05 de gener 2010

L'home que no estimava les alzines

El primer any que vaig arribar a l'institut vaig plantar una alzina. No busqueu cap significat simbòlic en aquest fet, simplement vaig plantar una alzina. No feia més d'un pam, i del tronc incipient sortien tres fulles no més grans que una ungla. Feia basarda de veure la meva alzina allà, sola al pati, tan escanyolida i dèbil, tot aguantant estoicament cops de pilota i ràfegues de vent. Cada dia l'anava a veure i seia una estona al seu davant per fer-li companyia. De vegades també venia un extraterrestre a seure al meu costat i els dos ens la miràvem compungits perquè no creixia. I és cert: no creixia. El meu amic extraterrestre m'animava com podia. Em deia que potser era tímida, que primer s'havia de fer al seu nou hàbitat i que ja veuria com en pocs dies començarien a sortir-li noves fulles. Però jo no les tenia totes. La regava, li acaronava el seu tronc esquàlid i li deia que no tingués por, que la vida mereixia la pena. Passaren els dies i, de sobte, a la primavera del segon any, li sortiren dues noves fulles, verdíssimes, coriàcies. A partir d'aquí el seu creixement fou inexorable. El tronc creixia tort i vaig lligar-la a un pal perquè creixés recta i forta. Vaig pensar que tenia molta sort de tenir-me al seu costat, que si a mi m'haguessin lligat a un pal quan era petit potser ara no tindria aquesta naturalesa tant guerxa i esguerrada, però el caràcter és més difícil de redreçar que els troncs dels arbres, per això els homes som homes i els arbres arbres. I els dies passaven i el meu amic extraterrestre estava content i em recriminava aquell pessimisme intrínsec a la naturalesa humana occidental. Vaig pensar que exagerava una mica, però no vaig gosar a contradir-lo.
L'estiu passat començaren unes obres que afectaren el pati de l'institut. Unes maquinotes feien forats aquí i allà i vaig témer per la integritat de l'alzina. És cert que havia crescut, que ja tenia un fullam considerable que feia patxoca, però m'inquietava tota aquella ferralla que es movia pel seu voltant. Per això li vaig demanar al cap de l'obra que sobretot tinguessin cura d'aquella alzina que no es podia defensar. L'endemà, però, la vaig trobar aixafada. Vaig intentar reanimar-la com vaig poder fent ús dels coneixements adquirits en un curset de primers auxilis que havia fet a l'institut, però fou en va: els seus estomes ja s'havien tancat per sempre més. Enfadat, vaig córrer al cap d'obra per demanar-li explicacions. Em va mirar sorprès i em preguntà perquè em posava d'aquella manera, que només era un arbre petit i estúpid que no servia per res. Jo el vaig replicar dient-li que no era un arbre, que era una alzina, perdó, que no era una alzina, que era un ser viu particularíssim, concret, i que jo me l'estimava. I aleshores l'obrer em va respondre una cosa estranyíssima: que ell era kantià. Sí, sí, seguidor de Kant. Que considerava que el ser humà era un fi en sí mateix, o alguna cosa per l'estil, que no podia ser causa de cap altre fi i que, per tant, tot allò que ens envoltava no era més que simples mitjans, que no podien tenir cap valor intrínsec, tant sols ser considerats en funció de la utilitat que l'home en pogués obtenir. No crec pas que Kant digués que podíem trepitjar les alzines -un alemany no ho diria mai això-, ni que prediqués aquest utilitarisme antropocèntric, però el cert és que l'obrer va arribar a les seves pròpies conclusions a partir de l'afirmació del filòsof. Em digué que aquella alzina era torta i lletja, que no se li podria extreure ni suro per fer paper ni fusta per construir cadires, i que em prengués el seu acte com el que era: un exemple educatiu. Com que jo sóc biòleg i de filosofia no hi entenc ni un borrall, vaig marxar amb les orelles caigudes, abatut i pensarós, sense saber què respondre. A classe, em vaig mirar els ulls dels meus alumnes, buscava mentalment la millor manera d'iniciar un discurs moral, però no em va sortir res. Jo només sé explicar la fotosíntesi i com caminen les formigues. En comptes d'això, em va recórrer un fred a l'espinada en pensar que potser algun d'aquells alumnes aniria a la universitat i llegiria a Kant, i l'entendria, i diria que té raó, i després aniria al bosc a trepitjar alzines (o potser es faria torero).

5 comentaris:

Clidice ha dit...

és una narració molt bona, però que molt bona :) quina sort que escriguis! :)

n.b.: sempre he trobat Kant un plasta del "copón". A mi, em poses al davant un alemany fent filosofia i puc batre el rècord dels 100 metres llisos ;P

Jordi Marron ha dit...

Nit de Reis, acabo de treure el pa sec a l'escala.. la Marta està preocupada perquè se'ns ha mort el Sanpedro, es veu que això porta mala sort.. demà li faré un fora mans (espero que no l'aixafi un camell aquesta nit). Jo a la terrassa em fixo més en l'alzina tofonera que vaig plantar quan va néixer en Bernat, també és lenta de mena, però va fent.. quan sigui gran, a 1000€ el kg, potser haurà estat una bona inversió plantar-la. No crec que se'm pugui acusar de Kantià, però, perquè no en vaig trobar cap altra.. Bons Reis a tothom!

F. Mas i Castanyer ha dit...

Hola,
Ens han agradat aquest escrit i ens hem pres la llibertat de reproduir-lo:
Una alzina torta i lletja ?
Hi hem afegit unes imatges.
Suposem que no us molestarà.
Salut i gràcies.
Amics arbres · Arbres amics

Quim ha dit...

feu, feu...

Anna ha dit...

Ara m'ha caigut una llagrimeta!
Molt bonic Quim. Gràcies!