Inside Job

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".

La consciència de classe

Camí de l'institut. Tot just comença a clarejar. Em paro en un semàfor de la zona franca. Sento un soroll rítmic metal·litzat. Davant meu una vintena de persones amb uniforme laboral alguns dels quals fan repicar cassoles. Un llençol amb una inscripció explica als espectadors endormiscats el motiu de l'escena: un altre ERO, una nova fornada d'aturats per engruixir les fredes estadístiques. Els treballadors no semblen gaire amoïnats: alguns xerren i riuen en petits grupuscles, altres aprofiten per fer el cigarret i només n'hi ha dos que semblen entregats a la percussió. Tot plegat d'una indolència esfereïdora. Des que ha començat la crisi aquestes mateixes imatges s'han anat succeint fins a incorporar-se amb una facilitat sorprenent en el magma desnaturalitzador de la nostra quotidianitat. Són imatges desproveïdes de potencialitat: no provoquen als espectadors altra cosa que la estúpida curiositat -curiositat que desapareix amb la mateixa rapidesa amb què arriba-. Alguna cosa grinyola si la imatge d'uns treballadors protestant per un ERO o una deslocalització només genera a la resta de treballadors una passatgera curiositat. Podria ser que la manca de potencialitat de la imatge no fos deguda al desgast provocat per la repetició sinó precisament a aquesta indolència a l'hora de protestar. O podria ser que la causa no tingués res a veure amb la forma de la protesta sinó més aviat amb la predisposició dels espectadors a l'hora de dotar a la imatge de potencialitat. Em sembla que és aquesta última suposició la més plausible i la que posa de manifest una realitat que no dubto deu ser celebrada pels apologetes de l'individualisme més tatcherià: la consciència de classe ha anat desapareixent paral·lelament a la transició que s'ha anat produint a les nostres societats i que Baumann -molt encertadament- qualificà com el pas d'una societat de productors -en què els beneficis procedien de l'explotació de la mà d'obra assalariada- a una societat de consumidors -en què els beneficis procedeixen de l'explotació dels consumidors-; però la desaparició de la consciència de classe no s'ha acabat aquí sinó que també ha arrossegat els valors humans que la fonamentaven, això és la solidaritat, l'empatia i la confiança. La producció és una activitat col·lectiva que genera valors col·lectius; el consum, en canvi, es basa en els desitjos mai satisfets del consumidor i és, per tant, essencialment individual. Podria ser aquesta la raó per la qual una fabrica que es tanca ens provoca curiositat i res més. Potser aleshores la indolència en les protestes sigui causada pel convenciment que tenen els afectats que aquestes protestes no generaran ni empatia ni solidaritat als que abans formaven part de la seva mateixa classe social; un convenciment que es sosté precisament pel fet que ells sentiren la mateixa falta d'empatia i solidaritat quan dues setmanes enrere tancà la fàbrica del costat.

El vell animalista

El senyor J.C fulleja amb parsimònia els diaris mentre xucla àvidament un caliquenyo i es pren un cigaló de Rom Pujol. A la terrassa del cafè del petit municipi lleidatà se senten els clec clec de les fitxes del dominó i poca cosa més.

El nostre protagonista ja fa mesos que no se sent engavanyat per les mirades de desdeny de la resta d'ancians. Tot plegat és una cosa de vells apoplèctics, pensa, incapaços de fer una lectura racional de tot el que passà i d'anar més enllà de la simple anècdota. Els joves del poble en canvi, des que va sortir de la presó, l'han acollit com un heroi i tots els dies li fan la gara-gara: les més jovenetes es deixen fer i els xicots el conviden a concerts i a drogues de disseny i, sempre que poden, li demanen que els expliqui la seva història fins al més mínim detall.
L'octogenari senyor J.C manté intactes les seves conviccions però està fermament convençut que la via política és l'única vàlida per assolir els seus objectius. Els anys passats a la presó han fet que es convencés plenament que amb la violència no es va enlloc i que les coses s'han de fer ben fetes, sense tacar-se de sang, fent ús tan sols del discurs -amanit, si cal, amb petites dosis de demagògia-. Per aquest motiu es prepara per fundar un nou partit polític. Sap que té els joves de la seva part i això fa que tingui grans expectatives sobre el recorregut que aquest nou partit pot assolir. Es presentarà a les eleccions municipals primer, però la seva mirada reposa sobre la butaca que el seu admirat Jordi Pujol ocupà en el palau de la Generalitat.
J.C és un animalista radical. Creu fermament que el mal es manifesta a través del poder que els humans exercim sobre aquelles criatures més indefenses, els animals, i sobre aquesta base moral es sustenta la seva ideologia. Amb el nou partit polític, que encara no té nom, vol acabar entre altres coses amb els escorxadors, les carnisseries i el tuf de xai a la brasa que empudega l'aire cada vegada que uns cretins decideixen perpetrar aquella ignomínia tan arrelada al nostre país, les costellades.

