La química

Hi ha matins en què obres les finestres i el sol no només et provoca indiferència sinó que et molesta. Hi ha matins en què l’aire és tan dens que sembla que no puguis respirar, talment com si un ressort estrany t’hagués impulsat fora del teu hàbitat de pressions conegudes. Hi ha matins en què els verbs et rellisquen i es tornen deliqüescents. Hi ha matins en què el cos es manifesta impermeable a qualsevol estímul i la ment entra en un estat d’apoplexia sostinguda. Hi ha una estètica que acompanya a la malaltia, al dolor físic. Una estètica repulsiva de sofà i manta, d’ulls vidriosos i veu aspre i desagradable, de narius carregats i mocadors humits. Aquest estat de somort, d’abúlia extrema, evidencia una fragilitat corporal intolerable davant allò que realment ens condiciona i contra el qual vivim: el dolor. I no parlo del dolor del poeta o del músic incomprès, ni del modern transcendent, ni del dolor sentimental, ni del dolor moral. Contra tots aquests hi ha la bellesa de la matèria diversa, del Sol i de la pluja, la bellesa de l’art. No: parlo del dolor, dolor; del mal d’esquena, de ronyons o de pàncrees, de la cremor d’estómac, de la pròstata o de la migranya. I d’aquest refredat miserable i interminable. Deia no sé qui que el filòsof que busca la felicitat és aquell no ha patit mai mal de queixals. Ni un refredat com el meu, afegiria. Em puc imaginar la vida sense totes aquestes andròmines d’alta tecnologia que ens estalvien temps però que no ens fan la vida més fàcil. Però no em puc imaginar la vida, per insofrible que esdevindria, sense els analgèsics, els tranquil·litzants i tota quanta química miraculosa la ciència ha estat capaç de produir; autèntics prodigis de les capacitats humanes. I sí: el caldo de l’àvia potser va bé, i les infusions i els beuratges d’espècies orientals, però tu dóna’m pastilletes de colors, i quantes més millor. De verdes, vermelles i grogues. Cap endins. I que visquin les bates, els laboratoris i les ratotes blanques, i els bisturins i la morfina, i les farmacioles curulles de medicaments. Fa vint minuts que me n’he empassat un parell, d’una geometria perfecta i d’un tast al paladar que m’ha portat fins als meus anys d’estudiant de biologia. Delicioses magdalenes de Proust. Ah, ja sento com el compost es dissol a la sang, i s’escampa per tot el cos... ah, que n'és de bonica la vida... i mira els ocells com volen i fan xiu-xiu...