Yellowstone

L'altre dia, mentre assaboríem un deliciós arròs negre preparat per en Quim, em van retreure -de bon rotllo, com sol dir-se- que darrerament estava massa polític i que escrivia massa poc. A banda de la tallada de rotllo que suposa ser conscient de que algú et vigila, he estat -com sol dir-se- molt ocupat. Però això de la política reconec que és veritat. Quan no saps de què parlar, critiques en Millet o l'arquebisbe de torn i -com sol dir-se- et desquites.

Per això he decidit donar un gir radical a la meva trajectòria i parlar de geografia. Resulta que ahir vaig estar tot el dia tirat al sofà de ressaca i em vaig empassar un parell de documentals. Suposo que no tenia el cap per a res més, però la qüestió és que em vaig quedar -com sol dir-se- astorat. Parlava el primer documental de plaques tectòniques i geologia apocalíptica en general (el segon parlava de radiografies dentals i no em va inspirar gaire res). Resulta que Yellowstone -el primer Parc Nacional de la història- és un immens cràter de 80km de diàmetre que esclata amb molta puntualitat cada 600.000 anys. La darrera explosió va ser fa més de 650.000 anys, així que porta una mica de retard, com rodalies. Li diuen The Big One, el gran volcà. La seva explosió es creu que podria acabar amb bona part de la humanitat.
Fa uns anys vaig ser a Yellowstone amb una amiga i el seu germà -en plan Thelma & Louise- i a banda de l'experiència impressionant de trobar-te un llop mirant-te fixament als ulls, recordo una conversa a la bogaderia del càmping amb unes mestresses de casa de Philadelphia que votaven als demòcrates i que es duien les mans al cap que haguessin guanyat els socialistes i que tinguéssim una sanitat pública. La primera cosa que ens van preguntar va ser si Barcelona era una ciutat segura. A la meva resposta de que potser t'estiraven el bolso, però que ningú duia pistoles, em van etzivar un contundent crime is crime. Va ser una road movie interessant, aquella. Enmig d'una reserva índia, quan feia més de dues hores que no ens creuàvem amb cap cotxe, vam veure una caravana i ens vam aturar. Hi havia una iaia Siux de 90 anys connectada a una bombona d'oxigen. Ens va demanar d'on veníem i vam respondre Barcelona, ella va entendre Pamplona i va exclamar Toros! Tot seguit, deixant-se endur pel seu imaginari televisiu, va continuar.. Spain, have you ever been in la Tomatina? Mentre ens allunyàvem d'aquell indret vaig sentir al clatell l'alè dels germans Cohen i David Lynch.
Ahir, mentre feia un glop de la Coca-cola de 2 litres que tenia a la mà, vaig pensar: i si The Big One fos només una metàfora inofensiva, una simple necessitat de ressetejar la memòria col.lectiva d'Occident, Tomatina i bogaderia incloses? De vegades tinc la sensació que quan es creuen determinats límits es fa molt difícil tornar enrera. Quan la televisió governa la realitat amb els índex d'audiència com a única fita, ja podem tenir governs que vetllin pels nostres interessos que -al meu entendre- hi ha ben poca cosa a fer. Crime is crime, ens ensenya la tele. Igual que al callejon del Gato de Valle Inclán, la petita pantalla, com un mirall convex, deforma la realitat fins a convertir-la en un Esperpent irreversible. L'esperpent catòdic alterna la tomatina de Bunyol amb el vótox de Belén Esteban, els accionistes es freguen les mans i -com sol dir-se- tonto l'últim. No tinc gaire clar que aquest any que comença hagi de canviar res d'això, al marge de la possibilitat que li hagi arribat l'hora al gran volcà. El 2010, com a número, només em recorda la fallida seqüela de 2001. El que més greu em sap és que a banda de l'ancestral i telúrica por al Socialisme, l'explosió de Yellowstone s'endurà els búfals, els ossos bruns i els llops a pasturar per l'estratosfera per sempre més, i això sí que és una pena.
Aquesta propera setmana m'enduc la vaca a pasturar pel Pirineu, necessita cagar damunt l'herba i -com sol dir-se- una mica d'aire fresc-. Potser escric alguna cosa sobre l'Orogènesi Pirinenca o sobre la fauna dels estanys de l'Orri, qui sap.