A vegades li vénen al cap els familiars dels quatre carnissers que matà als anys seixanta, i pensa amb el dolor que els provocà. Quan això passa, però, opta per seguir l'estratègia mental que el psiquiatre de la presó li recomanà i que el permet mantenir-se assossegat, això és circumscriure aquests crims com el que realment van ser: danys col·laterals.
Els seus contemporanis encara recorden perfectament els quatre joves i trempats carnissers que gràcies a les aptituds culinàries de l'octogenari animalista es convertiren en – cal reconèixer-ho- uns magnífics estofats. Amb una precisió quasi quirúrgica els cossos dels quatre desgraciats foren esquarterats, macerats una setmana amb vi negre i unes quantes espècies secretes, i finalment cuits a foc ben lent fins a convertir-se en objectes comestibles d'un sabor i textura realment extraordinaris per ser venuts, posteriorment, com a plats precuinats entre els carnívors de la comarca. Des de fora es fa difícil entendre l'estratègia militar que pretenia seguir amb aquestes atrocitats sinó és la simple venjança, o que simplement li faltava un bull; de fet, el vell es mostra incòmode quan se li formulen aquests dubtes però sempre ha defensat que tot obeïa a un pla racional i que els crims no tingueren res a veure amb cap obscura psicopatologia.
El que està clar és que ja ha saldat els deutes que tenia amb la justícia, i encara que la seva condició d'assassí no se la podrà treure mai de sobre, abjura de la violència i acata les normes bàsiques de la democràcia, de la constitució i de la seva escala de veïns; i avui li han acabat de confirmar que, a diferència d'altres casos, el seu partit havia superat tots els esculls jurídics que imposa la llei de partits.

J.C es cala la boina fins les orelles, fa una última xuclada al seu caliquenyo, i s'aixeca d'una revolada excitat per començar la nova aventura política que preveu serà apassionant.

Sortu

Sona el telèfon. És la meva germana. Els periodistes sempre van a la recerca de dades. Quan va aparèixer Google, van disminuir notablement les trucades. Per sort, però, hi ha coses que encara no surten a internet, així que encara em truca tot sovint. "Per casualitat.. -sempre comença així- conserves el telèfon del Javi Heavy?'". Regressió. Silenci. "En aquella època no hi havia mòbils"-contesto.

Vaig conèixer el Javi un estiu a Roda de Berà. Vam coincidir durant tres anys a la mateixa colla. Com indicava el seu sobrenom, el Javi era Heavy. Era tranquil, simpàtic, tolerant, fumava porros a totes hores i no es ficava mai amb ningú. Tot li estava bé i tant li feia una discoteca pija com un xiringuito ple de guiris com una Xibeca a la platja. "Jo em monto la festa en un metre quadrat, no necessito res més". I era cert. Bé, potser un porro sí que necessitava.. Una matinada, a la platja, parlàvem de política, cosa rara en aquella comarca. El problema basc, que diria Sabina. Jo que sóc propens a portar la contrària havia agafat el rol de l'abertzale intel.lectual. "Doncs que vols que et digui, a mi aquesta gent em fa fàstic". -va deixar anar de cop. "Aquesta radicalitat no fa per un heavy" -li vaig dir. "Ja, deu ser que es van carregar el meu pare". El pare del Javi era un dels 6 policies que ETA va fer volar pels aires a Sabadell el 1990. Evidentment, ningú no ho sabia. La conversa va acabar amb la planxa moral més gran que recordo. Aquell dia vaig comprendre que les opinions no són gratuïtes i que n'hem d'estar molt segurs per mantenir segons quines opinions si no volem caure en el cinisme o la frivolitat.

