05 de març 2011

El vell animalista

El senyor J.C fulleja amb parsimònia els diaris mentre xucla àvidament un caliquenyo i es pren un cigaló de Rom Pujol. A la terrassa del cafè del petit municipi lleidatà se senten els clec clec de les fitxes del dominó i poca cosa més.
El nostre protagonista ja fa mesos que no se sent engavanyat per les mirades de desdeny de la resta d'ancians. Tot plegat és una cosa de vells apoplèctics, pensa, incapaços de fer una lectura racional de tot el que passà i d'anar més enllà de la simple anècdota. Els joves del poble en canvi, des que va sortir de la presó, l'han acollit com un heroi i tots els dies li fan la gara-gara: les més jovenetes es deixen fer i els xicots el conviden a concerts i a drogues de disseny i, sempre que poden, li demanen que els expliqui la seva història fins al més mínim detall.
L'octogenari senyor J.C manté intactes les seves conviccions però està fermament convençut que la via política és l'única vàlida per assolir els seus objectius. Els anys passats a la presó han fet que es convencés plenament que amb la violència no es va enlloc i que les coses s'han de fer ben fetes, sense tacar-se de sang, fent ús tan sols del discurs -amanit, si cal, amb petites dosis de demagògia-. Per aquest motiu es prepara per fundar un nou partit polític. Sap que té els joves de la seva part i això fa que tingui grans expectatives sobre el recorregut que aquest nou partit pot assolir. Es presentarà a les eleccions municipals primer, però la seva mirada reposa sobre la butaca que el seu admirat Jordi Pujol ocupà en el palau de la Generalitat.
J.C és un animalista radical. Creu fermament que el mal es manifesta a través del poder que els humans exercim sobre aquelles criatures més indefenses, els animals, i sobre aquesta base moral es sustenta la seva ideologia. Amb el nou partit polític, que encara no té nom, vol acabar entre altres coses amb els escorxadors, les carnisseries i el tuf de xai a la brasa que empudega l'aire cada vegada que uns cretins decideixen perpetrar aquella ignomínia tan arrelada al nostre país, les costellades.
A vegades li vénen al cap els familiars dels quatre carnissers que matà als anys seixanta, i pensa amb el dolor que els provocà. Quan això passa, però, opta per seguir l'estratègia mental que el psiquiatre de la presó li recomanà i que el permet mantenir-se assossegat, això és circumscriure aquests crims com el que realment van ser: danys col·laterals.
Els seus contemporanis encara recorden perfectament els quatre joves i trempats carnissers que gràcies a les aptituds culinàries de l'octogenari animalista es convertiren en – cal reconèixer-ho- uns magnífics estofats. Amb una precisió quasi quirúrgica els cossos dels quatre desgraciats foren esquarterats, macerats una setmana amb vi negre i unes quantes espècies secretes, i finalment cuits a foc ben lent fins a convertir-se en objectes comestibles d'un sabor i textura realment extraordinaris per ser venuts, posteriorment, com a plats precuinats entre els carnívors de la comarca. Des de fora es fa difícil entendre l'estratègia militar que pretenia seguir amb aquestes atrocitats sinó és la simple venjança, o que simplement li faltava un bull; de fet, el vell es mostra incòmode quan se li formulen aquests dubtes però sempre ha defensat que tot obeïa a un pla racional i que els crims no tingueren res a veure amb cap obscura psicopatologia.
El que està clar és que ja ha saldat els deutes que tenia amb la justícia, i encara que la seva condició d'assassí no se la podrà treure mai de sobre, abjura de la violència i acata les normes bàsiques de la democràcia, de la constitució i de la seva escala de veïns; i avui li han acabat de confirmar que, a diferència d'altres casos, el seu partit havia superat tots els esculls jurídics que imposa la llei de partits.
J.C es cala la boina fins les orelles, fa una última xuclada al seu caliquenyo, i s'aixeca d'una revolada excitat per començar la nova aventura política que preveu serà apassionant.

8 comentaris:

Criteri ha dit...

Bona fàbula, plantejada en forma de paradoxa neguitosa per a molts. Falta la moraleja però suposo que no cal.

Quim ha dit...

però tu que en penses d'aquest cas, amic criteri? és moralment acceptable que una persona que ha comès assassinats, i qui diu que ha comès assassinats diu també que els ha justificat, pugui participar de la vida política?

Clidice ha dit...

Els animalistes no atempten contra la sacrosanta unitat de la Pátria, o sigui que: via lliure. Faltaria més!

Criteri ha dit...

la pregunta és encertada, però ni ha un altre de millor
Legalment qualsevol persona es pot presentar a eleccions. I ètica i moralment, hi te dret tothom?
Preval la legalitat democràtica o una certa ètica? discusió de fons i de model políticsocial.

Brian ha dit...

Juraria que havia deixat un comentari, però devia de picar el botó equivocat...(?)

1) La vida en un estat de dret s'ha de basar en la aplicació de la llei i no en judicis de intencions.

2) Amb la llei de partits (feta had-hoc per a Batasuna) aquest principi se'n va anar parcialment en orris.

3) Ara bé, si algú diu que segueix essent un assassí, ja no hi calen judicis de intencions: amb confessió de part, no hi calen proves.

Quim ha dit...

Brian, devies picar un botó equivocat, ja saps que aquí no censurem comentaris. Volia arribar fins el punt número 1.

Noctas ha dit...

Quim, bastant millor que el bèstia que tens de company de bloc. I millor escrit, molt millor escrit! Clidice, ets una cínica sense escrúpols, ho vaig veure la primera i última vegeda que vaig entar al teu bloc.

Quim ha dit...

molt elegant noctas, molt elegant...