What's up, Doc?

Hi ha històries que ens acompanyen de fa tant que se'ns fa difícil saber-ne l'origen, recordar quan les vam sentir per primera vegada. Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig veure ¿Qué me pasa, Doctor? per primer cop. Algú em va explicar, aquell dia o potser més endavant, que la meva mare va haver d'abandonar la sala on es projectava la pel.lícula quan estava embarassada de mi perquè es pixava -literalment- de riure. Vaig estar a punt de provocar un part prematur per culpa de Barbra Straisand, Ryan O'Neal i un guió brillant. El destí, però, sempre tan convencional, em tenia reservat un quiròfan de la Clínica del Pilar. M'encantaria haver nascut als lavabos del Novedades, no me n'amago. Però suposo que això hagués estat més propi de la ficció que de la Barcelona tardofranquista. Crec que aquestes són la mena de coses que forgen el caràcter. En aquella ocasió, fa més de 20 anys, vaig riure de manera desfermada, igual que les 20 o 30 vegades que la vaig tornar a veure després. Una força ancestral i telúrica premia la meva bufeta com un globus d'aigua. Encara avui em passa. "A mi tampoco me gusta que me toquen mis rocas igneas", "Estamos probando una nueva teoría de Howard, se llama la reverberación vocal bajo presión", "Oh, Dios mío.. mi servilleta", "Doctor, tenemos que poner fin a estos encuentros", "Señor gángster, no dispare, que la pólvora me da tos", "Howaaaard, Howard Baanisteeeer!" o "Le gustaría tragarse los dientes de un puñetazo?". Si algú pronuncia qualsevol d'aquestes frases, igual que amb l'escorpí de Woody Allen, a mi m'agafa un atac de riure. Crec que si en l'ocàs dantesc d'una batalla -Billy Wilder no ho vulgui-, envoltat només de sang i dolor, sentís algú pronunciant-les, també esclafiria a riure. I si algun dia aquesta pel.lícula deixa de de fer-me gràcia, no dubteu que continuaré rient com si res, per inèrcia, perquè em donarà la gana i perquè sóc escorpí, de carcajada en carcajada fins la fi dels temps. Deu ser per aquest motiu i d'altres similars que per molt que m'hi esforci no seré mai un bon hamletià. Si em concentro massa, m'agafa el riure. "El mundo es mucho más interesante con usted dentro, Clarice", li va dir Aníbal Lecter a l'agent en pràctiques. Això mateix penso jo del cinema quan veig badallar les oliveres de Kiarostami.

Quan estàvem de 7 mesos, a Estocolm, vam buscar refugi a un cinema del centre. Pobres suecs, érem a l'agost i semblava el pitjor dels novembres. Voltats d'una audiència pintoresca, vam gaudir bocabadats (més jo que la Marta, no cal dir-ho) del millor Batman de la història, The Dark Kinght. En Bernat, pobret, no va parar de moure's en tota l'estona. Com si el Jócker l'estigués amenaçant directament a ell, movia totes les extremitats i feia tombarelles com un animal en guàrdia. Ara ho entenc tot. Potser hauríem d'haver triat una bona comèdia... És clar que d'aquestes ja no se'n fan.

P.S. Per escriure aquest article m'he hagut de documentar. He trucat als meus pares i els he demanat a quin cinema van veure ¿Qué me pasa, Doctor? La meva mare m'ha contestat que com pretenia que se'n recordés. Li he demanat que li demanés al meu pare i he sentit una veu llunyana que deia "al Novedades!!!" La meva mare ha exclamat: Què asquerós, fa 3 dies que va sense ulleres perquè no recorda on les ha deixades i en canvi recorda on va veure ¿Qué me pasa, Doctor? fa més de 35 anys! ...Ara ja sé d'on ve això de la memoria d'elefant, a banda de la cinefília...