08 de gener 2010

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

4 comentaris:

U.Q.F. ha dit...

A mi també m'agrada estupefactable.

Jordi Marron ha dit...

Per cert, UQV, si vol obrir una tercera via d'investigació al seu enigma sobre el tal Agirre, li recomano que espiï en Quim amb deteniment.. si fos anglès portaria la lligacama amagada al bolso, però com que és de la Garrotxa, es conforma a fer de mosca collonera de determinats especímens de la xarxa.. potser és l'home que busca.. A mi no cal que m'investigui, un dia vaig entrar a l'ítem -com vostè diu- en qüestió i l'orticària em va durar 15 dies.. Molta sort!

U.Q.F. ha dit...

Gràcies per la info, Sr. Jordi. En aquests moments està sent processada i analitzada.

Quim ha dit...

Això de la lligacama m'ha arribat al cor...