Carl Sagan

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...