14 de novembre 2008

Literatura epistolar

Aquesta setmana ha sortit a la llum la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales (Cartes completes. Club Editor). La literatura epistolar sempre ha estat envoltada de polèmica, i hem de preveure que aquesta obra no en serà una excepció, sobretot tenint en compte el safareig que ha envoltat sempre la vida amorosa de Rodoreda. Quan algú que amb un exercici de responsabilitat i sentit comú, mogut per un sentiment de resistència a l’oblit d’una època i d’un personatge sovint manipulat, marginat, recobert d’oprobis hipòcrites, i injusta i erròniament classificat, decideix obrir els calaixos de la memòria i de la veritat, de seguida se senten els lladrucs d’aquells opinadors bufats i dogmàtics i amb un indissimulat afany de notorietat. No falla mai. I probablement tots aquests que lladren ja sigui per enveja alguns, per ressentiment altres, o simplement pel plaer que els proporciona sentir-se els seus propis lladrucs, seran els primers a córrer a la llibreria per adquirir-ne un exemplar.
M’imagino a l’escriptora Najat el Hachim amb ulleres de sol i un mocador negre al cap, anar d’incògnit cap a la llibreria. Talment com fèiem d’adolescents per adquirir una revista pornogràfica. I potser és perquè considera precisament, que la lectura d’aquestes cartes és un acte pornogràfic, obscè. Parlo avui de la Najat el Hachim però ben segur que en sortiran d’altres. I parlo d’ella perquè l’altre dia va publicar un article a El Periódico criticant l’exhibició pública de les cartes íntimes entre Rodoreda i Sales. Hachim feia un paral·lelisme entre la lectura de les cartes dels escriptors i la lectura de la premsa rosa. Aquest paral·lelisme no el basava en la qualitat dels escrits, evidentment, sinó en allò que motivava ( l’impuls) als lectors a llegir una cosa i l’altra. És a dir, que l’impuls per obrir una revista del cor és comparable a l’impuls per llegir les epístoles entre Sales i Rodoreda. Que el codi penal no contempli com a punible dir una barbaritat com aquesta, em sembla especialment greu. Així anem...
Per què guarda Sales en un calaix les cartes que li envia Rodoreda? Per què guarda Rodoreda en un calaix les cartes que li envia Sales? Per fetitxisme? No ho crec pas. Probablement perquè són conscients del valor literari que aquestes cartes tenen, i perquè, probablement, aquestes cartes ja no només els pertanyen a ells sinó a tota la humanitat. Un escriptor quan escriu cartes fa literatura, quan escriu llibres fa literatura i fins i tot, quan escriu la llista de la compra fa literatura. I la literatura és per publicar. Tota. És un deure moral de l’escriptor.
Penso en la lectura recent de la magnífica i emotiva correspondència entre Benjamin i Adorno; una correspondència que ens ajuda a entendre les dificultats, els drames personals i els impulsos vitals i creatius de dos dels principals exponents de l’escola de Frankfurt. Sí, Hachim, vaig tenir el mateix impuls, exactament el mateix, l’altre dia quan fullejava una revista del cor mentre esperava torn per fer-me un certificat mèdic. Considera Hachim que som tan imbècils de no saber destriar en unes cartes allò que és essencial, que ens aproxima a aquell que estimem i admirem, així com al marc cultural i polític d’una època, d’allò que és superflu, insubstancial?
Hachim ens acusa de voler tafanejar. En literatura es tafaneja, es furga? Està en el seu dret de criticar la publicació d’aquesta correspondència, només faltaria. Ara bé: llençar anatemes com aquell qui no vol la cosa, ho trobo una mica lleig. Hachim condemna a tots aquells que creiem en el valor artístic i historiogràfic de les epístoles, encara que desprès ho intenti maquillar dient que aquestes lectures són legítimes. Moltes gràcies, ens quedem més tranquils. Què voleu que us digui? Insinuar tan sols que existeix un paral·lelisme entre la predisposició psicològica dels que llegim cartes d’escriptors amb els que llegeixen la premsa rosa, em sembla una gosadia pròpia d’una colometa que tot just aixeca els peus de terra i que ja es pensa que vola a unes altures morals i intel·lectuals considerables.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

i tant!

Jordi Marron ha dit...

Una senzilla demostració ad/adsurdum, algú creu que la darrera entrevista de Paquirrin interessarà algú d'aquí 100 anys? O aquest article d'aquesta escriptora de qui no recordo el nom..?

Marta ha dit...

M'encanta la Rodoreda. Hi ha un documental sobre la seva vida de la sèrie de TV3 "el meu avi" que trobareu a la web tv3.cat/TV a la carta, que no té pèrdua ! Per cert, quan vaig sentir a la ràdio que es publicava el llibre amb les cartes vaig anara la FNAC a buscar el llibre, i no el tenien, ni tan sols a l'ordinador.... Pel que fa a la possible crítica de l'escriptora de Vic, Najat El Hachmi, a la publicació de les cartes -crítica que no he llegit -, apuntar que el seu llibre El Patriarca, que està molt bé, és una autobiografia i escampa draps bruts a tort i a dret...
Una abraçada i enhorabona pel blog,
Marta

Quim Tubert ha dit...

Hola Marta, moltes gràcies per la recomanació. Ho intentaré veure quan pugui. Últimament vaig tan liat que no tinc temps ni d'entrar al bloc. Sento que no hagis trobat les epístoles. Entrar a l'Fnac ja és prou trist com per a sobre sortir-ne sense allò que buscaves. Les ha publicat el club editor, en una col·lecció que, si no recordo malament, es diu la cara fosca de la literatura. Pel que fa al llibre de la Najat, jo no l'he llegit, però gent de confiança me n'han parlat força bé. També t'he de dir que no el llegiré. Als 35 anys has de seleccionar, per força.