Penso que si una cosa ha deixat al descobert la universalització -alguns en diuen democratització- de la informació és que el concepte humanitat s' ha fet més vaporós que mai. Avui és quasi una temeritat buscar una definició d'home que superi els límits estrictament biològics. L'home és un homo sapiens sapiens, voler anar més enllà és arriscar-se a caure en l'abisme de la inintel·ligibilitat. I és així com allò que hauria d'unir a tota la humanitat sota un mateix paraigües conceptual, ha deixat pas a nominalismes més particulars i més evidents que només uneixen a uns quants. La humanitat, ara més que mai, ha quedat disgregada en infinits grupuscles nominals.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.
31 comentaris:
Aquest final sembla més meu que teu.. benvingut a l'agre terreny de la indignació, quim. Però al meu entendre, el més greu no és el tarat moral aneuronal, sinó tota la resta -de Vic i de més enllà- que es van afanyar a justificar i contextualitzar la iniciativa municipal, tots aquests formen la mateixa massa densa i amorfa sobre la que surava Eichman i companyia..
homes, us trobo una mica massa dogmàtics. Els racistes i xenòfobs ocupen les primeres pàgines de la premsa i així ens n'oblidem dels problemes reals i de gestió de la població que ha arribat aquí a la recerca d'El Dorado i dels que se'ls han trobat i des de dalt els diuen: "espavileu-vos".
Tot plegat carnassa per la demagògia. No hi ha blancs i negres en aquest assumpte, mai més ben dit. El que hi ha és una incapacitat absoluta per gestionar els moviments migratoris de persones i les desigualtats econòmiques en un món falsament globalitzat.
I mentre discutim sobre éssers tan abjectes i els posem en primera plana, oblidem que cal tenir solucions a tantes i tantes coses (pisos pastera, nenes sense escolaritzar, atur, misèria, economia submergida ...). No sé si m'agradaria gaire ser gestora d'un ajuntament. Sense ideologia passen aquestes coses, amb ideologia es provoquen.
Gracies Quim per aquest article esplèndid! saludus
M'apunto al comentari de la Clicide: indignem-nos tant com calgui, però tot seguit cal decidir què es fa. I per fer, cal un criteri i les eines per aplicar-el.
No eliminarem l' Eichmann si no eliminem el brou de cultiu que li dona vida.
Clidice, quina part del post que he escrit consideres massa dogmàtica?
M'ha semblat aquest matí (pertò no podia escriure) un article més que bo. I la història de l'alzina també. Felcititats és l'unic que se m'acudeix, qualsevo altra consideració, ara, seria una taca
Quim, probablement sigui perquè em dedico a la política municipal d'una banda (no sóc regidora, però si d'una executiva local) i perquè faig de comptable d'empreses, en el cas dels ajuntaments tinc més la tendència a veure'n les qüestions més pràctiques com la gestió i les seves mancances de finançament.
Amb les notícies sobre Vic, i de la forma que s'han venut, i si a sobre les associem a aquell tipus abjecte que s'hi passeja, estem desant, com sempre, sota la catifa, el problema dels immigrants en el nostre món. I això no és bo, ni pels immigrants ni per nosaltres. Perquè no afrontar els problemes socials que comporta la vinguda massiva de persones d'altres països, ni els guetos que es formen, associat a la manca de recursos per gestionar-ho, i només dir: ui! que xenòfobs i dolents que són els que manen, em sembla dogmàtic i amb molt poca vista d'allò que succeeïx a la realitat.
Ara, això si, el que jo dic no és ni simpàtic, ni sostenible, ni políticament correcte. Però m'és indiferent, ara mateix tenim el problema al nostre poble, com en tots i, a sobre, l'oposició hem de donar solucions als que han manat sempre (PSC-PSOE/ICV) i que ens han dotat d'un bonic forat negre econòmic, derivat entre altres a la multiplicació per tres del personal a càrrec de l'ajuntament, gràcies al qual depenem de la Sindicatura de Comptes i ara mateix ni tan sols s'escombren els carrers, només els del centre vila i la resta un cop al mes.
Vull dir que la ideologia està molt bé, és essencial, però amb la ideologia no es fa bullir l'olla i els problemes reals els tenen les persones cada dia. Jo no sé que passa exactament a Vic, però conec una mica el que passa en una altra bomba de rellotgeria, i de pitjor calibre, a Salt. I només cal veure el que els ha passat al país veí i el que està passant a Itàlia.
