05 de novembre 2008

Obama

Obama treu el cap. Ja el tenim aquí. Amb Sarkozy i Obama, a la pròxima cimera dels G-20 que se celebrarà a Washington, el tamany està doncs garantit. Això ja no ens ho treu ningú. Obama, senador junior d’Illinois, fa barbacoes amb els amics de la universitat, estima la família, i va cada diumenge a resar i a cridar amb el predicador del barri. Un dia, cansat de tanta hamburguesa i tanta cridòria, decideix sortir de l’ostracisme polític. Es treu la camisa lleugerament tacada de ketxup, la tira a la gespa que fa dos dies que no ha segat, i profereix un crit de guerra: “Yes I can!”. Inicia allò que els analistes polítics i esportius en dirien una carrera meteòrica que vol dir que puja ràpid els esglaons. Emergeix fins a l’epicentre mediàtic gràcies a un equip de publicistes, psicòlegs, i dentistes, disposats tots a esprémer al màxim les respectives capacitats professionals, per portar-lo a la butaca on Lewinski recitava, a cau d’orella, poesia de Whitman a l’últim demòcrata que ocupà la Casa Blanca. Com que no vull que m’acusin de demagog, no recordaré altres personatges històrics que també tingueren una carrera meteòrica i que, com Obama, també arrossegaven una aureola messiànica, redemptora. Personatges que s’erigiren en pastors del poble, en guies espirituals, i que aparegueren en una atmosfera econòmica i social de semblances més que evidents amb les actuals. Desesperació, crisi, pessimisme, nihilisme, devaluació de la moneda, recessió...
Fins a quin punt allò tant intangible que és la psicologia col·lectiva mou la història? Qui mou els fils d’aquesta psicologia col·lectiva? No és Obama fruit d’aquesta corrent psicològica ineluctable? Tot comença sempre amb un rumor: diuen que allà a Illinois ha nascut un minyonet negret i guapet, negret i guapet, fill de mare americana i pare africà, fum, fum, fum. És nat en una establia fum, fum, fum. Allà dalt de la muntanya, fum, fum, fum. Després el rumor s’engrandeix, és fàcil percebre’l per tot arreu i ja no va sol: l’ acompanya una estètica i un missatge: del “Yes, I can” al “Yes, We can”. Però, què és el que podem? S’instal·la un missatge d’esperança i l’esperança és inexorable, pot amb tot. Es busca un canvi que es converteix en un fi en si mateix; cap a on anem no té importància, l’important és el canvi, deixar enrere la tristesa. El rumor majestàtic vola i vola, i les mares ploren, les filles lubriquen, als homes se’ls posa la pell de gallina però no ploren (per això són homes), les iaies resen (i també lubriquen) i jo, per no ser menys, em deixo portar per aquesta complaença general. Fora pessimismes, alegria, alegria que el messies ja ha arribat per refundar el capitalisme i la humanitat, fum, fum, fum, per portar la pau definitiva al món. “Yes, We can” mireu les foques com aplaudeixen mentre es desfà el gel sota els seus peus, aplaudeixen plenes d’esperança. Mireu els neocons com fugen a les illes Caimán amb els sacs plens de diners espoliats, fugiu, fugiu, covards, que el messies ens salvarà, alegria, alegria. Mireu els darwinistes i els lamarckistes com s’abracen i com ploren d’emoció, com els Amish fan dringar els esclops i els marcians toquen les trompetes que tenen per nas l’himne dels Estats Units, God bless America, alegria, alegria... i la gent que fa cua als menjadors socials de Chicago canten, riuen i s’abracen, alegria, mireu el homeless com es treu els guants foradats i toca el cul de l’actriu porno que votà a Bush i que ara ha votat Obama i que es gira contenta i li deixa tocar una teta, alegria... I a Guantànamo? silenci, tot va bé. I a l’ Iraq? alegria, alegria... Yes, We can. Mireu a Manhatan: la gent surt al carrer amb un paraigua a la mà cantant sota la pluja, alegria, alegria, i del cel baixa Mary Poppins, hola Mary! God bless America, Yes, We can. Fum, fum, fum...

1 comentari:

ana pérez ha dit...

No puc parar de riure... Aquest món oníric de disbarats m'ha atrapat. No paren de venir-me al cap imatges hilarants. M'imagino a Hillary Clinton, al programa d'Oprah, confessant que és ella qui movia els fils de les dues titelles rapades que van fallar en l'intent de carregar-se a l'escollit; a Roland Macdonald renegant de la disfressa de pallasso i fent-se voluntari a un YMCA de Brooklin; a l'ós Yogui fornicant amb una Scarlet Johanson borratxa i cor trencada que s'ha deixat la pell en la campanya d'Obama però no ha aconseguit que el gran líder vulgui tacar el seu expedient...