10 de desembre 2010

John Lenon

La mort de Lenon ha esdevingut amb els anys una mena de metàfora atemporal. Les morts inesperades obren dics en els murs de la nostra ànima i fixen el moment i la circumstància en què les vam viure per sempre més. La georafia del nostre imaginari sentimental es fa visible amb fites biogràfiques com aquesta i d'altres de personals a partir de les quals podem reconèixer-nos i fer-nos entendre si s'escau.
Tal dia com avui de fa 30 anys jo em passejava pel pati de l'escola Itaca aliè a la notícia que commovia el món. No recordo la mort de John Lenon perquè probablement encara no en coneixia l'existència. En aquest sentit, podríem dir que no vam ser excatament coetanis. Uns anys més tard, el 1985, la meva classe es va presentar a un concurs de l'Ajuntament per pintar un autobús municipal amb motius olímpics de cara a la propera candidatura de Barcelona per acollir els JJOO del 1992. Vam guanyar i vam pintar l'autobús amb els motius que s'aprecien a la fotografia (recuperada via Facebook fa un parell d'anys). Com que no hi havia pinzells per a tots, fèiem 2 torns diaris. Els que es quedaven a l'escola enlloc d'anar a les cotxeres municipals apreníem cançons dels Beatles amb la Iona. Si algun dia em falla la memòria, és molt probable que a la pregunta de què estava fent quan vaig saber de la mort de John Lenon respongui que estava pintant un autobús. Els meus néts no es molestaran a contrastar la informació perquè la trobaran prou plàstica. I jo somriuré pensant que la realitat és més interessant amb una mica de sal i de pebre.
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..

7 comentaris:

Brian ha dit...

Vindran més Lenons, que faran somiar a més generacions que un mon millor és possible; i el cicle és repetirà una i un altre vegada durant mils i mils d'anys. Però aquest mon millor mai arribarà, perquè cap Lenon pot canviar la matèria prima de la naturalesa humana (i animal): la doble hèlix de DNA.

U.Q.F. ha dit...

Tens raó. Molts se n'enfoten de les utopies, quan el que és realment utòpic és creure que amb l'ordre actual anirem gaire millor.
També cert, i bonic, l'apunt sobre la memòria. Sort que és selectiva, interessada i tramposa... només així ens pot daurar el passat i fer-nos la nostra pròpia peripècia una mica més passadora... una mica més poètica, si és possible.

Quan van assassinar Lennon, recordo perfectament que em va venir al cap una cosa raríssima: "sort que no han matat McCartney"

Salut, Jordi.

Criteri ha dit...

A mí m'agrada com a músic, com a profeta no m'ha d'ensenyar res. La seva vida no diria que fos exemplar per tant exemple per a ningú. Costa molt poc dir quatre tòpics revolucionaris o pacifistes -amb la butxaca plena, això sí.Imagine all the piipooool, aquesta ja s'ha fet pesada.
Per cert, també anava de místic, molt.
Previsible el comentari, oi?:)

Jo sí sabia qui era, per cert, vaig saber-ho abans de dinar, al telediario, a Santa Eulàlia de R., a la granja que teníem, i els ulls s'em van humitejar.

Evocacions ha dit...

No era el meu preferit, però amb el temps cada vegada m'agrada més. Recordo perfectament el dia que, sovint, rememoro, quan penso que ja sóc més gran que ell, que va morir molt jove.
Comparteixo enormement aquesta sopresa per les preferències de la gent per un món que els pren allò de més preciat que tenim. Ahir a La VAguardia, en lapetita enquesta que fan al costat d'una foto sorpresa, preguntaven si "l'economia es pot permetre cinc dies de pont"; majoritàriament la gent deia que no. Som més que idiotes. La vida no es pot permetre una economia que no permet un pont de cinc dies.

Jordi Marron ha dit...

Brian, el comportament altruïsta també està contemplat al DNA, en nosaltres, les abelles i molts altres animals.. i això no ho deia Lenon, sinó el mateix Darwin.

Damien i Evocacions, totalment d'acord. Estem perdent el nord.. l'escala de valors no ha desaparegut, s'ha pervertit: primeres mesures de Mas, fora l'impost de successions, la conselleria de Medi Ambient i els 80 per hora..

Criteri, algun dia descobrirem que estem molt més d'acord del que sembla.. hi ha una cosa, però, que perverteix la logica més bàsica i a més és molt injusta i és qüestionar la ideologia d'algú pel seu compte corrent (ja ho vas fer amb Saramago..). Si Lenon s'hagués fet milionari especulant, et podria donar la raó, però crec que no és el cas. Si demà et toca la loteria, estic convençut que no canviaràs de manera de pensar i que les teves paraules seguirant tenint el mateix valor. Si t'hi fixes, les meves crítiques a Ratzinger venen sempre de les contradiccions morals i no de les riqueses vaticanes (tot i que aquí hi ha bastant més a dir que en el cas de Lenon, ja ho deia Sant Francesc..).. i per últim, el caràcter profètic no el poses necessàriament tu, potser Lenon va ser il.luminat per l'esperit sant quan estava component Imagine, vés a saber.. igual que Moisès, Abraham, Mahoma, Ezequiel, Jeremies, Malaquies o Nostradamus, vés a saber..

Criteri ha dit...

No ho dubto Jordi que no estem tan lluny, sobretot en que a ambdós ens preocupa el bé comú i la justícia, tot i que suposo que amb receptes diferents.
Chapeau! ho he pensat moltes vegades, la inspiració profunda de Lennon té quelcom de místic, de caire diví.

El desacord. Val que no es pot fer demagogia, pero continuo creient que no es poden fer clams pel socialisme
des d'un iot amb cloïsses i xampany, o com el Portabella p.e., amb l'élit de l'elit, la gauche caviar, divine, etc. No m'agrada.

Anònim ha dit...

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/guantanamo/2010/12/09/lennon-un-enemigo-de-la-humanidad.html