10 de juliol 2010

Barcelona, 10 juliol 2010

Quan era petit i tornant del pati els meus companys cridaven consignes independentistes abans de la classe de mates, jo de vegades m'hi afegia i de vegades no. Mai no vaig tenir cap problema, però era evident que allò no anava massa amb mi. No és cap descobriment que als 80 el sentiment independentista era tan identitari que si no tocaves el flabiol a les teves estones de lleure se't feia difícil acostar-t'hi sense prendre mal. Si a casa votaven al PSC i tenies avis andalusos era del tot impossible, gairebé una temeritat. Però han passat els anys i l'Estat Espanyol no ha fet més que demostrar com és de dur ser un dels pocs Estats europeus que no han passat per una Il.lustració. És com passar de FP1 a segon cicle d'Enginyeria de Telecomunicacions sense Batxillerat ni Selectivitat. Dels Reis Catòlics al Franquisme, ni més ni menys. 40 anys de metàstasi democràtica, poc més d'una dècada de subtils progressos i lleus millores i de nou, amb Aznar, un tumor desbocat com una casa de pagès al bell mig dels pulmons. I ells segueixen fumant puros a Las Ventas, no fos cas. La Casta, la Raça, la Roja i la Indisoluble Unidad de su puta madre. Jo crec que no hi ha Unitat que suporti gaire temps una gangrena i una metàstasi com l'actual. Com diria en Rubianes, yo haria con todo una gran bola, se la metería por el culo, que les explotase y les quedasen los huevos colgando de los campanarios, coño, es que me enciendo!! Ens veiem al Passeig de Gràcia. La vaca anirà al darrera de la pancarta d'Unió de Pagesos. Visca Catalunya!

4 comentaris:

Brian ha dit...

Hi he anat i no me'n penedeixo (segurament me'n hauria penedit si no hi hagués anat). Però de moment no m'atreveixo a dir gaire cosa més. He sentit a dir per la tele, a més d'un lider, que hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació. Potser sí o potser no, però si no hi ha un després, només haurem afegit frustració a la frustració.

Clidice ha dit...

avui segur que tots aquests "liders" han tingut gabinets per tal de valorar la manifestació d'ahir. Ara, però, el poder és del poble, sabrem usar-lo? és molt fàcil, es tracta de votar amb coherència i, si pot ser, que n'hi hagi més que s'hi dediquin a això de la política, que diuen que donar temps a la societat no és dolent per la salut. O potser tornarem a veure un retrat d'allò que som fins ara?

La manifestació, però, va ser una passada, no m'hagués perdonat perdre'm una ocasió com aquesta :)

Jaume ha dit...

Jo els anys 80 estava raonablement content. Haviem fet història. Mai més faria falta sortir al carrer. Ja es podia fer política.

Ahir vaig tornar a sortir. Aquest cop no era el fill. Era el pare. La meva filla (nena encara i que es resistia a venir) al final em va dir "podrem dir que hi hem estat".

Qui hagafarà ara el lideratge?. Valdran els hereus d'aquells enyorats liders de la transcisió?

Ens falta perspectiva per saber-ho, però jo també tinc por, Brian, que sigui elprincipi d'una altra frustació.

Criteri ha dit...

Cordons amb la frustració! és obvi que la millor manera de no frustrar-se és no fer res.