12 de gener 2010

El genoll de Claire

Fa un parell de dies, en Jordi ens parlava del poder que tenia la literatura a l'hora de marcar-nos el camí per assolir la llum verda al final del moll. I avui ha mort Eric Rohmer. Us preguntareu quina relació té una cosa amb l'altra. Vist des de lluny, cap. Ara bé, quan m'he assabentat de la mort del cineasta, no he pogut evitar recordar l'escena final d'un dels seus films més coneguts: le Rayon vert (el raig verd). No sé si alguna vegada heu tingut la sort de veure l'últim raig que desprèn el sol quan es pon rere el mar, just en el moment de desaparèixer definitivament per l'horitzó. És un raig de color verd intens, quasi fosforescent, fascinant, el raig verd. Si no recordo malament, l'única pel·lícula d'Eric Rohmer que en Jordi i jo hem vist plegats ha estat precisament aquesta. Que en Jordi parli de la llum verda i que al cap de dos dies es mori Rohmer amb el seu raig verd és pura coincidència, però potser seria convenient recomanar al meu amic que s'abstingués de fer cap altra metàfora durant alguns dies. No ho dic per superstició, només per sentit comú.
Eric Rohmer és d'aquells personatges que quan es moren penses: ah, és que encara era viu? I és que no deixa de ser sorprenent quan l'obra assoleix la categoria de clàssic abans de la mort de l'autor. Quan vivia al carrer Hedilla, prop de l'òptica on l'espia Demian va a revisar-se les ulleres, em vaig empassar bona part de la seva filmografia en un cicle que feien a la 2 a altes hores de la matinada. Algunes vegades em quedava adormit al sofà, però no per avorriment, no sigueu mal pensats, només que el francès em fa venir son - o ganes de practicar sexe-. El seu era un cinema de petits detalls més que de grans arguments. Les temàtiques sempre giraven al voltant de les relacions, confrontant les accions dels personatges amb els seus veritables impulsos. Algú dirà que les seves pel·lícules eren lentes, però aquest és un atribut que jo no he sabut mai què vol dir exactament. Té unes quantes pel·lícules notables, altres potser no tant. I si em demaneu quin pòsit ha deixat Rohmer en el meu imaginari, només puc respondre una cosa: el genoll de Claire. Ah, i quin genoll! Tota la sensualitat de l'univers femení concentrat en aquell genoll. Entre les llums verdes i el genoll d'una noia -sobretot si es diu Claire-, em quedo amb el genoll. Entre l'espiritualitat i la carnalitat, la segona. Pels que no l'hàgiu vista, us deixo l'escena i ja em direu el què. Eric Rohmer, au revoir, i saluda a Truffaut de part meva.


3 comentaris:

Jordi Marron ha dit...

M'ha encantat el post, Quim. Veig que no he estat l'únic en relacionar el llum verd de Gatsby amb el de Rohmer aquest matí. Volia escriure un article sobre els seus contes, sobretot el d'estiu. Però te m'has avançat, per una vegada.. Rohmer també ha acomapnya sovint la meva son, recordo una migdiada genial al Casablanca amb El árbol, el alcalde y la mediateca. A mi els francesos quan parlen de política em fan venir son.. Però és innegable que en això dels detalls era únic. Avui he sentit Alfonso Guerra analitzant el cinema de Rohmer, m'he quedat parat! Ha acabat dient que Goddard representava l'acció de la Nouvelle Vague, Rohmer els sentiments i Truffaut un profund amor pels personatges. No sé si mai havia estat tan d'acord amb Alfonso Guerra. Descansi en pau, Rohmer.. et merci beucoup!

Clidice ha dit...

Ah! però encara era viu?, m'has llegit el pensament :) Un post molt bo, gràcies :)

Criteri ha dit...

El cine de Rohmer no sé que té però hi tinc debilitat des que el descubrir en algún cicle d'aquests. Les pelis són pur diàleg i en general poc argument. Perdoneu-me com a crític. Ara, quin gust tenia el paio trien les noietes protagonistes!