amb punts suspensius o sense. Com a mínim hauríem d'exigir una certa coherència a la classe política. Si el senyor Montilla pensa que el fet de saber alemany garantitza que els nostres fills puguin trobar feina i que fer una sola hora de català és secundari, que defensi públicament aquest model lingüístic per a totes les escoles públiques. Tot el que no sigui això serà un frau a la ciutadania.

Jordi Marron ha dit...

A mi de tant en tant em surt la vena estalinista.. jo crec que tots els polítics que porten els fills a l'escola privada, fan servir la sanitat privada i tenen plans de pensions, estan invalidats per exercir càrrecs públics perquè no creuen en l'estat que representen.. i ja està!

Brian ha dit...

Lola, lo de la demagògia anava sobre tot per la Cospedal, però no puc amagar que de retruc també una mica per vostè :). I doncs que no me'n puc amagar, me'n he de disculpar, perquè tampoc ni havia per tant.

Sobre el tema d'escàndol, algunes consideracions:

-L'Escola Alemanya, òbviament ha de complir la llei. (Dono per fet que la compleix).

-Les decisions de la parella Montilla-Hernández (amb independència de la posició institucional del Sr. Montilla en aquest moment) pertanyen al seu àmbit privat.

-Si fóssim a Nord-americà Mr and Mrs. Montilla haurien de donar comptes corporativament de què fan en les seves vides privades i amb les dels seus fills (a més a més de entonar God bless Catalunya cada matí, amb la ma al pit, etc). Afortunadament (si més no per a mi) no es el cas. El dret català consagra la separació de bens i la senyora Hernàndez no es la senyora (ni Frau) Montilla.

-Anècdota: en Jordi Pujol també va anar a l'Escola Alemanya. Això sí, l'Escola Alemanya no fa miracles: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Però aquesta ja seria un altre historia; deixem que la senyora Hernández somiï que els seus fills pujant amb l'ascensor social fins l'àtic.

Tornant al leitmotiv del post d'en Jordi. Jo també vaig portar els meus fills a l'escola pública (no del CEPEC, certament) per una qüestió de suposada coherència personal. Però més d'una vegada, i més de dues, m'he preguntat si no els hauria ajudat millor amb menys coherència i més sentit pràctic. (I en aquell temps no hi havia immigració).

No sé com van ara les coses, però una escola en la qual els mestres son, abans que res, funcionaris, on el director es un company més, on la preocupació principal és acumular punts per anar-se acostant a la plaça en propietat anhelada, on no hi ha una línia pedagògica estable perquè el claustre canvia cada any (perquè demanen plaça en un altre lloc, perquè s'en van en comissió de servei a no sé on...) be no segueixo. Una escola així no pot anar be de cap de les maneres. I ara he sentit a dir que volen fer jornada intensiva i que també troben raons "pedagògiques" per explicar-ho als pares... En fi.

lola ha dit...

No s'ha de disculpar de res, vostè, Brian, ni que m'ho hagués dit per a mi sola. A més estic segura que tots, en major o menor mesura i constància, en fem, de demagògia, quan polemitzem. I, a mi, m'encanta discutir.
El meu fill també va i ha anat a l'escola pública, i tampoc m'importaria que hagués anat, de tenir-la a prop, a l'escola alemanya. Hi ha molt motius per no portar els fills a la pública, molts, tot i que, per exemple, els que esmenta en Brian, a mi, no siguin els que més em preocupen. El que passa és que, de privades serioses, n'hi ha poquíssimes, i encara algunes d'elles no m'agraden gens per motius no acadèmics. I, almenys al meu poble, molt millor la pública que la concertadeta.
Ah, en Pujol va anar a l'alemanya quan era petit, però els seus fills a can Triadú, de solvència catalana i catalanista del tot contrastada. Insisteixo, no està bé imposar el català amb multes, fer-ne discursos apocalíptics des del govern, reduir el castellà a dues hores setmanals (quantes en deuen fer a l'alemanya?) i, en fi, en plena batalla lingüística, ser President i no ser, amb un tema tan sensible, conseqüent.

Gràcies a La Vaca sorda per l'amable infraestructura

Jordi Marron ha dit...

De res, a disposar..

Anònim ha dit...

Ep, Jordi, jo penso exactament com tu. President de Catalunya? doncs a l'escola pública. Ja veuries com la Lec no l'hagués aprovat, si en portés la canalla.

Evocacions