La covardia en afrontar els problemes de la immigració per part de molts governs (de dretes, d'esquerres i de cantó), han provocat un moviment pendular de la població cap a posicions més reaccionàries i xenòfobes. I dins els partits i dins els ajuntaments només hi veus que desastre rere desastre, això si, farcits d'ideologia.
Disculpa'm, no em volia allargar tant, tot i que em deixo moltes, moltíssimes coses, com el finançament i bla bla bla :(
Clidice, a l'article parlava d'una manera d'aproximar-nos a la realitat que crec que està enquistada a Europa de fa temps i que permet que apareguin tarats morals com el subjecte que ens ocupa. Per altra banda, creus realment que tot aquest guirigall polític entorn a la immigració es podria resumir exclusivament com un problema de manca de recursos? si fos així seria fàcil de resoldre.
davant de tot demanar-te disculpes per les meves persianes. Que és una qüestió de recursos és evident, ni ells vénen aquí a fer turisme, ni nosaltres estem disposats a renunciar o a pagar més per equilibrar la balança.
Vaig aprendre que la funció pública és ideologia + gestió. Un ajuntament pot funcionar només amb gestió, més bé o més malament, però no funciona mai només amb ideologia.
Si analitzem les coses desde la macropolítica podem divagar tot el que vulguis. Però, quan et trobes amb el dia a dia en un ajuntament, la ideologia es desdibuixa força. I ara s'ha de ser políticament correcte, però només cal mirar els informes de la policia local i dels serveis assistencials, per adonar-te que hi ha un munt "d'extres" aplicats a la vinguda massiva d'immigració.
Evidentment que ells no en són els culpables. Però responsabilitzar els ajuntaments que s'han trobat el pitafi, quan els responsables són els distints governs centrals em sembla una mica massa simplista.
O sigui que continuem fent com sempre: vivint tòpics i pensant en titulars. I, sobretot, essent molt i molt políticament correctes. Però el coix que ara és una persona de mobilitat reduïda, continua coixejant.
La Vaca hauria de deixar, de tant en tant, la seva torre d'ivori, des de la que és tan fàcil pontificar, i mullar-se més els peus, com la Clidice, en els fangars. Comprovaria que les coses llavors es veuen amb més matisos.
Laura: cada dia vaig a treballar a un institut amb un 70 per cent d'alumnat immigrant, en un barri de Barcelona estigmatitzat per la droga. Cada dia mentre estic davant d'una pissarra veig la misèria i el drama lligats a la immigració en els rostres de figures fràgils a punt de trencar-se. Cada dia he de fer front al dilema moral de tornar al meu piset i sentir-me un privilegiat només pel fet d'haver nascut a una part del món i no en una altra. Cada dia escoltant històries personals que vostè ni es pot arribar a imaginar. I no obstant això, m'he de sentir dir que estic dalt d'una torre d'ivori i que m'hauria de mullar els peus, com la Clidice que no li surten els números. Vostè deu ser d'aquelles persones que d'allò que no li agrada sentir en diuen pontificar. Li recomano que no entri més a la vaca i que se'n vagi a blogs neoliberals, que a la catosfera n'està ple. Allà no pontifiquen mai, perquè mai fan servir la demagogia, perquè tota afirmació que fan és raonada, perquè, en definitva, es pordrà moure en un espai moral en el qual, estic convençut, es sentirà molt nmés còmode.
Si m'ho permets, amb aquest aclariment que li fas a la Laura, Quim entenc més coses.
Es evident que la solució no ha de venir mai d'una sola banda, i que els que dirigeixen han de veure les coses des de distintes perspectives, perquè no només gestionen una part de la societat.
Si mai he d'entrar al quiròfan vull que el cirurgià sigui un perfecte fill de sa mare al que no li faci fàstic tallar carn crua. Ja sé que és dur l'exemple a l'extrem, però em sembla que hi estàs massa implicat emocionalment i qui mana no es pot permetre aquests luxes, cal la distància per poder prendre decisions amb una certa coherència. Ideològicament no estic tan lluny de tu, però per formació jo sóc una gestora, i el món se salva cada dia, picant pedra. (tampoc s'hauria de permetre en política la prevaricació, l'extorsió, la rampinya, però això ja se suposa, com el valor a la mili)
Ei! i disculpa si, per la meva part, t'has sentit agredit. No ha estat en cap moment la meva intenció. Prometo no abusar més ni del vostre temps ni de l'espai.
