23 de gener 2010

Un apunt sobre els blocs

No fa gaires dies vaig escriure un post on em preguntava quin era l'espai que ens quedava als ciutadans per actuar com a tals, entenent com a activitat ciutadana tot allò que es troba al marge de les necessitats purament biològiques, allò que ens permet ser veritablement humans, que ens separa clarament de la resta d'animals, això és la capacitat de ser lliures. Si l'home és un animal polític (zoon politkon), necessita un espai vital -la polis- sense la qual deixa de ser polític per convertir-se en un animal a seques. Si la polis és allà per on Sócrates es passeja, sembla evident que l'espai públic, tal com l'hem entès tradicionalment, ha canviat de fisonomia. Si avui volguéssim trobar-nos amb Sócrates, l'últim lloc on el buscaríem seria en una plaça o en un cafè, espais ocupats actualment per animals que ensenyen impúdicament el mostrari d'unes noves necessitats (aquesta última afirmació és fruit de l'experimentació personal, d'uns quants anys de posar l'orella allà on – per discreció- no l'hauria d'haver posat). De la mateixa manera que avui en dia quan el senyor Ramon vol fotre un clau li és més fàcil regirar per internet que sortir al carrer, potser nosaltres fem el mateix per trobar els Sócrates que facin trontollar les nostres certeses. Vol dir això que davant la despersonalització -lligada a la gentada- de l'espai públic tradicional i a la manca de temps per buscar pels carrers – qui es pot permetre el luxe de tenir esclaus?-, internet es converteix en l'últim refugi dels que considerem que el nostre zoon politikon està castrat? Podria ser aquesta la funció oculta dels blocs i el motiu pel qual n'hi hagi tants? No m'atreviria a afirmar-ho rotundament, sobretot després d'un cert temps donant voltes per la blocosfera.
No sé si sabeu que la vaca sorda va néixer fa més d'un any. El seu naixement va ser un accident més que no pas un projecte planificat. Fins aleshores la meva experiència amb els blocs havia estat nul·la. Tot va començar a partir d'un combat dialèctic avorridíssim que vaig tenir amb el nostre estimat Salvador Sostres. Bé, anomenar-ho combat dialèctic seria donar-li més importància de la que va tenir. En realitat jo exposava i ell agafava estúpidament les tisores per retallar allò que li anava bé pel seu discurs manicomial. Aquella trista experiència no només em va servir per constatar la supina estupidesa del personatge en qüestió sinó, també, per veure els blocs com a possibles espais polítics. El problema va ser quan, a la blocosfera, em vaig trobar amb la mateixa gentada despersonalitzadora que havia ocupat l'espai públic, però amb un agreujant afegit: la potencial notorietat del blocaire convertia aquest espai en una mena de fira de les vanitats ridícula i descoratjadora. Potser la causa fou una cerca inicial equivocada. Començar a buscar de forma radial a partir del gran talibà probablement fou un error, però el cert és que només vaig ser capaç de trobar personatges que, des de l'atalaia mental que s'havien construït a partir de les runes de la seva adolescència amarga i amb un absolut autoconvenciment de la seva inqüestionable superioritat moral i intel·lectual, llançaven anatemes a qualsevol que posés en dubte els seus dogmes. La quantitat de neoliberals amb barretina o montera, tots marcats pel mateix patró, bufats fins a l'extenuació, amb mimetismes lingüístics, morals i ideològics que, com si fossin virus, s'escampaven de bloc en bloc, era esfereïdora. Alguna vegada intentava posar una mica la poteta però de seguida et saltaven a la jugular i et qualificaven de bonista -terme molt de moda- o de ressentit social. Les confrontacions ideològiques són estimulants però els dogmatismes m'avorreixen i em deprimeixen. La meva intel·ligència és molt limitada però suficient per saber distingir els focs d'artifici, i us asseguro que a la blocosfera de focs d'artifici n'està ple. No sé si aquesta profusió de blocs es deu a una incomunicació subjacent d'aquesta societat accelerada, si és una via per recuperar aquell aspecte de la nostra condició humana que havíem perdut, si tant de bloc, tanta xerrameca estèril serveix per alguna cosa. Potser considerar els blocs com un nou espai polític és anar massa enllà, potser sí que hi ha més vanitat que bona fe, però també és cert -i això crec que és innegable- que entre tanta fullaraca macilent sovint hom pot trobar petits reductes on s'imposa la calma i on les paraules no fan nosa, on és pot fer bullir l'olla sense que t'insultin. M'agradaria que tot fos més net encara, més normal, que els amfitrions d'aquests reductes d'harmonia no es resistissin a treure's la màscara. Les màscares em deixen un xic perplex -igual que li passa a en Jordi-, més que res perquè jo les màscares només me les poso quan participo en orgies i no quan opino. I una última cosa en relació amb la vaca sorda: que quedi clar que jo no tinc cap necessitat d'escriure. Vull dir que podria viure feliçment sense ajuntar paraules, però en canvi seria molt infeliç si no pogués llegir. El perquè de la vaca sorda és un misteri i, de fet, em sorprèn que hagi tingut tant recorregut. Algun dia s'acabarà, i en Jordi i jo continuarem amb les nostres vides sense necessitat de recórrer a cap psiquiatre. No tinc -i crec que també parlo per en Jordi- cap necessitat de reconeixement, i si la vaca surt seriosa és perquè l'actualitat, sovint, suposa una digestió pesada i la pobra té un estómac sensible, molt sensible. He de reconèixer que l'última boutade del gran talibà parlant sobre Haití ha estat una estocada a la meva línia de flotació moral i m'ha fet perdre l'interès per aquest món virtual. Pensava que aquesta abúlia seria definitiva, però ja torno a ser aquí. Coses del zoon politikon que no pot estar callat.

