Burocràcies

Una tarda es fa oficial la publicació d’una convocatòria pública i tot l’engranatge burocràtic es posa en funcionament. La maquinaria està vella i obsoleta però any rere any aconsegueix posar-se en marxa. Em deixa astorat aquesta resistència de l’administració a les lleis físiques de la matèria: tot es marceix a la llarga, però ella només canvia un parell de peces i la cosa s’engega altre cop, no acaba mai de petar. Potser és perquè l’administració no només és un concepte, una entitat abstracta, com sempre havia pensat, sinó quelcom que es fa evident, que és real, però contra el qual no pots lluitar perquè no es tangible; vull dir que no saps mai contra qui tirar la sabata. Existeix, d’això no en tinc cap dubte, perquè cada cert temps els seus tentacles et colpegen sense cap tipus de miraments ni compassió a les teves parts més sensibles. És fàcil saber quan les corretges es comencen a moure perquè veus el funcionari com remuga per sota el nas, parla sol, la seva pell agafa un to similar a la clofolla d’un cacauet i el seu rictus adopta un aspecte paorós, demencial. És un espectacle lamentable, molt trist de veure. Els sol·licitants tampoc en sortim gaire ben parats, amb algunes excepcions, esclar: hi ha persones que saben moure’s amb decisió i fermesa enmig de tota aquesta ferralla, inclús alguns pervertits sembla com si hi sentissin un cert plaer. Jo no pertanyo a aquesta classe de persones: malauradament, a mi tot plegat m’engoleix literalment i em deixa en un estat de mort cerebral, d’atonia intensa i persistent, produint-se en el meu cos uns canvis físics realment deplorables. Al meu voltant tot es difumina i només hi ha espai per l’objecte de les meves desgràcies. No sabria dir-vos quina és l’estratègia més eficaç per enfrontar-se al procés burocràtic. Crec que encara no s’ha publicat cap manual d’autoajuda; sospito que no hi ha una solució universalment vàlida i que cadascú fa el que bonament pot. El que és cert és que la burocràcia posa a prova més que qualsevol altra cosa la nostra paciència, allò que ens fa diferents dels animals.
El cas és que ja fa dues setmanes que el Procés va començar. Dues setmanes en què el temps s’ha dilatat fins a uns extrems inversemblants. Dues setmanes de trucades a centraletes que et desviaven a números diversos en què el denominador comú era el mateix: un ser viu amb veu indolent i sense cap resposta a les meves demanes que et desviava a altres números igualment invàlids, i així fins a l’infinit. L’ infern deu ser una cosa similar a aquesta: anar de finestreta en finestreta o de centraleta en centraleta, sobres de colors amunt i avall, compulses per aquí i compulses per allà...
Avui, finalment, sembla que els límits de tot allò que m’envolta es tornen a definir. Els tràmits ja estan fets. Les cremors d’estomac han amainat, els granets que m’han sortit a la cara comencen a cicatritzar-se i torno a anar bé de ventre. Queden encara restes de la batalla en forma de munts de papers escampats per tot el pis. Només em resta baixar demà fins al metro per anar a correus a enviar tota la paperassa; el metro i correus: dos llocs repugnants però contra els quals ja tinc unes estratègies mentals assimilades i perfectament contrastades per poder-los suportar. Bé, el fet és que quan he acabat l’últim tràmit he recordat que tenia un bloc on de tant en tant hi escrivia. Sort d’en Jordi que ha mantingut les persianes obertes. Jordi: a mi també m’agraden els actors anglesos i Shakespeare. I sobretot m’agraden les sabates que volen; em molesta, però, la falta de punteria que tenen alguns. Si vols tirar una sabata, assegura’t que encertaràs, sinó deixa-les a algú que tingui el pols més estable. I ho dic jo que durant tot aquest enrenou ja he posat els 35, i me n’adono que les meves sabates ja estan molt desgastades i que la meva punteria és tan escassa que intento escriure un article contra la burocràcia i envio les sabates pels núvols, talment com un penal llençat per Gudjohnsen.