Clidice: en el meu post no parlava ni dels ajuntaments ni de la immigració, només he intentat retratar a un personatge i a tots aquells que ballen al so de la seva trompeta. No pretenia encetar una dicussió sobre aquest tarat moral, més que res perquè penso que sobre certs personatges és impossible discutir.
M'he tornat a rellegir el post per fer les rectificacions oportunes en el cas que alguna part del mateix es pogués malinterpretar. No n'he sabut trobar cap. Penso que queda bastant clar de qui parlava i de qui no parlava. En qualsevol cas aclareixo que en cap moment em referia a tots aquells que treballen per afavorir un bon clima social tot i els problemes evidents que comporta l'augment sobtat de població en un lapse curt de temps.
I ara una opinió al marge del post: acceptem que, tot i les requalificacions que s'han dut a terme aquests últims anys, els ajuntaments s'han quedat sense diners. El que haurien de fer aleshores és dir sense ambigüitats que tenen un problema de recursos i només de recursos. Tot plantejament qe s'escapi d'aquí pot provocar que persones com jo ens arribem a pensar que el problema no és tan sols econòmic sinó que va més enllà.
Gràcies per escirure i sento si aquest post l'has trobat massa farcit de tòpics o que he buscat un titular fàcil. En la mesura de les meves possibilitats intento sempre raonar allò que afirmo. Intentaré fer-ho millor la pròximavegada. Abraçades.
Clidice: és impossible sentir-se agredit per una persona com tu. Impossible. Abusa tant com vulguis del nostre temps i del nostre espai. Abraçades cordialíssimes.
Si fos una qüestió de recursos, l'alcalde s'hagués plantat i hagués exigit més diners per educació i serveis socials i garantir els drets de tothom, i tots l'haguéssim aplaudit, però es va estimar més negar drets a un col.lectiu vulnerable i aquest comportament és profundament injust, demagog i evidentment xenòfob; i això s'ha de poder dir.
Des de la meva torre d'Ivori del Poble Sec, faig saber que el meu fill anirà a l'escola pública i compartirà la seva educació amb un percentatge elevat de nens catalans amb famílies d'origen divers; que porto 11 anys treballant amb immigrants a qui hem ajudat a legalitzar i tractat com a persones -igual que molta gent- i també he viscut 5 anys al Raval (bohemiejant, pensaran alguns).. No n'estic particularment orgullós de cap d'aquestes coses, però em treu de polleguera que el discurs ètic s'invalidi per una suposada manca de proximitat. Des d'un punt de vista lògic, aquest argument és falaç, perquè com a ciutadans som responsables de les nostres opinions i hem d'escollir cada 4 anys a aquests polítics suposadament pragmàtics que vetllen per nosaltres.
No ens haguéssim afanyat tant a contextualitzar si la iniciativa fos de l'Ajuntament de Cornellà o Torrelodones, però si es fiquen amb Vic, sembla que ens haguem de posar en guàrdia -com d'orgullosos ens va fer sentir el resultat d'aquella consulta tan pragmàtica i poc essencialista-. A Catalunya hi ha gairebé 1.000 municipis i a Espanya 8.000 i només 2 s'han posat en evidència amb aquest tema i han acabat rectificant.
No passa res, ho podem dir, s'han posat en evidència i han deixat a l'aire les seves misèries. I dir-ho ben clar, és necessari, entre d'altres raons, per deixar al seu lloc a tots els que no hi han estat d'acord i així ho han manifestat, a Vic i fora de Vic.
Senyor Quim: quan em referia a la seva torre d'ivori, evidentment no em referia a la seva activitat professional, per la senzilla raó que la desconeixia fins que vostè ha decidit fer-nos-la avinent, acompanyada dels seus dilemes morals en tornar a casa. No em referia, deia, a com es guanya la vida, sinó a la facilitat amb què emetia judicis morals del tipus:"El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix". Però ja que vostè ja ha repassat el post i no ha trobat res que consideri convenient rectificar, jo tampoc hi afegiré res més, perquè crec que hi ha afirmacions que es desqualifiquen per elles mateixes.