És cert que la Llei de Partits i aquest sofisme de la "condemna" a la violència són poc més que l'article 26 del Califa de La Trinca; i és cert també que la pau -com diuen els grans estadistes- no la poden construir les víctimes. Però faríem bé tots plegats de no perdre la perspectiva i mesurar bé les paraules si volem evitar planxes morals pitjors que la meva. La pau, sovint, no és més que un acte recíproc de generositat. Jo personalment confio en Otegui i imagino com deu haver estat de difícil resistir les embestides d'un brau orgullós amb la boina calada fins les orelles.

Confio i espero que Sortu es pugui presentar a les eleccions i fins i tot que tregui un bon resultat que deixi tothom al seu lloc. Més que res perquè quan d'aquí 10 o 15 anys, en unes imatges d'arxiu, el meu fill vegi una compareixença dels que avui encara dubten de si deixar o no les pistoles, amb la xapel.la i la caputxa i demés simbologia guerrillera i nacional, en una anacrònica barreja entre el Ku Kux Klan i Marianico el Corto, es quedi bocabadat i em pregunti: "i aquests, de quin planeta sortien?".

La família del Javi va deixar d'estiuejar a Roda de Berà i li vam perdre la pista al nostre amic. Uns anys més tard vaig saber que el Javi Heavy havia mort en un accident de moto. Vés a saber en quina carretera i en quines circumstàncies, tant li fa. Segurament ningú tret de l'atzar en va ser responsable. Però no cal ser assistent social per adonar-se de que aquella família es va començar a desestructurar el dia que un encaputxat va decidir accionar el detonador.

Déu va en bicing!

Tot i que havia fet una promesa a la Moreneta de no parlar de política durant -com a mínim- els propers 23 anys, faré una excepció metereologico-miraculosa. I és que això de l'anticicló inesperat del conseller Puig m'ha proporcionat un plaer gairebé concupiscent. El Titànic s'enfonsa i nosaltres a coberta discutint el sexe dels àngels, de despropòsit en despropòsit i tiro porque me toca. I ha resultat que finalment Nostro Senyor, el mateix que va fer tronar el cel del Principat quan l'ex conseller Baltasar -de nom religiós, però trajectòria més aviat aconfessional- li ho va implorar, Nostro Senyor, deia, ha decidit aigualir la festa del chincha rebienta convergent amb aquest despropòsit dels 80. Quantes espelmes s'ha passat pel forro darrerament l'Altíssim en aquest país? Quantes en devia ofrenar sense èxit el Patronat de la Sagrada Família perquè fes caure el Temple al pas de la tuneladora diabòlica evitant que la ciència, un cop més, s'imposés a la fe catastrofista dels patrons? No ho sabrem mai. Digueu-me mala persona, però és que n'hi ha que m'hi fan tornar. Un dia vaig sentir confessar al gran Gabilondo -el mateix que un sequaç de Berlusconi acaba de prejubilar en favor dels aneuronals habitants de la casa de Gran Hermano, té collons el món on vivim!-, li vaig sentir confessar, deia, que Aznar treia el pitjor d'ell. A mi em passa una cosa semblant amb l'actual cap dels Mossos, i no hi puc fer res. I el pitjor és que va per llarg. Aquest home és recalcitrant i incombustible com un bidó d'Urani-235. Suposo que haver-lo d'aguantar és una penitència perquè pugui arribar un dia a purgar la meva responsabilitat indirecta per la nefasta, indignant, negligent, revanxista i ressentida tasca de l'anterior ocupant de la cadira, aquell hippy pollós que va gosar limitar la velocitat dels BMW i a qui vaig donar el vot en -com a mínim- 2 ocasions. I el més curiós és que m'han arribat veus que diuen que hi ha convergents de 25 generacions a qui aquest individu també treu de polleguera. Ara sí que no m'ho explico. Crec que Mubarak a la Conselleria seria més ben vist, un home de pau i d'ordre, enemic dels extremistes..

Quan era jove, en una galàxia molt llunyana, fa molts i molts anys, celebrava els meus aniversaris fent una festa multitudinària al bell mig de Collserola. Expliquen les cròniques de l'època, que solia acabar la nit dalt de la cadira cridant: Viscaaaaaaaaaa els 80! Jo em pensava que parlava de la Dècada dels 80, de Bruce Springsteen, Communards, U2, Queen, The Police, Bonney M, Dire Streets i Madonna.. i en realitat era molt més que allò, era un crit visionari de la velocitat a la què un dia molt llunyà la Santa Inquisició ens prohibiria circular!

