01 de febrer 2010

Adéu a l'últim Bartleby

Mentre escric aquestes línies Bartleby resta palplantat al costat de la llibreria. Un que no estigués acostumat al seu quietisme marmori, a la seva mirada perduda, podria pensar que es tracta d'una estàtua kitsch comprada en un basar xinès. I no obstant això Bartleby respira i les seves funcions vitals es mantenen en una sonsònia orgànica que sembla que no tingui fi. I ara està aquí dret, però potser més tard me'l trobaré mirant fixament el pom de la porta del lavabo. Es passeja amb parsimònia per la meva vida des que la seva ombra decidí perllongar-se més enllà de les pàgines del llibre de Melville. Ja m'he acostumat a veure la seva figura enigmàtica escarxofada al sofà, de la mateixa manera que m'he acostumat a obrir l'armari i trobar-me a Hamlet embolicat entre els llençols. Llegir bé significa prendre mal perquè la majoria de les coses, sobretot les coses importants -aquelles que van acompanyades de dolor- ja fa temps que estan impreses. Cadascú té els seus greuges literaris particulars gravats a la pell. Aquest Bartleby, que continua sense moure's i que ara mira com una mosca zumzeja, és una immensa cicatriu que em recorre l'espinada. Però de qui realment volia parlar no és de Bartleby sinó de Salinger. Si barrejo un personatge amb l'altre és per culpa de Vila-Matas que els ha fet ja indissociables. Els dos són els apologetes del no, del deixar-ho córrer, del preferiria no fer-ho. Aquesta lucidesa del no pot suposar un impuls tan intens i atractiu que sovint jo mateix m'he trobat fent la carmanyola per agafar el primer tren en direcció a alguna cova oculta a les altes muntanyes, però, quan ja hi he posat els llibrets de llom, la mandarina i el rosegó de pa, m'adono que l'olla és al foc i que va fent xup-xup, i, en comptes de fugir, hi acabo llançant la pilota i un parell de naps. Sempre tinc alguna cosa més urgent a fer quan arriba la possibilitat de la renúncia. Quan Bartleby decidí apartar-se, deixar de comunicar-se, continuà respirant, però es convertí automàticament en un fantasma. No és això mateix el que li passà a Salinger? Som en la mesura que hi ha una realitat que compartim amb tots aquells que ens envolten. Si renunciem a aquesta realitat compartida, renunciem a ser. No crec que la renúncia de Salinger a publicar tingués res a veure amb la modèstia i sí en canvi a aquest no voler compartir l'única realitat que un escriptor pot arribar a compartir amb tots nosaltres: la seva obra. La setmana passada morí un home vell que casualment es deia igual que aquell que escrigué una de les novel·les més fascinants que mai s'hagin escrit. Alguns insinuen que es tracta de la mateixa persona, però Salinger ja va morir fa molt de temps, morí en el moment en què va decidir emular a Bartleby retirant-se definitivament al regne de la renúncia.

11 comentaris:

Evocacions ha dit...

Ostres, el Jorge Larrosa explicava en un article seu una anécdota amb una alumna sobre Bartleby; havíen treballat el llibre a classe i a l'hora de fer l'avaluació una alumna va dir-li que "preferiria no hacerlo". Que maca és la literatura!

Bonnie & Clyde ha dit...

Excelent post!
Per cert Jordi, tenies raó, no ha passat cap Amic d'Israel pel nostre cau a dir res. I això que, segons el google analytics, ha sigut un dels posts més llegits.

Salut

Brian ha dit...

No he llegit res de'n Melville ni de'n Vila-Matas però he m'ha agradat força el seu article; fa vindre salivera. Gràcies.

Evo, cal anar alerta amb certa propensió a la melancolia d'alguns estudiants... :)

Jordi Marron ha dit...

És curiós, Quim. El diumenge, potser pel regust que m'havia deixat el teu karaoke preferit, em va enveir un tedi enganxifós. La Marta va desaparèixer un minut i va baixar les escales de cargol amb el llibre de Vila-Matas a les mans com a medecina. La connexió Bartleby-Melville-Vila-Matas-Salinger no deu ser casual, doncs, la literatura té aquestes coses..

unalunarara ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Per cert, em va captivar una passada aquest Salinger al veure que es retirava de la vida pública. Em vaig dir, això és un que escriu realment perquè li agrada i no com molts que ho diuen però només esperen el reconeixement. Resultat: a la tauleta de nit amb el segol: una meravella d'escriptura. Torneu a llegi l'inici: increïble.
Evocacions

Borjas el 1 ha dit...

Quim, me ha encantado el artículo, muy bueno y conciso, además de excelentemente narrado.

Quim ha dit...

Ara que en el regne de la renúncia ha quedat una cadira lliure, estaria bé que algun d'aquests escriptors que practiquen l'onanisme quan reparteixen llibres signats s'animessin a fer el pas. I qui diu escriptors, diu també directors de teatre que amaguen la seva decadència artística rere actituds quixotesques ridícules.

Jordi Marron ha dit...

I els que publiquen no creieu que renuncien també a coses tan o més importants? Conrad va dir alguna cosa semblant a que la vida era una barreja de lògica aplastant i propòsits fútils.. I si Bach hagués practicat la negació musical? Tant per tant millor comprartir-ho, no?

Noctas ha dit...

Salinger volia desaparèixer com Walser? Que per cert Walser ressucita de nou gracies a Vila-Matas. mmmmm Salinger i Melville, bona combinació...per cert ambdos llegits i rellegits. Bon escrit!

Clidice ha dit...

m'agrada quan aprenc tan en tan poc espai, gràcies :)