22 comentaris:

Noctas ha dit...

No te'n pots estar ehhh? He llegit atentament el post i en resumides contes hi afegiria que els blogg també serveixen per eructar. A mi em va d'allò més bé tirar-me un pet de bon matí escribint qualsevol bajanada. El que dius del Sostres tb m'ho va fer. Em va dir imbècil, jo li vaig contestar i ell em retallava les frases i coses per l'estil. No obstant em segueix agradant i molt. Mira potser tinc un punt de massoquisme, no ho sé. En fi que felicitats pel blog que es llegeix sol! saludus

Quim ha dit...

A mi m'agrada Céline i no passa res. Vull dir que pots ser un fill de puta i escriure meravellosament bé. Però en el cas d'en Sostres la seva obra no redimeix ni el més mínim la seva condició. No sé quins són els referents literàris dels que considereu que escriu bé. És evident que no són els mateixos que els meus. Per a mi en Sostres és aquell home que aixeca el llençol del cadàver atropellat pel tren i us diu que aneu a veure com ha quedat. L'atracció que desperta forma part de l'àmbit de la psicologia més que de la literatura. És una opinió molt personal. En qualsevol cas, no era el motiu del post parlar d'en Sostres. Salutacions cordials.

U.Q.V. ha dit...

Sr. Tubert:
Llegit el seu article amb atenció. De totes formes el vull rellegir.
Sembla que aquest tema es va escampant per diversos blocs afins, per dir-ho d'alguna manera. Senyal que interessa.
De moment només vull apuntar que la naturalesa del medi condiciona moltes coses, i una d'elles és el grau d'anonimat. L'absència d'anonimat és impossible. Jo escric darrera una màscara. Però si en comptes de ser Damien de l'agència U.Q.V signés Ernest Pous Baracco la cosa no canviaria gaire, perquè seguiria sent igual d'anònim i impossible de verificar si darrera d'aquesn nom hi ha algú que realment s'anomena d'aquesta forma. Crec que el valor de l'argumentació, o de l'actitud comunicativa no guanya o minva en funció de l'espessor de la careta.
bé, no sé si es refereix a això en el seu text. En qualsevol cas, aquí ho deixo.
Se m'acut, així de cop, que si posem massa fe en el que fem en els nostres blocs, o en el fenomen bloc, en general, tard o d'hora passarem per una certa decepció. Això és bo, ja que indica que la nostra pulsió política de zoon politikon, vull dir, seguint el seu plantejament) és viva, no som encara del tot cínics, i l'esquizofrènia encara no se'ns ha menjat. En el fons és com la tele. T'hi emprenyes, i l'apagues. Potser la tornes a engegar quan et passa el cabreig, o potser la portes al cash converters per a tota la vida.
Bé, m'he allargat més del que volia.
M'agradarà veure com evoluciona la cosa.
Salutacions des del Mifer d'Horta, extensió de l'oficina.

