Com que he sentit rumors que, incomprensiblement, hi ha algú més, a part d’en Jordi, l’Ana i un servidor, que entra en aquest blog, m’agradaria aclarir un parell de coses que considero importants. Per evitar el màxim d’equívocs possibles, vaja.
Escric de tant en tant. El motiu el desconec. El que sí que tinc clar és que quan escric, l’última cosa que em passa pel cap és ser creïble. Josep Pla, en una de les poques entrevistes que concedí, li digué a l’entrevistador: “no crec massa en els éssers humans i espero que vostè no cregui en mi”. Doncs , això. La primera part apel·la a la experiència, la segona a la lògica. Espero que ningú es prengui massa seriosament les coses que explico. Em sabria molt de greu, sincerament. En política, si crec en alguna cosa és amb la memòria. Em molesta el revisionisme històric, l’oblit, les fosses que es mantenen sense obrir, etc. Contra la retòrica populista, contra la retòrica utòpica, la història. Desconfio dels moviments positivistes, crec més en la resistència al mal, al sofriment. Si a això li voleu dir pessimisme, vosaltres mateixos. El que sí que no sóc és un ateu polític, com ha dit l’Oriol. Reconec que sovint coixejo pel cantó anarquista, però només en el pla teòric: si hi hagués una revolució fugiria corrents cap a l’alta garrotxa, m’amagaria en una cabana i menjaria arrels fins que la policia tornés a patrullar pels carrers. Els radicals em fan por. En la pràctica, crec que el proteccionisme i l’intervencionisme de l’estat són l’únic mecanisme eficaç per evitar el patiment dels perdedors, que som la majoria. Socialdemocràcia.
Escric, però no faig discursos. El discurs té sempre una finalitat apologètica, i jo d’apologètic res de res. L’altre dia no vaig fer cap discurs sinó un article desmitificador. Una simple crítica a l’estètica de la llàgrima i el moc, una crítica a la política de les emocions, dels escenaris amb música de Bruce Springsteen i banderetes al vent, una crítica a aquells que creen messies i redemptors. Una crítica a la terminologia sospitosa. Res més.
Que quedi clar que em sento satisfet amb la victòria d’ Obama. No m’agraden els seus discursos sentimentals, però efectistes ho són, no tinc cap dubte. Tampoc dubto de la seva intel·ligència, de la seva preparació, i de posseïr una aureola cinematogràfica que el fa irresistible. Pensar que és un catalitzador de forces invisibles em sembla un xic ingenu, però s’ha de reconèixer que és molt poètic. Repeteixo (sense ironies): estic content que hagi guanyat. Estic content que els neocons s’hagin amagat al cau com rates. Que la Palin se’n torni a Alaska a caçar foques. Estic content que es produeixi un canvi. Un canvi que serà fàcil perquè ja sabem d’on vénen, el pobrets. Estic content perquè en pocs mesos Guantànamo serà un malson superat. Que s'aixecarà l'embargament immoral sobre Cuba. Estic content perquè els soldats americans sortiran d’Iraq i d’Afganistan per tornar al seu estimat país i no per anar a salvar-ne un altre. Estic content perquè per fi als Estats Units d’Amèrica es “donarà una atenció de la salut assequible i disponible per tots”, perquè “s’alliberarà la nació de la tirania del petroli” i perquè “es restablirà la seva posició moral (?)”. Tinc esperança que això sigui així...
Escric de tant en tant. El motiu el desconec. El que sí que tinc clar és que quan escric, l’última cosa que em passa pel cap és ser creïble. Josep Pla, en una de les poques entrevistes que concedí, li digué a l’entrevistador: “no crec massa en els éssers humans i espero que vostè no cregui en mi”. Doncs , això. La primera part apel·la a la experiència, la segona a la lògica. Espero que ningú es prengui massa seriosament les coses que explico. Em sabria molt de greu, sincerament. En política, si crec en alguna cosa és amb la memòria. Em molesta el revisionisme històric, l’oblit, les fosses que es mantenen sense obrir, etc. Contra la retòrica populista, contra la retòrica utòpica, la història. Desconfio dels moviments positivistes, crec més en la resistència al mal, al sofriment. Si a això li voleu dir pessimisme, vosaltres mateixos. El que sí que no sóc és un ateu polític, com ha dit l’Oriol. Reconec que sovint coixejo pel cantó anarquista, però només en el pla teòric: si hi hagués una revolució fugiria corrents cap a l’alta garrotxa, m’amagaria en una cabana i menjaria arrels fins que la policia tornés a patrullar pels carrers. Els radicals em fan por. En la pràctica, crec que el proteccionisme i l’intervencionisme de l’estat són l’únic mecanisme eficaç per evitar el patiment dels perdedors, que som la majoria. Socialdemocràcia.
Escric, però no faig discursos. El discurs té sempre una finalitat apologètica, i jo d’apologètic res de res. L’altre dia no vaig fer cap discurs sinó un article desmitificador. Una simple crítica a l’estètica de la llàgrima i el moc, una crítica a la política de les emocions, dels escenaris amb música de Bruce Springsteen i banderetes al vent, una crítica a aquells que creen messies i redemptors. Una crítica a la terminologia sospitosa. Res més.
Que quedi clar que em sento satisfet amb la victòria d’ Obama. No m’agraden els seus discursos sentimentals, però efectistes ho són, no tinc cap dubte. Tampoc dubto de la seva intel·ligència, de la seva preparació, i de posseïr una aureola cinematogràfica que el fa irresistible. Pensar que és un catalitzador de forces invisibles em sembla un xic ingenu, però s’ha de reconèixer que és molt poètic. Repeteixo (sense ironies): estic content que hagi guanyat. Estic content que els neocons s’hagin amagat al cau com rates. Que la Palin se’n torni a Alaska a caçar foques. Estic content que es produeixi un canvi. Un canvi que serà fàcil perquè ja sabem d’on vénen, el pobrets. Estic content perquè en pocs mesos Guantànamo serà un malson superat. Que s'aixecarà l'embargament immoral sobre Cuba. Estic content perquè els soldats americans sortiran d’Iraq i d’Afganistan per tornar al seu estimat país i no per anar a salvar-ne un altre. Estic content perquè per fi als Estats Units d’Amèrica es “donarà una atenció de la salut assequible i disponible per tots”, perquè “s’alliberarà la nació de la tirania del petroli” i perquè “es restablirà la seva posició moral (?)”. Tinc esperança que això sigui així...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada