29 de gener 2010

Camps de sègol

En la meva llunyana adolescència, solia seguir l'estel que deixaven els astres del meu imaginari personal i intransferible. Sense rumb i a la deriva, seguia les passes d'escriptors, periodistes i directors de cinema des del desconcert intel·lectual propi de l'edat, perdut per les pastures del meu món com una vaca sense esquella.

Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a una obra d'art. El cas és que una tarda ociosa, jeia damunt del meu llit de quadres vermells fullejant un Fotogramas quan vaig trobar una entrevista a Winona Ryder. En aquell temps, molts anys abans de les canes, el declivi artístic i la cleptomania, Winona Ryder era la musa de la generació X. Mai no vaig arribar a saber si jo pertanyia a la generació Reality Bites, però el cas és que aquella tarda jo era un més dels que besava el terra que ella trepitjava. En aquell temps, fins i tot Jonny Depp encara duia tatuat al braç allò de Winona Forever.

Entre la retòrica habitual de les estrelles de cine, l'actriu deia coses com que el món s'hauria d'aturar cada cop que un nen pateix. En un moment determinat, parlava de El vigilant al camp de sègol i deia que era el seu llibre de capçalera i el que més l'havia marcat.

Vaig agafar un bitllet de 5.000 pessetes -per si de cas es tractava d'una trilogia volumètrica- i vaig sortir corrent en direcció a la llibreria més propera. Aquella matinada em vaig acabar la novel·la per primera vegada. Uns mesos més tard la vaig tornar a llegir de forma més pausada, i al cap d'uns anys, quan feia Anglès com a lliure elecció a l'EIM, vaig haver de fer un treball sobre un personatge literari i sense pensar-m'ho vaig triar Holden Caufield. La vaig tornar a llegir, aquest cop en anglès: The catcher in the Rye.

Deia en Quim fa uns dies, a propòsit d'Eric Rohmer, que era una d'aquelles persones que et sorprèn que sigui viva. A mi ahir em va passar el mateix amb J.D.Salinger.

Expliquen els cronistes del copy/paste que, aclaparat per l'èxit de El vigilant al camp de sègol, Salinger es va retirar de la vida pública i va dedicar el seu temps a escrits que mai no van ser publicats. No se m'acut millor homenatge per part de l'autor a l'adolescent que somiava en vetllar la innocència dels infants que juguen en un camp de sègol a la vora del penya-segat. Després d'una metàfora com aquesta, què més es pot escriure?

Un dia ja vaig dir que si haguéssim de posar imatges al personatge de Salinger, podríem fer servir les que va crear Truffaut per a Els 400 cops sense por a equivocar-nos gaire. De fet, Antoine Doinel encarna el mateix personatge tràgic que Holden Caufield, l'adolescent decebut amb el món dels adults perdut per la gran ciutat sense rumb i a la deriva com una vaca sense esquella.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

No he llegit el llibre del Camp de Segol, però faré com tu fa uns anys, el compraré ben aviat. Pel que fa al vídeo, m'ha deixat amb el cor en un puny. Als que tenim fills, aquest vídeo fa reflexionar...

Aprofito el sí de la Vaca per a recomanar Anatomía de un Instante, Javier Cercas. Un pel feixuc però interessantíssim relat sobre el 23-F. Qui no recorda Suarez palplantat i tothom amagat?

Felicitats Vaques.

Jordi Marron ha dit...

Espero que t'agradi.. respecte Cercas, aquest no l'he llegit, però Soldados de Salamina i La velocidad de la luz em van semblar dues novel.les excel.lents.

U.Q.V. ha dit...

Es deia que Salinger tenia una xarxa de "vigilants" repartida pel món que controlava que cap editor publiqués ni fotos ni referències biogràfiques en cap dels seus llibres. algun cop n'havien detectat algun, i li havia caigut una bona emplomada legal.
És impactant obrir una obra seva i només trobar-hi el text, sense res més, el llibre blanquet i despullat.
Fa bastants anys que el vaig llegir, i ja tinc lagunes, però recordo que em va semblar una gran obra.
Bon article, Jordi, un plaer.

Clidice ha dit...

veig que ja ni me'n recordo, l'hauré de repescar. I com diu l'Òscar Roig en el seu blog: "trobarem a faltar la seva absència", una frase afortunada :)

Evocacions ha dit...

Divendres, a La Vanguardia, venia una crònica sobre SAlinger. Això és un escriptor, que n'aprenguin; agafa el tio i, amb la fma que se li vé a sobre, es retira perquè vol viure la vida, la vida de veritat, i no el que de vegades diuen els escriptors ambiciosos de fama més que de literatura, i explicaven que havia escrit més de quinze obres, en silenci, en privat, senbse soroll. Al seu costat, els que diuen que escriuen per a viure són uns hipócrites. Fantàsticament escrit, per cert, el teu post.