La ressenya publicada per en Quim, així com la seva intenció de llegir-se'l, m'ha fet pensar que tal vegada hagi estat aquesta novel.la una de les lectures que més m'ha impressionat els darrers anys.A banda de la meva gens dissimulada passió pel autors russos, he de dir que em vaig deixar endur a la llibreria per un parell de sentències de l'editorial (la millor novel.la del s.XX, el Guerra i Pau del s.XX, etc.).
El que semblava un ganxo comercial una mica irreverent es va anar convertint a mida que avançava la lectura en una sentència bastant precisa.Vaig tenir una sensació similar a la que s'experimenta llegint Guerra i Pau o El Doctor Zhivago. El discurs de Grossman és tan transparent i poc pretenciós que resulta irrefutable. El seu argumentari moral i la precisió objectiva amb que detalla els fets i la psicologia dels personatges produeix un fet curiós: de tant en tant, s'alenteix la lectura per si sola, com si una veu interior ens fes adonar que estem davant d'alguna cosa important.
Com si es tractés d'una aproximació complementària a la barbàrie, Les Benignes de Jonathan Little sembla el complement a una història equivalent, però des d'una òptica amoral. En primera persona, un membre de les SS, narra les seves experiències al marge de qualsevol premissa ètica ni voluntat de redempció. Si Vida i Destí resulta una lectura commovedora i reflexiva, Les Benignes és un text igual d'inoblidable, tal vegada més contundent i tot malgrat la dosi d'artifici que l'experiment comporta inevitablement. 
1 comentari:
Els posaré a llista dels "must be read" abans de l'estiu. Em sembla recordar que la traducció de la teva edició d' Els Benignes no era massa acurada, oi? Ja em donaràs els detalls. De tota manera, no me'l perdré. La cosa no està com per deixar passar bones recomanacions. Merci, Jordi!
Publica un comentari a l'entrada