04 d’octubre 2008

Rocco

Remenant correus de fa temps per feina, he trobat la correspondència electrònica mantingudda arrel de la projecció de Rocco i els seus Germans, quan el cinefòrum el fèiem a la sala Zèlig-VOID, abans que s'adonessin que no érem rentables. Aquell va ser segurament el clímax cinèfil més difícil d'igualar de tots els dijous... tot i que recordo nits memorables amb Las Uvas de la Ira, ¡Qué Verde era mi Valle!, Río Rojo o Vive como Quieras. Aquí teniu la recopilació:

JORDI: Hola nens, encara estic en estat de shock per l'obra mestra d'ahir.. això de no poder comentar-la no s'hauria de repetir..

Perquè si Visconti es va inspirar en l'Aliosha o l'idiota de Dostoievski, no és menys cert que la iconografia cristiana/catòlica està present gairebé en cada seqüència de la peli, figures, religió omnipresent, teulades del Duomo on s'enuncien renúncies i penitències, la puta amb els braços oberts en creu acceptant el seu martiri, el Via Crucis Rocco/Nadia ferits arrossegant-se fins l'aigua purificadora, Rocco sagnant recolzat en una tanca d'espines(!), la segona galta permanent, algun discurs al·legòric/brindis sobre la terra promesa (amb oliveres i tot) i les denúncies cristiano-marxistes de les injustícies dels obrers.. i fins i tot una espècie de "sant sopar" (aquí ja desbarro) amb traïdor inclòs que entrega el germà als romans (milanesos en aquest cas) amb una presència gens gratuïta del vi!! tot això i una frase definitiva de Sant Rocco: No crec en la justícia dels homes! (és curiós que el més "cristià" de tots sigui l'únic que diria que no parla obertament de Jesucrist) Tots cara d'una mateixa moneda, l'únic que se salva (faltaria veure si en Luca acaba tornant a la terra de les oliveres), en Ciro accepta el progrés en format AlfaRomeo i amb la sirena de fons (aquí Nino Rota ja no és necessari), S'ACOMIADA DE LA NOIA CONVENCIONAL i entra a la fàbrica..

La composició d'algunes escenes és gairebé pictòrica, la música és indissociable als personatges (com al padrino o amb fellini), l'estructura i el guió portentosos, el caràcter al·legòric de les petites i les grans històries (la ciutat que engoleix el immigrants i perverteix el caràcter silvestre/ingenu de les primeres escenes, etc) i la realització convida a entrar en la història des de tants angles i perspectives que és per flipar..

un parell de perles:

primer pla de Rocco dalt de tot de la catedral després de sacrificar un parell de felicitats per una hipotètica redempció d'un tercer (probablement el més feble): simetria absoluta, llàgrima a l'esquerra (dolor anímic) i tirita a la dreta (ferida física).

pla mig de Simone observant les ferides del seu darrer combat i la deformació del seu rostre/cos/ànima al temps que descobreix que Nadia i Rocco van junts.

ANNA: Magnífiques aportacions del Jordi al primer col·loqui virtual del nostre benvolgut cinefòrum.

És difícil afegir alguna cosa més als teus brillants comentaris. En queden minúcies, com el paper de les dues mares, en concret la d'en Rocco. Em refereixo a la figura de la matrona italiana, que ja ha esdevingut un tòpic en quan al poder i control que exerceix sobre la família. Curiosament, cap al final de la pel·lícula, ella es lamenta d'haver perdut aquest control i es culpabilitza de l'abandonament de la casa de Simone i Rocco, i de la impossibilitat d'intervenir en el seu destí incert i abocat a la infelicitat.

Destacaria també el moment de penediment i fustigació en abandonar la terra del seu marit i buscar fortuna en la terra promesa. Ella sempre havia volgut abandonar les terres de les oliveres i buscar un futur millor al nord: "Io voleva partire, partire,e adeso cuando e sono partita, no o voglio. Voglio morire. Ohhhh". Frase contundent rematada per una gestualització propera als darrers estertors abans de la mort.

Vaig trobar deliciosament còmica i caricaturesca la utilització de la fotografia del difunt marit sobre el seu pit, i les referències que feia a ell colpejant-se el pit, a mode, gairebé, d'autoflagelació.

Bé, hi ha moltíssims detalls a comentar però haig de tornar a la feina. Segueix el fòrum virtual?

