Gudjohnsen

Mentre patia i em frustrava per la manca d'èpica del partit, en culpava inconscientment l'entrenador. Per la seva racionalitat, la seva intel.ligent modèstia i fins i tot per la seva americana Toni Miró.
Que Guardiola és el millor que li podia passar al Barça, aquesta temporada, estem d'acord. Però la veritat, en aquestes ocasions, a mi el fetge em demana tenir Stoitxkov al capdavant de l'equip. El Barça, davant del Madrid, hauria de ser quelcom semblant a un exèrcit de vikings àvids de sang enemiga. Si el futbol no tingués cojuntures fisiològiques més enllà de les esportives ho deixaríem tot en mans d'enginyers descafeinats i altres professionals amb sang d'orxata. Però no és així.

Escoltant amb uns segons de retard la retransmissió d'en Puyal, em vaig adonar que anomenaven Gudjohnsen bacallà. Vaig recordar l'època quan li dèiem (jo inclòs -que no en sé gaire i em deixo contaminar fàcilment pels que en saben encara menys-) la vaca Gudjohnsen. Pobre Eidur, fill d'Arnor.
De sobres és conegut que sento molta simpatia darrerament per les vaques, les cegues, les sordes i fins i tot les que juguen a Futbol. Gudjohnsen, fill d'Arnor, va ser un dels que més va córrer el dissabte. I això, tot i que no sempre és sinònim d'efectivitat, com a mínim ho és de voluntat. I diuen els avis que qui fa el que pot no està obligat a més. Aquesta dada va ser l'espurna que va fer esclatar la meva simpatia envers la vaca Gudjohnsen, una debilitat que fins dissabte havia estat latent. Eidur Gudjohnsen té el físic ideal per imaginar-te'l a càmera lenta posant-se un casc de ferro i brandant l'espasa mentre conté amb les rendes la fúria del cavall abans de precipitar-se muntanya avall contra un exèrcit de 10.000 orcos.

A la seva biografia de príncep viking hi trobem una dada curiosa, digne d'esment: Eidur Gudjohnsen va substituir el seu pare Arnor al seu debut amb la selecció d'Islàndia, fet del tot excepcional segons els historiadors futbolístics d'arreu. I com que els detalls secundaris i intranscendents no s'han de menystenir, aquí teniu la darrera perla de la vaca Gudjohnsen: en plena guerra dels balcans, Bobby Fischer va desafiar el govern del seu país i va acceptar jugar una partida d'escacs a Belgrad. Els EUA van incloure qui havia estat el seu heroi nacional a la llista de fugitius immediatament. Va ser arrestat a Japó el 2004. Finalment, Islàndia li va concedir la ciutadania invalidant així el procés judicial. Des de llavors i fins la seva mort el passat mes de gener Bobby Fischer va viure a Islàndia on es va amic -entre d'altres- de Gudjohnsen. Imaginar-se ambdós personatges, el futbolista d'èlit amb el geni desubicat darrera d'uns vidres glaçats jugant una partida d'escacs damunt d'un terra de fusta enmig de la tundra islandesa, no em negareu que té gairebé la mateixa força estètica que imaginar-se Víctor Valdés tocant Chopin a casa seva després del derby intentant oblidar l'envestida d'aquella espècie d'Uruk-hai a qui finalment havia pogut aturar.
Si jo fos entrenador, el Barça baixaria indefectiblement a segona, però us asseguro que el dissabte, al vestuari, abans de sortir al camp, hagués fet formar els jugadors i mirant-los fixament als ulls i apel.lant al més profund de la seva condició humana, els hauria cridat allò de "Hijos de gondor, y de rohan, mis hermanos... veo en vuestros ojos el mismo miedo que encogería mi propio corazon, pudiera llegar el día en el que la voluntad de los hombres decayera y se rompieran los lazos de nuestra hermandad, pero hoy no es ese día... pudiera llegar el día en el que una hora de lobos y escudos rotos rubricaran la consumación de la edad de los hombres, pero hoy no es ese día, en este día, ¡lucharemos!, por todo aquello que vuestro corazón ama de esta buena tierra, yo os llamo a luchar ¡hombres del oeste!"
En fi, en un altre ordre de coses, algú ha vist les imatges del periodista Iraquià llençant-li les sabates a George Bush? Oh, quin gran moment! Quina gran metàfora! Quin heroi més Dalinià! Ara que ja tenim un Labordeta a Iraq estic més tranquil. Em va fer recordar el final de Les Benignes, quan en Maximilien Aue pessiga la galta a Hitler.. quins moments, si no fos per aquestes petites coses la realitat tindria un interès encara més relatiu. En acabat l'orangutà integrista va tenir els c. de dir que no havia passat por en cap moment, davant l'amenaça de la sabata voladora. No, és clar, President, davant d'una sabata voladora amb una dotzena de goril.les custodiant-te el son i amb l'Air Force One escalfant motors a punt per sortir cagant llets d'aquell puto país, vostè no va passar por. Suposo que es passa més por quan et bombardegen la casa, et destrossen el país, et pengen el President d'una corda (sí, és clar, era un cretí que gassejava kurds amb bombes yanquis), suposo que és més fàcil acollonir-se quan maten mig milió de compatriotes, quan converteixen el teu país en una bacanal permanent de terroristes aneuronals, quan s'enduen el petroli, et roben i es forren a costa de la reconstrucció... I a sobre han d'aguantar que se'n fotin de tu quan els llences una sabata!