Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.