QUIM: Per poder comentar una pel·lícula he de deixar que sedimenti. Sóc lent de mena, i més després d'una pel·lícula com Rocco et al. que em deixa mut. Passats uns dies, i veient que s'ha encetat un col·loqui virtual, permeteu-me que faci unes petites reflexions....

Ningú ha comentat l'escena final de Luca (l'esperança) seguint el seu camí, tot sol. Després de la tensió viscuda, relaxa veure el noi caminant, allunyant-se progressivament del primer pla (del drama). Luca és l'esperança, la innocència perduda per les dues forces antagòniques representades en les figures de Ciro i de Simone. No és gratuïta l'escena en què aquest dos personatges discuteixen agrament (moment clau en què es fa visible la distància entre ells dos): Ciro intenta emportar-se a Luca però Simone l'agafa i l'abraça. Els dos busquen desesperadament mantenir la puresa al seu costat...

Hi ha dos pols en la pel·lícula que són Ciro i Simone. Dos perfils psicològics clarament definits i més o menys visibles en la realitat (Visconti, al igual que Dostoievski, radicalitza psicologies per fer-les evidents en unes societats en què la moral i les lleis tendeixen a homogeneïtzar, neutralitzar o dissimular). Ciro és el pragmatisme.

Memorable l'al·legoria dels germans separant les males llavors. Fotografia impecable de l'escena familiar. Per Ciro, Simone és una mala llavor i s'ha de separar de la resta, i punt. És una decisió lògica. La sang es queda al marge. Fa el "que s'ha de fer": treballar, respectar la mare i casar-se amb una noia convencional. I si s'ha de trair al germà per salvar-se ell i els seus, ho fa. Simone és la passió desbocada, la irracionalitat, l'home de les cavernes. En ell la il·lustració a passat de puntetes; tot és extrem (m'encanten els diferents recursos gestuals de Simone en què es mostren clarament les seves pulsions); probablement és qui més estima a Rocco, i per tant a qui més odia.

La mare és l'equilibri que manté en una tensió estable a les dues forces antagòniques. Estic d'acord amb l'Ana: en el moment en què baixa la guàrdia, comença el drama. Es trenca la corda quan Nadia entra a casa seva per primer cop. Les dones, sempre les dones... Es evident la reacció negativa de la mare quan veu a Nadia a casa seva. Intueix els problemes....Nadia apareix i desperta a l'animal. Simone està perdut...

Vicenzo viu la seva particular història d'amor. És un Romeo de pa sucat amb oli que té a la seva Julieta. A mi em sobra. Suposo que és per mostrar la importància de la mare com a nucli estabilitzador de la família (no oblidem que en un primer moment Vicenzo se'n va amb la seva mare i deixa a la seva novia!).

Rocco és la santedat. Més pròxim a l'Aliosha que al príncep Mixkin, és la consciència cristiana feta carn. NO ÉS INNOCENT . La força causal de les seves dues histories d'amor (la Nadia i el Simone) és la mateixa: la compassió cap als éssers que estan marcats amb l'estigma de la perdició.

Visconti crea un perfil psicològic al meu entendre no real (algú coneix un Rocco?) però indispensable per poder portar a la superfície la distància entre les dues actituds vitals dels dos personatges reals (Ciro i Simone). Família i religió: els dos pilars de la societat italiana. Seria impensable una pel·lícula neorealista si no hi fossin presents.

M'agrada això del Sant sopar, Jordi. Si non é vero, é ben trobato...

JORDI: no està malament per començar l'últim dia de la setmana.. estic gairebé d'acord amb tot, tant amb en Quim com amb l'Ana, però amb matisos.

Potser és cert que no existeix cap Rocco/Aliosha, però això no vol dir que no puguin ser protagonistes d'històries. De fet, el concepte compassió (concepte d'origen cristià de significat pervertit actualment per una etimologia confusa en diversos idiomes -Kundera ho descriu molt bé-) és l'origen de l'empatia social més marxista i radical (de Robespierre a Marx passant per Intermón-Oxfam, l'anunci de la Creu Roja del nen del xumet i fins i tot la infumable ONG de l'Ana). I això, en aquesta peli i en moltes altres, té una relació directa amb la candidesa/innocència rosseauniana d'en Rocco (el nen de la C.R. que s'apropa a la tele tampoc no està pervertit per cap concepció redemptora de la moral, és només la puresa del bon salvatge el que l'empeny).