I no, no s'enganyi: per "pontificar" entenc exactament allò que en diu el diccionari: "Parlar o obrar amb un to de gran autoritat sense tenir-ne". I ja sé que a la seva classe, amb els seus alumnes, l'autoritat la té tota, i li deu resultar ben fàcil refutar-los o, en tot cas, "recomanar-los", com ha fet amb mi, que no hi tornin. Però resulta que vostè ha decidit escriure això en un bloc públic, i si les crítiques li molesten, li "recomano", jo també, que el faci privat, només per a usuaris convidats, o encara millor: que canviï el bloc de blogger per un d'Enri i un bolígraf Bic.
Senyora Laura: repassi el primer comentari que ha deixat i veurà com ha estat vostè qui ha començat fent una recomanació. Jo tan sols li n'he fet una altra, per cortesia d'amfitrió. Ara bé: si no li agrada és ben lliure de canviar-la. Conservi el tiquet de compra, això sí. Li responc al segon comentari que aquest sí que és una crítica: he emès un judici moral d'un personatge la política del qual es basa exclusivament en atiar l'odi cap els immigrants, simplement perquè considero que rere els fets i les paraules del subjecte en qüestió hi ha una predisposició moral perillosa i denunciable. No acabo de tenir clar que és exactament el que l'ha molestat, el que he dit o la forma (el"to d'autoritat") amb què ho he dit. Li “recomano” que si troba que hi ha afirmacions que es desqualifiquen per elles mateixes no s'estigui d'anomenar-les, no se les guardi, comparteixi-les, no sigui cas que després li surtin úlceres.
Comparar Eichman i el pobre Anglada és una barbaritat, tanmateix amb el to del post sembla que tingueu algun interès en què vinguin immigrants i que tots tinguin papers l'endemà.
Senyor Quim: ai, senyor Quim, que llegint-lo em temo que qui acabarà patint d'úlceres serà vostè. No es prengui les coses tant a la valenta, home. Sospito que deu ser força jove i, com li ha dit la senyora Clidice, li costa (encara) força destriar pensaments i emocions. M'he dedicat a llegir alguns més dels seus articles i m'ha semblat que té una tendència a la diatriba que ni l'elegant prosa ni la pesantor filosòfica aconsegueixen amagar. Molt més ponderat m'ha semblat el seu company vacú, el senyor Marron, que endevino que deu gaudir d'unes digestions molt més plàcides que les seves.
Pel que fa al meu anterior comentari, estic segura que vostè ja l'ha entès perfectament. Ni m'ha quedat res al pap, ni vostè -que de ruc endevino que tampoc en té un pèl- necessita d'aclariments suplementaris. Sap a quines afirmacions del seu text em referia. Així doncs, faci'm el favor: si jo no menystinc la seva intel·ligència, si us plau no menystingui vostè la dels seus lectors.
Senyora Laura: m'ha arribat al cor això que s'hagi passat la tarda del diumenge comptant diatribes meves. Tantes n'hi ha? m'ha deixat preocupat... faré cas als seus consells, cregui'm. Ah, deixi'm dir-li que aquesta condescendència "intergeneracional"que gasta m'ha semblat entendridora, i que no es preocupi, que la seva intel·ligència la tinc en alta cosideració.
ja em disculpareu, però llegeixo na Laura i llegeixo en Quim i gaudeixo. No passa sovint que trobis un intercanvi no ja d'idees, sinó de desacords, amb tanta educació i, com diria la meva àvia: "modos". La Fortuna m'ha fet seguir aquest "thread", faré les libacions corresponents :) (amb te, que no són hores)
A mi el que em sembla més divertit de tot plegat és que la nostra nova amiga Laura pensi que jo sóc molt més ponderat que en Quim, aquesta sí que és bona! De debò que ha llegit uns quants articles i ha arribat a aquesta conclusió?? Què divertit!!
Jo penso que en l'únic que en Quim s'ha precipitat és en convidar-la a abandonar el nostre prat de pastura, però ha d'entendre que ha entrat una mica "a saco" -com diem els de la meva generació- i que aquest paternalisme intergeneracional quan un fa tants anys que s'afaita fa una mica de ràbia. De totes maneres, li dono la benvinguda formal al bloc i espero que d'ara en endavant segueixi expressant les seves opinions sempre que ho cregui convenient, però si pot ser amb arguments rigorosos més que amb desqualificacions paternalistes poc fonamentades i raonaments circulars mancats de lògica.
p.s. té raó en una cosa més, amiga Laura, el meu estómac funciona perfectament sense ajuda d'Actimels, jo sóc més aviat propens a les migranyes..