En un altre ordre de coses i canviant de Darth Vader i de poders malèfics, us adjunto un enllaç que a casa fa dies que hem de mirar 20 vegades abans d'anar a dormir. Sí, estem en aquella fase de Mirem una altra vegada l'anunci del cavaller? Hem canviat Dora La Exploradora -una nena que d'existir a la vida real justificaria l'infanticidi- per un anunci de Wolkswagen molt més inspirat. I a més a més, ara, en Bernat, mentre s'empassa la sopa, tarareja la Marxa Imperial de John Williams. La publicitat té coses bones, no m'ho negareu..

La velocitat

No em sembla anecdòtic el fet que una de les primeres decisions del govern Mas sigui la d'eliminar la limitació de velocitat dels 80 km per hora a l'àrea metropolitana. Si una cosa caracteritza els liberals és la passió per la velocitat. El regal de benvinguda d'en Mas, més que cap altra cosa, és la manifestació d'una pulsió compartida per tots aquells que no poden concebre un país que no estigui fragmentat per autopistes de quatre carrils embellides per vehicles de gran cilindrada.

No crec que aquesta postura en contra dels límits imposats tingui res a veure amb l'aversió que manifesten envers qualsevol intent de l'Estat per restringir el que ells anomenen la llibertat. Dic això perquè si l'Estat els obligués a circular a més de 80 km per hora, probablement ho celebrarien.

Anar ràpid per arribar els primers. Ser els primers va unit indissolublement a la cultura de l'èxit que actualment és l'única cultura real, però no només: l'èxit d'uns quants és sempre el fracàs d'uns altres. Davant d'aquest últim axioma hi ha dues actituds possibles: la indiferència o la complaença. Tant la manca d'empatia cap al fracassat com el goig de veure'l endarrerit respecte a un mateix, és una de les característiques bàsiques del caràcter liberal.

Parlo de caràcter liberal i no d'ideologia liberal perquè no es tracta tant d'una qüestió ideològica sinó més aviat d'una qüestió biològica, és a dir que no passa per la raó sinó per les capes més profundes i insondables de la naturalesa humana. El caràcter dels liberals contemporanis només s'ha pogut manifestar amb tota la seva cruesa quan han començat a flaquejar els autèntics valors cristians. En aquest sentit ser cristià i liberal em sembla totalment oximorònic. Aquest caràcter liberal es caracteritza per la seva resistència a mirar enrere i, sobretot, en no tenir dubtes morals. Mirar enrere i dubtar alenteix la marxa i es corre el risc de patir un avançament.

Que la velocitat va lligada a l'èxit em sembla poc qüestionable però la velocitat també implica un factor no menys important. La velocitat difumina la realitat, fa que la realitat sigui menys real, per dir-ho d'alguna manera. Prémer l'accelerador és incompatible amb la possibilitat de percebre els matisos d'allò que ens envolta. Així, a la mirada complaent o indiferent dels liberals envers els fracassats, s'hi suma, gràcies a la velocitat, la visió d'una realitat social falsejada o la no visió de la mateixa.

La velocitat és el combustible que fan servir els liberals actuals pel que ells entenen com a progrés que ja no consisteix en aquella voluntat de crear un estat segons els ideals il·lustrats sinó simplement en desmantellar-lo del tot. El progrés liberal és doncs el que segueix: avançar amb celeritat qui sap a on despreocupant-se del tot de les runes que es van quedant enrere.

Bon Nadal

Bon Nadal als lladres retrobats, als ocatencs i als xabiencs, als evocadors, als que hi veuen malgrat el tel als ulls, als que citen Balmes amb criteri, als espies culés, als allaus de lletres, als que analitzen la realitat sense presses, als que parlen i als que llegeixen, a tots aquells que pasturen de forma anònima pel ciberespai, als amics, familiars i companys de blog, i a tota la bona gent d'arreu, a tots, molt bones festes i que tingueu un 2011 alegre i somrient! ..P.S. ah, i m'oblidava, a Julian Assange, Merry Christmas and a Happy New Year!!