Toros

Va quedar sorda el dia que una veïna de pastura, envejosa dels litres de llet fresca que a ella se li cuallaven abans d'abandonar la mamella, li va dir que aquell brau imponent que li havia anat al darrera l'estiu anterior, havia acabat amb el cap penjat a la xemeneia d'un empresari taurí. Vídua i traumatitzada, va adonar-se que no tenia res a dir i va decidir que ja no esperava res del món. Davant del silenci còmplice dels prats, mai no va arribar a saber que havia quedat sorda del tot aquella llunyana tarda de juliol per culpa d'una veïna i els costums bàrbars dels homes. L'oblit inexorable es va endur els malsons de mica en mica i tres quartes parts dels records. Però l'herba va seguir creixent i la llet rajant a dojo com sempre ho havia fet. Una nit de tempesta, un llamp justicier va caure damunt la veïna envejosa i un dimecres qualsevol, una iniciativa popular va aconseguir prohibir les corrides. La vaca sorda va seguir rumiant aliena als canvis, i amb ella, la terra va seguir girant, harmònica, en un univers a la recerca de l'equilibri.

Manies

Sóc un maniàtic recalcitrant. Hi ha un terme mèdic per descriure aquest tipus de personalitat, maniaco-compulsiva crec recordar. És cert que hi ha diferents graus, però sempre he pensat que aquesta gradació és l'excusa per evitar tancar-nos tots als manicomis, estratègia aquesta que l'estat no podria assumir de cap de les maneres. S'anomeni com s'anomeni i sigui al nivell que sigui, el cert és que formo part d'un col·lectiu de desequilibrats que es pot passar uns quants minuts alineant amb la mirada la línia vertical de la columna i l'estanteria. Un col·lectiu a qui se li posa la pell de gallina si veu un comandament a distància que no forma exactament un angle de noranta graus amb el límit de la taula.

Al llarg de la meva vida he intentat per tots els mitjans corregir aquests comportaments que no tenen ni solta ni volta, i crec que me n'he sortit relativament. Diguem que les manies continuen allà, que no han desaparegut, però que no les manifesto amb la mateixa profusió que quan era jove. Probablement la causa és perquè em canso més aviat; amb això vull dir que si he aconseguit mitigar aquestes manies ha estat més per un esgotament físic que per un procés racional. És ben cert que ja no conto fins a vuit - amb els dos dits clavats als límits de la porta- quan vull marxar: tanco la porta i au. Tampoc torno quaranta vegades a casa per assegurar-me que he tancat el gas, cosa que m'ha alliberat de fer previsions de temps més dilatades. Però, malauradament, hi ha manies que ni l'esgotament físic redreça. De totes elles la que actualment més em preocupa és la de caminar sempre mirant el terra. Em preocupa perquè se'm corba l'esquena i l'alçària se'n ressent. Sóc un home que minva i tot i que intento assumir aquest devanir físic amb la màxima dignitat, hi ha aquella tristesa latent lligada a la constatació que a la vida tot va cap per avall. Em pregunto què hi ha al terra de tan interessant. Hi ha les caques de gos, els xiclets fossilitzats a l'asfalt i moltes línies rectes. Res més. Quin és doncs el motiu d'abaixar permanentment el cap?

Pel carrer sovint veig altres homes que també caminen encorbats. Em refereixo a homes en què la vellesa encara no és excusa per justificar la manca de verticalitat. Molts d'aquests porten quimeres que es van acumulant sense remei. Els altres són com jo: ja no hi ha quimeres ni res, i no obstant això ens corbem. Són els meus semblants. A vegades penso que la causa ve de lluny, just en aquell moment en què un cert pessimisme antropològic de tipus hobbesià ocupà bona part de la nostra raó. Aquest pessimisme, que ha anat fent via, ha acabat per corcar els fonaments de la nostra personalitat. Algun dia passo pel costat d'un d'aquests homes horitzontals; aleshores aixequem mandrosament la mirada i, amb una certa perplexitat, ens saludem inclinant lleugerament el cap.

