La contradicció

“I a aquells altres que malgrat els filats, la Guàrdia Civil i els hel.licòpters arribin a les nostres ciutats, els marcarem per sempre més amb l'estigma del prejudici i la desconfiança. I recorrerem als frares i les mongetes de barri o a l'èl.lit social de cotó fluix per tal que els nostres fills no s'hi barregin”

Amb un tros de branca seca, l’A. dibuixa al terra el mapa d’Espanya. El Sol difumina les figures dels vailets que empenyen sense gaire convicció una pilota feta de draps. En aquell petit poble de les muntanyes del Rift només hi ha mosques i un silenci tètric. L’A. , que ja ha fet els 12, té gana. Molta gana. D’una revolada, es posa dempeus, llança la branca tan lluny com pot i tanca els punys ple de ràbia i d’impotència. Entra a casa, s’acosta sigil•losament al llit on dorm el seu germà petit, l’acarona, i amb llàgrimes als ulls fa mitja volta i comença a córrer...

A Barcelona, un nadó, que també plora, és dipositat per la llevadora, sobre el cos suat de la D. En Jep (o en Nil, o en Pol, o en Roc) neix sota l’aigua d’una piscina ja preparada per aquesta finalitat. Tots els amics de la D. arriben a la clínica en una comitiva de bicicletes.

I a l’Àfrica, l’A. també pedaleja una bicicleta que ha pogut canviar a Tetuan per una mica de Haxix. Arriba a Tànger. Allà veu un camió de mercaderies que espera per travessar el mur de la vergonya. Sense pensar-s’hi gaire, s’hi amaga a sota i prem el cor amb les mans per tal d’esmorteir el soroll de les seves palpitacions. Anhela arribar a Barcelona, a la zona franca, on uns parents llunyans ja l’esperen amb un plat de sopa i una samarreta del Barça.

La D. entra al seu àtic del Raval amb en Jep als braços. El posa al bressol i prepara la banyereta per anar a fer xip-xap. La D., votant d’esquerres, assídua a manifestacions i casserolades, moderna i amb una consciència social aparent, s’estira al sofà i el seu company li fa fregues als peus. Ha estat un bon embaràs, pensen. Anar al local de l’associació de dones, per plorar juntes, abraçar-se i deixar que els sons de l’arpa fessin més confortable l’estància dels nadons dins la panxa de les seves mares, va ser una decisió encertadíssima. Dilluns aniran a la plaça Guinardó, on hi ha un local en què les dones es descalcen, escolten músiques orientals i fan massatges als nens. En Jep acluca els ulls i els pares parlen del seu futur...

El futur de l’A. l’ha portat a València. Pensant-se que ja ha arribat a Barcelona, salta del camió, suat i exhaust, i pregunta a una puta del fosc polígon industrial on ha anat a raure, com s’hi va a la zona franca. Veient que allò no és Barcelona, no es desanima i torna a amagar-se als baixos d’un altre camió...

La D. no vol que el seu petit vagi a una escola pública del barri. Sap que el motiu és que hi ha un munt d’immigrants. Però ella busca eufemismes, subterfugis lingüístics per no expressar allò que realment pensa. En el moment clau de la seva vida, es posiciona. Decideix tancar definitivament el seu fill dins una bombolla de vidres tintats. Els d’esquerra també tenim dret a tenir contradiccions, diu. La D. probablement no sap que no hi ha impuls moral sense experiència del dolor....

Un dilluns fred d’hivern, la porta d’una aula d’acollida d’un institut de la zona franca, s’obre i entra un noi escanyolit i espantat, però no baixa la mirada. Bonjour je m’appelle.... Bon dia. El professor li dóna un bolígraf i un foli. “centenars d'homes i nens desesperats llançant-se amb escales i les mans nues damunt les espines d'un filat que separa Europa i Àfrica de la misèria, l'una econòmica i l'altra moral”. Les fronteres geogràfiques maten, però hi ha nois de 12 anys que aconsegueixen travessar-les. Les fronteres morals en canvi, són insalvables.

(l’A. acabà l’ensenyament secundari obligatori. Vingué quatre anys a l’aula d’acollida. Primer un munt d’hores, després moltes menys. Les seves notes a quart van ser de les millors de la classe, inclosa la de català. L’altre dia el vaig veure pel carrer. Anava a estudiar un cicle formatiu. Em va mirar, va somriure i ens vam abraçar. Ja no era aquell xicot desnodrit i tímid. Tenia una mirada segura. I mentre veia com s’allunyava, pensava que, a vegades, moltes vegades, és un privilegi poder dedicar-me a aquesta professió; i fer-ho a un institut).