Clidice ha dit...

cada dia més contenta de no haver llegit el senyor Sostres. Quina despesa tan inútil pel que sembla! :) si no us fa res, podríeu deixar de parlar-ne i fer-nos partíceps de la vostra preclara visió de la realitat? vull dir la real, no la sostriana ^^ gràcies

Montserrat M. Vilardosa i Tomàs ;)

Quim ha dit...

Estimat Demian, el llegeixo amb devoció. I encara diria més: sento que la seva manera d'escriure i la distància que marca per observar la realitat em són estranyament familiars. Potser és aquest airet planià que gasta. El que he dit sobre les màscares anava dirigit especialment per vostè, a veure si picava... què vol que hi faci? saber que hem estat veïns encara ha incrementat més la meva curiositat. Salutacions

Estimadíssima Montserrat: li prometo no mencionar mai més el nom del gran talibà. A més en Jordi s'emprenyaria si ho fes. Abraçades

U.Q.V. ha dit...

Benvolgut Quim:
Li agraeixo tot el que em diu. Ara bé, refotut com sóc, no pregunti al Mifer, si mai ve per Horta, per un tal Ernest, perquè és un nom que per al cas m'he tret de la màniga. Espero que no ho consideri una vacilada, era per aportar un exemple. El meu nom en clau segueix sent Damien, perquè si no és així tot el xiringuito que tinc moltat se'm desinfla com la nata d'aquella d'esprai. I de moment, aquesta olleta la vull anar fent bullir.
No és sabó gratuït, però ha de saber que en multitud de casos, després de fitxar perdo totalment l'interès pel bloc criticat, però amb vostès, Quim, Jordi i Vaca, ja poden veure que els segueixo llegint, que ja no espiant, per l'interès i la qualitat amb què treballen.
Salutacions als pastors, a la bèstia, i a en quim en particular.

Jordi Marron ha dit...

Clidice, tens tota la raó.. Quim, m'havies promès no pronunciar aquest nom!! Bé, és igual.. ja està fet, som humans..

Demien, què vol que li digui, jo si fos espia com vostè seguiria la pista d'Ernest pel carrer Hedilla..

Vinc de veure Nine, potser el que falta als blocs és una mica més de música i menys testosterona, deu ser per això el de la Clidice es llegeix tan bé..

Respecte les màscares jo crec que el que vol dir en Quim és que a ell li vindria de gust convidar a una birra a més d'un..

Evocacions ha dit...

Sens dubte, els blogs serveixen per a participar en una sociedad on és cada vegada més difícil fer.ho.
Teniu un blog ben maco, certament. He llegit l'article sobre els 400 cops i l'has clavat; tinc un nen que, de vegades, em mira com Antoine Doinel i em quedo perplex i subjugat. La passo a classe fa una pila d'anys.

Jordi Marron ha dit...

Gràcies pel comentari, Evocacions, acabo de rellegir l'article dels 400 cops, ni el recordava.. jo si alguna vegada en Bernat em mira així, crec que acabaré per demanar consell a algú.. en fi, benvingut a la vaca sorda, pots pasturar per aquí quan vulguis..

Criteri ha dit...

Bon treball, tot i que no apuntaria tan directament a la zoon politikon, si és que ens referim a discutir sobre partits i politicastres. Al menys a mi només ocasionalment m'interessa.
L'anonimat per a dir coses és un altre raó plausible.
En el fons potser rau la cosa en la necessitat de comunicar-nos, i de fer algun rot com diu el Noctas. I sobre tot, tot i que això afecta la nostra vanitat, potser lo que més agraïm tots és la informació, de qualsevol mena, seguit ben a prop per la recerca dels "nostres Sòcrates", o de les socratades que podem trobar en el lloc menys impensat, a vegades més que en els diaris. Aquí no ho fem per diners i ja sabem que músic pagat no fa bon so.
Saluts

Brian ha dit...

Malgrat el poc temps que fa que freqüento la vostre colla (comptat i debatut n'estic força content de la troballa) no puc estar més d'acord amb la Clicide: no entenc com un paio com el tal Sostres us pugui haver deixat tan dependentment traumatitzats com perquè un home fet i dret (cal suposar-ho), com el que firma aquesta entrada de la Vaca, reconegui que per la seva causa va «perdre l'interès per aquest món virtual» fins al punt de pensar «que aquesta abúlia seria definitiva». Home, no fotem, que ja som grandets!