Festa Major

Estem de festa al barri. Ahir, sortint del pàrquing, varem trobar un festival Bangla a la Plaça del Sortidor. Pels neòfits en costumisme del segle XXI, un festival Bangla consisteix en una sèrie de balls Bollywood per part de totes les adolescents del barri amb música enllaunada, alguna cançó atonal com a distensió i una desfilada final de moda acolorida. A en Bernat li va costar 10 minuts superar el desconcert inicial, però finalment va acabar remenant el cul. Un carrer per sota ens va sorprendre un especimen pintat de verd fosforescent amb levita, barret, un rosari desproporcionat al coll, una sabata de taló a un peu i una bamba a l'altre, ambdues pintades del mateix verd fosforito que el rostre. Vam esperar 5 minuts encuriosits i finalment va començar a sonar una guitarra mandrosa que em va evocar el tedi sostingut que Neil Young va compondre per Dead Man. I uns minuts més tard, va arribar el torn de l'especimen fosforescent, una barreja impossible entre Björk i la gallina Caponata. Primer tema dedicat sense gaires ganes a algú que ja no hi és, Natacha, Princesa de Arraval. Es veu que aquell parell estan recol.lectant diners perquè la tal Natacha no vagi a la fossa comuna. Causa justa, malgrat la manca d'harmonia de tot plegat. Entre els assistents, alguna tieta despistada i una munió significativa de turistes. No és casual. Per a un guiri perdut per Barcelona, un festival Bangla és tan pintoresc i exòtic com un 3 de 9 amb folre i manilles. I que ningú no pateixi per si es perden les tradicions més nostrades, a sota de casa hi ha la seu dels Castellers del Poble Sec i celebren sovint fites assolides amb xibeques i música atronadora fins a altes hores de la matinada. Jo no sé si som una Nació o no passem de Preàmbul, però aquest és també el País que tenim, i el que està clar és que els darrers anys hem guanyat dosis considerables de mestissatge i freakisme. I això, a banda de pintoresc, resulta positiu ni que sigui només des d'un punt de vista estètic. I als balcons Senyeres, algunes Estelades, banderes del Barça i un parell de banderetes espanyoles presidint el cartell -en català- del Badulake. Però jo personalment em quedo amb els geranis.

Barcelona, 10 juliol 2010

Quan era petit i tornant del pati els meus companys cridaven consignes independentistes abans de la classe de mates, jo de vegades m'hi afegia i de vegades no. Mai no vaig tenir cap problema, però era evident que allò no anava massa amb mi. No és cap descobriment que als 80 el sentiment independentista era tan identitari que si no tocaves el flabiol a les teves estones de lleure se't feia difícil acostar-t'hi sense prendre mal. Si a casa votaven al PSC i tenies avis andalusos era del tot impossible, gairebé una temeritat. Però han passat els anys i l'Estat Espanyol no ha fet més que demostrar com és de dur ser un dels pocs Estats europeus que no han passat per una Il.lustració. És com passar de FP1 a segon cicle d'Enginyeria de Telecomunicacions sense Batxillerat ni Selectivitat. Dels Reis Catòlics al Franquisme, ni més ni menys. 40 anys de metàstasi democràtica, poc més d'una dècada de subtils progressos i lleus millores i de nou, amb Aznar, un tumor desbocat com una casa de pagès al bell mig dels pulmons. I ells segueixen fumant puros a Las Ventas, no fos cas. La Casta, la Raça, la Roja i la Indisoluble Unidad de su puta madre. Jo crec que no hi ha Unitat que suporti gaire temps una gangrena i una metàstasi com l'actual. Com diria en Rubianes, yo haria con todo una gran bola, se la metería por el culo, que les explotase y les quedasen los huevos colgando de los campanarios, coño, es que me enciendo!! Ens veiem al Passeig de Gràcia. La vaca anirà al darrera de la pancarta d'Unió de Pagesos. Visca Catalunya!