11 d’octubre 2008

Abismes

Fa uns anys, mentre la meva àvia feia ganxet, vam saber de la mort d'un polític de dretes. Un menys, va dir la meva àvia sense aixecar la vista del tapet. Aquest matí, quan he sabut de la mort de Jörg Haider, he sentit quelcom semblant.
Fa dies que l'actualitat no em motiva especialment, i em sorprenc al cotxe sentint música enlloc d'escoltar els noticiaris. Però he de confessar que la possibilitat que s'esdevinguin nous cracks bursàtils, que caiguin bancs, que s'ensorri l'economia i que es reuneixin presidents i ministres com si fóssim dins de Mars Attacks! desperta en mi una enigmàtica excitació. Deu ser aquella vena punky dels que no solem estar gaire encantats amb el món que tenim. Això i el morbo que provoca sempre la por al desconegut.
Una mena de sentiment semblant al que va recórrer l'espinada de Neró quan va calar foc a Roma; o amb més matisos i manifesta contradicció moral el que vam experimentar molts de nosaltres quan vam veure caure les torres. No ho puc evitar, sóc escorpí. M'encanta que s'ensorri la borsa, encara que en la seva caiguda lliure m'arrossegui a mi mateix al fons del riu.
Aquest matí he llegit que un congressita republicà (perquè no es canviaran el nom d'una santa vegada!) expressava la seva por perquè l'arribada d'Obamma era en realitat l'arribada del Socialisme. I és curiós que ho digui la setmana que un col.lega seu amb més responsabilitats ha anunciat la nacionalització parcial dels bancs!
Un que no sap gaire de macroeconomia sempre ha pensat que mentre existeixin els Drets Humans i els Estats en siguin els seus garants, en el fons, el món serà sempre socialista. El grau de socialisme dependrà en cada moment de la finor de pell de la conjuntura històrica. La propietat privada, els lliberals, se l'han passada sempre per l'entrecuix dels pantalons de tweed quan es tracta de fer la guerra o construir noves autopistes i teatres de l'Òpera expropiant camps i vivendes de propietaris poc influents (la Ronda de Dalt, al seu pas per Pedralbes, està soterrada, vés per on!). Ara resulta que entre tots pagarem les vergonyes del sistema financer. Això sí, des d'un profund i responsable sentiment lliberal i patriòtic.
I fa gràcia sentir-los cridar aquests dies de rembombori financer què pensa fer el govern? Jo si fos el Govern, em prepararia un Gintònic i m'asseuria al balancí de l'àvia a gaudir de l'espectacle. Com Neró, em deixaria arrossegar per la força de l'abisme i els veuria cremar, saltar per les finestres de Wall Street, demanar auxili, suplicar reformes, injeccions de capital... i em faria el sord, o el suec...
Com que res no és casual i tot està connectat, fa uns minuts m'he acabat En Vísperas, d'Ivan Turguenev. A la darrera pàgina, Yelena, reflexiona resignada: He llegado al borde del abismo y habré de caer en él. Doncs això, que la història necessita ser ressetejada de tant en tant. Atrevim-nos a prémer el botó.

Reset. Fundido en negro. Silenci.


* * *

2 comentaris:

Quim Tubert ha dit...

per l'amor de Déu Jordi, no premis cap botó! pensa en el teu fill!

Ana Pérez ha dit...

i tant,pensa en el teu fill i en aquells que vindran!!! Si cal ens anem a la Garrotxa, ens fem hippies i fem formatges. Jo sóc bona amb les cabres!