Respecte de la blocosfera diria que és simplement un mitjà que permet la inter-relació i afegiria quelcom que tal vegada semblarà una perogrullada: la gent del anomenat mon virtual es la mateixa que la del mon real (estic amb en Damien en que la careta és irrellevant). El mitjà pot ser tècnicament més o menys eficient, però, per sí mateix, no treu ni afegeix virtuts al bestiar polític. Jo en qüestionava la idoneïtat (o eficàcia) en relació a d'altres formes de comunicació a internet, però, globalment considerat -ara parlo de internet i no de la blocosfera- no hi ha dubte de que és un eina fantàstica.

Quim ha dit...

Criteri: la comunicació no forma part del nostre zoon politikon? si hi ha una necessitat és que patim una mancança. En la era de la comunicació estem més aïllats que mai. Per això dic que el nostre zoon politikon està castrat. Només he insinuat que podria ser el motiu de tanta xerrameca virutal. Evidentment, el més probable és que no tingui raó. per altra banda, no crec que el tema de l'anonimat hi tingui res a veure. Una abraçada.

Brian: no es preocupi pels més traumes que jo solet me'ls gestiono (bé, jo i les pastilletes que tinc a la tauleta de nit). I no suposi gaires coses sobre mi que la meva naturalesa és tan inconsistent que ni jo mateix sóc capaç de fer-me una idea, més o menys aproximada, de qui sóc. De totes maneres penso que estarem d'acord que les coses t'afecten més o menys en funció de les teves circumstàncies actuals. Potser no és el millor moment de la meva vida per llegir segons quines coses. Ah, i l'etapa cínica la vaig abandonar als 20 anys. Estic d'acord amb vostè -ara sí- que considerar que la gent del món virtual és la mateixa que la del món real és una perogrullada. Salutcacions cordialíssimes.

Brian ha dit...

Gràcies per la resposta.

Em sap greu que us ho hagueu agafat pel cantó que crema. No ès fàcil, quan encara no ens coneixem (i a falta del to de veu, l'expressió facial, etc.) trobar el punt just de la ironia. Cap problema, un altre vegada serà.

Salutacions cordials (de veritat) :-)
Brian

Jordi Marron ha dit...

Quim, aquest Brian, amb aquesta pinta, sembla bona persona i bé sovint a pasturar per aquests prats.. no l'espantis, que només era un comentari..

Brian, el que li passa a en Quim, és que s'està convertint en un Zoon sentimentalon i això el pertorba i llavors se li escapa una cossa!!

Quim ha dit...

Brian, no parli en plural sisplau, jo sóc jo i en Jordi en Jordi. El que està de mala llet avui i ha estat maleducat sóc jo. Sento sincerament si la meva resposta ha estat un xic agre. No he sabut codificar correctament el que vostè em deia. Li demano sinceres disculpes.

Jordi Marron ha dit...

Però si no parlava en plural.. et parlava de vos!

Quim ha dit...

Collons me'n vaig... em començo a preocupar... veig doble...

Brian ha dit...

Ha! ha!, te raó en Jordi, li parlava de vos. No s'ha de disculpar, Quim, vaig ser jo qui va entrar amb un to i unes confiances que no feien al cas.

Encantat de conèixer-los a tots dos. Ja saben on tenen casa seva.

Jordi Marron ha dit...

Gràcies, ja hi he estat a casa seva, però, d'incògnit.. No vaig opinar sobre la capital d'Osona perquè hi ha temes que el metge m'ha recomanat evitar.. La meva solució és poc diplomàtica, agafem els que diuen que no hi cabem tots i els enviem a Marroc a practicar la integració i a donar exemple, així anem fent lloc aquí i de pas, neteja..

Bonnie & Clyde ha dit...

Jo no m'hi podré estar de riure del Mulà de Can Semon. He vist el seu ascens al cel blocaire i ara gaudeixo del seu declivi. Dec ser un morbós.
Diu el senyor Criteri que sospita que allà per Talibània ens consideren a tots plegats una mena de grupuscle "opositor" . Curiós.

jose ha dit...

Realmente me ha dejado anonadado su grueso estilo, su saber dominar la materia y sobre todo el intento de crear una cierta teoria bloguiana. Espero gozar de sus futuros escritos con mas asiduidad y tesón.

Atte: Jose

Quim ha dit...

Señor Jose, le agradezco sus inmerecidos elogios.