Gàbies

De vegades, assegut al balancí, mentre es gronxava amb parsimònia, li feia companyia amb la mirada. La llum que es filtrava entre les cortines de ganxet dotava el seu plomatge d'una coloració groguenca un xic esblaimada, com metal·litzada. El canari de l'àvia. I com que sempre havia estat de l'opinió que no era possible singularitzar un ésser viu si abans no se li posava un nom, no es va conformar en anomenar-lo simplement canari i el va batejar: Plató, el canari de l'àvia. El perquè un nen de dotze anys decideix que el canari de la seva àvia es dirà Plató i no Butragueño -que era el personatge més famós d'aquella època- és difícil de justificar. Podria dir que veia ombres passejant-se dins la seva gàbia i quedaria bastant metafòric, però seria faltar a la veritat. El més probable és que el nom se li hagués quedat gravat a la ment per algun llibre de la biblioteca dels pares i que li hagués atret la seva sonoritat. Plató, el canari de l'àvia, es menjava els pinyons que li posaven entre els barrots amb un agafanàs. I una conquilla de sèpia, que sempre havia pensat que era per esmolar-se el bec, per refilar millor, però que no deuria ser aquesta la seva funció perquè, per molta conquilla que li posés, Plató, el canari de l'àvia, feia dies que havia deixat de refilar. I com que els dies passaven i s'anava impacientant, allà, gronxant-se al balancí, va decidir obrir-li la porta i li va dir: Au, no vols refilar? Doncs marxa! I Plató tragué la poteta i després el bec, i mogué el caparró circularment, segurament per assegurar-se que en aquell món nou, en aquelles noves possibilitats que se li obrien de sobte, cap altre objecte vivent pogués qüestionar la seva integritat. I el nen que l'animava, vinga, ets lliure, vola i refila! Plató semblava indecís. I finalment tornà a les profunditats de la gàbia, un xic avergonyit, tot sigui dit, i es remullà les potes a una piscina que l'àvia li havia fet amb un tros d'ampolla de Font Vella. Però la gàbia no es tancà mai més. I és així com els dies passaren i, de sobte, un diumenge de rams, Plató refilà de nou. I com refilà! Tan intenses eren les vibracions que provocava que semblava que les encluses i els martells de tots aquells que se'l miraven s'havien de trencar d'un moment a altre. Plató, el canari de l'àvia, refila que refila i l'avi emprenyat, que no pensa callar mai aquest collons de canari? I certament, només deixà de refilar en el precís moment en què deixà de respirar. Plató fou feliç refilant dins la gàbia, sempre amb la porta oberta. I com ell, milions de canaris engabiats hauran tingut la mateixa sort. Però, en canvi, n'hi ha molts que viuen en gàbies ben tancades, o en gàbies que alguns volen fer creure al món que estan obertes. Si aquell nen de dotze anys que es gronxava rítmicament en el balancí no hagués pres la decisió de deixar la porta de la gàbia oberta, Plató, el canari de l'àvia, no hauria refilat mai més i, potser, fins i tot, hauria deixat de menjar, un dia sí, un dia també, fins arribar al final.