Adéu a l'últim Bartleby

Mentre escric aquestes línies Bartleby resta palplantat al costat de la llibreria. Un que no estigués acostumat al seu quietisme marmori, a la seva mirada perduda, podria pensar que es tracta d'una estàtua kitsch comprada en un basar xinès. I no obstant això Bartleby respira i les seves funcions vitals es mantenen en una sonsònia orgànica que sembla que no tingui fi. I ara està aquí dret, però potser més tard me'l trobaré mirant fixament el pom de la porta del lavabo. Es passeja amb parsimònia per la meva vida des que la seva ombra decidí perllongar-se més enllà de les pàgines del llibre de Melville. Ja m'he acostumat a veure la seva figura enigmàtica escarxofada al sofà, de la mateixa manera que m'he acostumat a obrir l'armari i trobar-me a Hamlet embolicat entre els llençols. Llegir bé significa prendre mal perquè la majoria de les coses, sobretot les coses importants -aquelles que van acompanyades de dolor- ja fa temps que estan impreses. Cadascú té els seus greuges literaris particulars gravats a la pell. Aquest Bartleby, que continua sense moure's i que ara mira com una mosca zumzeja, és una immensa cicatriu que em recorre l'espinada. Però de qui realment volia parlar no és de Bartleby sinó de Salinger. Si barrejo un personatge amb l'altre és per culpa de Vila-Matas que els ha fet ja indissociables. Els dos són els apologetes del no, del deixar-ho córrer, del preferiria no fer-ho. Aquesta lucidesa del no pot suposar un impuls tan intens i atractiu que sovint jo mateix m'he trobat fent la carmanyola per agafar el primer tren en direcció a alguna cova oculta a les altes muntanyes, però, quan ja hi he posat els llibrets de llom, la mandarina i el rosegó de pa, m'adono que l'olla és al foc i que va fent xup-xup, i, en comptes de fugir, hi acabo llançant la pilota i un parell de naps. Sempre tinc alguna cosa més urgent a fer quan arriba la possibilitat de la renúncia. Quan Bartleby decidí apartar-se, deixar de comunicar-se, continuà respirant, però es convertí automàticament en un fantasma. No és això mateix el que li passà a Salinger? Som en la mesura que hi ha una realitat que compartim amb tots aquells que ens envolten. Si renunciem a aquesta realitat compartida, renunciem a ser. No crec que la renúncia de Salinger a publicar tingués res a veure amb la modèstia i sí en canvi a aquest no voler compartir l'única realitat que un escriptor pot arribar a compartir amb tots nosaltres: la seva obra. La setmana passada morí un home vell que casualment es deia igual que aquell que escrigué una de les novel·les més fascinants que mai s'hagin escrit. Alguns insinuen que es tracta de la mateixa persona, però Salinger ja va morir fa molt de temps, morí en el moment en què va decidir emular a Bartleby retirant-se definitivament al regne de la renúncia.