És cert que no és innocent en el sentit de la gratuïtat no dirigida dels seus actes, però les polsions que el mouen no tenen res a veure amb la moral dels altres (i torno a posar com a prova el fet que no faci referències a la religió, sinó només als ideals abstractes i a la denúncia de les injustícies).

A més, Quim, la peli es titul.la Rocco i els seus germans, no Ciro & Simone i la resta. Tots els personatges són contrapunts a l'epicentre moral de la història, les temptacions del desert, el leprós, l'explotat, etc.

Rocco és Jesús, i aquest és en realitat el nen que s'apropa a la tele per oferir el seu xumet, acte estèril com quasi tots els d'en Rocco.

bé això és tot, estimats contertulis. Només afegir que Visconti era el padrí de Miguel Bosé i que quan el va veure amb faldilles cantant Super, superman, es devia posar com una moto.. je, je!

QUIM: A veure....Una cosa és el nen del xumet, que és cert que "no està pervertit per cap concepció redemptora de la moral", i l'altra són les ongs, Marx i Robespierre. No barregem les coses.

El nen del xumet, la innocència i puresa del "bon salvatge", és Luca. Rocco és un adult crescut en el si d'una família religiosa, de moral estricta. Rocco no és un idiota i per tant ha estat permeable al seu entorn. És doncs ja un ser moral (ho sento Jordi, però crec que la seva moral és la mateixa que tenen els demés, entre altres coses perquè no ha tingut cap alternativa). Així doncs, el seus actes són compassius (no innocents) i tenen una intencionalitat redemptora (encara que sigui inconscient). D'una compassió més real, més profunda, que no estètica (a diferència de les ongs i altres moviments politico-socials).

Repeteixo: per a mi Rocco no és jesucrist, és un sant. De totes maneres segur que Visconti volia donar-li la visió que exposa en Jordi (cristianisme, marxisme, Rousseau), però m'agrada donar voltes a les coses...

* * *

JORDI (indignat): que les ONG són un moviment estètic em sembla MOLT PERVERS!!!! i d'un ESNOBISME PROPER A LA DESÍDIA SOCIAL MÉS EGOISTA, TAN ABSURD COM INTENTAR CARREGAR DE SIGNIFICAT IDEOLÒGIC ELS PIJOS, ELS SKINS O ELS MATEIXOS ESNOBS QUE COM LES PLAGUES D'EGIPTE INVAEIXEN LES NOSTRES VIDES!!

* * *

QUIM: ens allunyem del tema central que és Simone i els seus germans... un altre dia, podem discutir sobre la diferencia entre negativitat i desídia social...

D'acord: m'he propassat al qualificar les ongs de moviment estètic; allò que volia dir és que només crec en la moral subjectiva i instintiva (no basada en uns valors col·lectius, i per tant en un sistema moral de tipus racional). Abjuro de les col·lectivitats. La majoria de les ongs (no totes) es sustenten en un sistema moral cristià basat en la compassió que és el pitjor sentiment que hi pot haver.

* * *

JORDI: la compassió en etimologia llatina és un sentiment rosseaunià molt admirable, el que passa és que la moral moderna (que també existeix i és quasi més repressiva i puritana que la de qualsevol religió) ha pervertit el seu significat. Suposo que l'església tampoc no hi ha contribuït gaire.. et convido a rellegir els primers capítols de la insostenible lleugeresa del ser, segur que canvies d'opinió.

Per altra banda, el complex diferenciador és molt típic de la burgesia i de l'esnobisme. Vull dir, que també cap considerar la possibilitat que la suma de percepcions úniques i subjectives, però de caire semblant doni com a resultat una col·lectivitat. Cal ser una mica generós per admetre aquesta hipòtesi..

2 anècdotes:

1.- deia Rilke que n'estava orgullós de no haver estimat mai ningú perquè el que li passava era que estava massa ocupat en ell mateix.

2.- una diputada laborista que es portava a matar amb Churchil, li va dir que si fos la seva dona li posaria cianur al cafè: Churchil li va respondre: si vostè fos la meva dona, jo me'l beuria!!!

* * *

Fins aquí va arribar el debat el 17 de desembre de 2005.. com a guinda, adjunto la famosa escena del sopar:



2 comentaris:

Ana Pérez ha dit...

m'ha divertir moltíssim el recull de correus.Ja apuntàvem maneres!

joan ha dit...

Heu pensat en Passolini?