21 d’octubre 2008

Per una moral de l'ambigüitat

No s’ha de confondre la noció d’ambigüitat amb la d’absurditat. Declarar l’existència absurda és negar que pugui donar-se un sentit; dir que és ambigua és plantejar que el seu sentit no és mai fixat, que s’ha de conquerir incessantment. L’absurditat recusa tota moral (...) l’home intenta de salvar la seva existència a través del fracàs i l’escàndol precisament perquè la seva condició és ambigua”.
Es compleixen cent anys del naixement de Simone de Beauvoir; ja sabeu: aquella que va ser companya sentimental de Sartre. En el llibre Per una moral de l’ambigüitat (de la famosa editorial Gallimard, amb traducció de Jordi Solé-Tura), Beauvoir recull el testimoni de Sartre que sacsejà la França de mitjans segle amb aquella afirmació, que fou una declaració d’intencions: “l’existencialisme est un humanisme”. Fa poc vaig escriure un article que parlava de les paraules transmutades, concretament de la compassió; doncs bé: l’humanisme és una de les que forma part d’aquest grup. Des de Nietzsche o, el que és el mateix, des de la defunció de Déu, nasqué un humanisme que situà a l’home com a únic fi i com a valor superior. Un humanisme tancat sobre si mateix. Aquest radicalisme que avui en dia encara podem contemplar en certes actituds liberals (ja sabeu: aquells que defensen la llibertat individual per sobre de totes les coses) acabà construint les cameres de gas i els camps de concentració: a partir de la negació de la existència d’uns valors morals universals, tot està permès i, a més, les nostres faltes no són expiables; allò que importa és la voluntat de poder. Assumim que tota acció positiva, tot impuls moral que implica moviment cap endavant serà un atemptat contra la llibertat dels altres: sempre es farà d’uns homes contra els altres. Això, segons Beauvoir és el “fracàs i l’escàndol”. Sovint s’ha amagat aquest escàndol rera suposats beneficis de la col·lectivitat. Si el fi és la llibertat de la humanitat o del poble, quina importància tenen unes quantes víctimes? Aquí és on Beauvoir parla d’aquesta naturalesa ambigua, ambivalent. Entenent que només a través dels altres ens podem definir a nosaltres mateixos i que estem obligats a elegir, això és a afirmar determinats valors, no podem evitar caure en aquest escàndol i fracàs, els hem d’acceptar, mirar-los de cara. La moral suposadament ha de ser positiva perquè si no és així t’acusen de no tenir-ne (que és el que els passà als de l’Escola de Frankfurt). Beauvoir creu necessari un nou humanisme, l’existencialista, en què l’home se situa fora de si mateix i la invenció moral només és possible en nom de la llibertat sabent que “cap home no es pot salvar sol”, és a dir, que la llibertat individual només es pot acomplir a través de la llibertat del altres: “sóc oprimit si em fiquen a la presó, no si m’impedeixen de ficar-hi el meu veí”. Sovint els liberals cauen en aquest sofisme, és a dir, es postulen com a defensors del valor de la llibertat individual quan en realitat el que pretenen és la llibertat per continuar oprimint. Però quina acció moral no escandalosa es pot tenir que no caigui en un nihilisme quietista, immòbil?. La moral ambigua és una moral afirmativa i contradictòria, una moral que “refusarà de negar a priori que uns existents separats puguin estar, alhora, lligats entre ells, que llurs llibertats singulars puguin forjar lleis vàlides per a tots” però una moral que no podrà evitar l’escàndol i el fracàs. Això és una paradoxa però segons Beauvoir la condició humana és paradoxal, ambigua: “dir que l’acció ha de ser viscuda en la seva veritat, és a dir, en la consciència de les antinòmies que comporta, no vol dir que calgui renunciar-hi”. Bé, i què fem? I respon: “Perquè el retorn al positiu sigui autèntic, cal que recobreixi la negativitat, que no dissimuli les antinòmies (...) sinó que hi siguin viscudes en una tensió permanent: no s’ha de recular davant l’escàndol de la violència ni negar-lo, o allò que és el mateix, assumir-lo despreocupadament”; i més: “la moralitat està en el dolor d’una interrogació indefinida”. I aquí s’atura, deixant-me parat, perplex i amb cara de tonto.

3 comentaris:

Ana Pérez ha dit...

Acabo d'autocensurar el comentari que havia escrit perquè tenia un to palmero insoportable. Ja m'enteneu. Refaig el discurs: la reflexió m'ha semblat molt interessant i podria engendrar múltiples debats (per totes les trobades de la nostra vida fins que algun membre es converteixi en un ascèptic). Ara mateix m'ha vingut al cap una de les discussions apassionades d'aquest estiu a La Luna de Castelsardo. Us enrecordeu del debat sobre l'ablació del clítoris.? Les posicions eren clares i enfrontades, com gairebé sempre (sinó no té gràcia la cosa) i el debat de fons era la possibilitat o impossibilitat de tractar aquest tema des del relativisme moral (aquesta va ser una de les primeres lliçons d'en Bernat, pobret meu, quina li espera!). Crec que les reflexions de Beauvoir poden enriquir i donar més matissos a la discussió sobre aquest i altres temes. No puc esperar a encetar una nova discussió.

Anònim ha dit...

como os komeis la olla tios. me mola mas k ables de futbol aunque te metas con el español

Sebastian Roure ha dit...

Prometo llegir-vos quan tingui una estona.

Salutacions

Sebastià Roure, l'home que va arribar un segle tard.