Caram, ara va de conflictes inter-generacionals ;-) Celebro que en Jordi convidi la Laura a vindre sovint al bloc; em sabria greu perdrem una ploma tan ben esmolada. Com diu la Clicide, no passa sovint assistir a un debat tan brillant com educat. Si a més a més, en lloc de ser de desacords fos d'idees, ja seria el súmmum. Per si de cas es torna al tema de fons, i a algú l'interessa el que en vaig dir al seu dia, està aquí.
Salut, tranquil·litat i bons aliments.
Ah, celebro que s'ho hagin passat bé. Aquesta Laura és fantàstica. Jo crec que si el fil s'hagués estirat un xic més, m'hauria acabat psicoanalitzant i això sí que hauria estat memorable. No es preocupin, crec que la Laura tornarà, pensin que en aquest ball de màscares, que deia aquell, hi ha qui li agrada canviar-se-la de tant en tant i mostrar-la amb alegria. Té raó en Jordi, potser no li hauria d'haver recomanat que anés a pasturar a un altre bloc, però m'heu d'entendre: el meu to muscular està tan desengreixat que necessitava prendre embranzida. Laura: si llegeixes això, torna sisplau, prometo regalar-te un parell de diatribes. I si decideixes no tornar i l'atzar et porta lluny, que els déus et guardin el camí, que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels; i en un racó d'aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Brian: té raó quan diu que hauria estat millor un intercanvi d'idees. Les desqualificacions personals són tan absurdes com entretingudes. Però no vivim a França, malauradament. Som llatins, la sang ens bull, i preferim veure dues folklòriques llançant-se els plats pel cap que dos il·lustrats parlant del sexe dels àngels. Reconeixerà, però, que la Laura m'ho ha posat difícil amb allò del vostè sap que vull dir però no li dic perquè és prou intel·ligent per saber-ho.
Clidice: Em vull disculpar perquè tinc la sensació que tenies -et tutejo perquè ja ets com de la família- ganes de parlar del tema de la immigració i jo vaig fugir una mica per la tangent. Ahir tenia més ganes de mossegar que altra cosa. M'agradaria que visquessis a Barcelona per tenir algú a qui votar a les properes eleccions sense haver-me de tapar el nas. Mira, potser m'empadrono al teu poble, i això d'empadronar no ho dic amb segones. M'agradaria, quan tinguéssim temps, parlar del que comentava la Laura, de saber separar pensament i emocions. Tot avui que hi dono voltes... En fi, com sempre, abraçades cordialíssimes.
Sr. Tubert:
Espero que ni per un segon hagi sospitat que donya Laura era en Damien lluïnt altra màscara que l'habitual.
Saben vostès, Quim, Jordi i Vaca, que tenen tota la tropa d'"U.Q.V. Security als seus peus, i que per a nosaltres tota pontificació per part seva és poca i sempre celebrada.
La batussa civilitzada, certament, ha tingut el seu encant.
Salut per a tots.
Ai, estimat Damien, ni se m'havia passat pel cap que vostè fos la Laura...
Magnífic, sensacional i humil post. SI vostè fos religiós, jo el beatificaris, si tingués la possibilitat. Comparar per comparar, durant molts anys vaig llegir que el poble alemany no sabia què passava als camps d'extermini. Shoa, de Lanzmann, va obrir el ulls a molta gent. COmencem per a veure immigrants morint-se al carrer sense assistència mèdica, després veurem als després i, després llegirem Brecht.
Et refereixes -Evo- al famós poema atribuit falsament a Bretch?
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista...
En realitat sembla que el va escriure un pastor luterà alemany anomenat: Martin Niemöller (1892-1984)
d'on ho treu que no sóc religiós? pertanyo a la congregació dostoievskiana.
Quim. no m'ho treia, simplement no ho afirmava (per si de cas). La congregació dostoievskiana t'ha beatificat amb aquest i altres post, a tu i al Jordi, clar. Efectivament, Brian, vaig seguir la pol.lèmica sobre l'atribució del poema, però la tradició mental és més forta que la veritat
Evocacions
Jo sempre m'havia sentit més aviat Alioshià ortodox..
Publica un comentari a l'entrada