22 de juliol 2010

Manies

Sóc un maniàtic recalcitrant. Hi ha un terme mèdic per descriure aquest tipus de personalitat, maniaco-compulsiva crec recordar. És cert que hi ha diferents graus, però sempre he pensat que aquesta gradació és l'excusa per evitar tancar-nos tots als manicomis, estratègia aquesta que l'estat no podria assumir de cap de les maneres. S'anomeni com s'anomeni i sigui al nivell que sigui, el cert és que formo part d'un col·lectiu de desequilibrats que es pot passar uns quants minuts alineant amb la mirada la línia vertical de la columna i l'estanteria. Un col·lectiu a qui se li posa la pell de gallina si veu un comandament a distància que no forma exactament un angle de noranta graus amb el límit de la taula.
Al llarg de la meva vida he intentat per tots els mitjans corregir aquests comportaments que no tenen ni solta ni volta, i crec que me n'he sortit relativament. Diguem que les manies continuen allà, que no han desaparegut, però que no les manifesto amb la mateixa profusió que quan era jove. Probablement la causa és perquè em canso més aviat; amb això vull dir que si he aconseguit mitigar aquestes manies ha estat més per un esgotament físic que per un procés racional. És ben cert que ja no conto fins a vuit - amb els dos dits clavats als límits de la porta- quan vull marxar: tanco la porta i au. Tampoc torno quaranta vegades a casa per assegurar-me que he tancat el gas, cosa que m'ha alliberat de fer previsions de temps més dilatades. Però, malauradament, hi ha manies que ni l'esgotament físic redreça. De totes elles la que actualment més em preocupa és la de caminar sempre mirant el terra. Em preocupa perquè se'm corba l'esquena i l'alçària se'n ressent. Sóc un home que minva i tot i que intento assumir aquest devanir físic amb la màxima dignitat, hi ha aquella tristesa latent lligada a la constatació que a la vida tot va cap per avall. Em pregunto què hi ha al terra de tan interessant. Hi ha les caques de gos, els xiclets fossilitzats a l'asfalt i moltes línies rectes. Res més. Quin és doncs el motiu d'abaixar permanentment el cap?
Pel carrer sovint veig altres homes que també caminen encorbats. Em refereixo a homes en què la vellesa encara no és excusa per justificar la manca de verticalitat. Molts d'aquests porten quimeres que es van acumulant sense remei. Els altres són com jo: ja no hi ha quimeres ni res, i no obstant això ens corbem. Són els meus semblants. A vegades penso que la causa ve de lluny, just en aquell moment en què un cert pessimisme antropològic de tipus hobbesià ocupà bona part de la nostra raó. Aquest pessimisme, que ha anat fent via, ha acabat per corcar els fonaments de la nostra personalitat. Algun dia passo pel costat d'un d'aquests homes horitzontals; aleshores aixequem mandrosament la mirada i, amb una certa perplexitat, ens saludem inclinant lleugerament el cap.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

no cal que miris a terra, les caques també les pots veure amb el cap aixecat, i això també et permetrà veure a algú que et saludi amb un somriure ;) no arreglarà res, això segur, però potser no seràs tan repessimista :P

Brian ha dit...

Cada dia s'aprèn alguna cosa; ara sé que tinc una personalitat maniaco-compulsiva (que sempre deu ser millor que ser maniaco-depressiu). La meva dona (que és maniaco-televisiva) em diu "senyor Monk", perquè sol veure una serie que fan a la 8TV en que el protagonista te la mateixa mena de manies. No entén, per exemple, que vulgui tindre els llibres sempre perfectament alineats o que em tregui de polleguera que em deixin el diari amb les fulles desquadrades.

Quim ha dit...

Ai amic Brian, me n'havia oblidat dels llibres. Sempre he pensat que el fet que els llibres no tinguin una mida estàndard és per fer-nos la punyeta. I aquesta cosa ridícula dels llibres de butxaca, que trenquen l'harmonia de la llibreria, i que no he entès mai per què en diuen de butxaca si no hi ha ningú que els porti a la butxaca. Jo tinc una mania curiosa i és que els russos no poden estar separats. Tots ben juntets perquè es facin companyia. Se'm trencaria el cor veure a Gogol a una punta i a Turguenev a l'altra. O a Txekhov envoltat de francesos, pobre.

Jordi Marron ha dit...

Algú se li acudiria separar els autors russos, de debò?

El tedi és el millor remei, Quim. Jo vaig deixar d'estendre la roba fent servir agulles del mateix color el dia que la mandra va resultar superior als efectes negatius de la manca de simetria.. ara em conformo arrenglerant la propaganda en perfectes línies parla.leles de l'oficina de La Caixa mentre escolto com m'intenten convèncer que necessito un Pla de Pensions. Crec que és l'única cosa que encara em manté vinculat al sistema bancari, tríptics, folletons, prospectes.. tot desendreçat, tot només per a mi..

Clidice ha dit...

una vegada vaig escoltar un psiquiatre que deia que l'ordre era malaltia i el desordre personalitat. Jo separo els russos! que junts no hi ha qui els aguanti! i de "personalitat" en tinc per posar una paradeta al mercat els dijous! si voleu us convido a dinar, jo poso els draps de la pols també ^^ teu fatal, però refatal eh!

Criteri ha dit...

Això d'anar cap cot pot ser inseguretat. Jo també sóc de manies però d'aquestes dels quadres torts i això res. Consolem-nos quan diuen que la majoria d'escriptors i altres "figures" són neuròtics :))