02 d’octubre 2008

Distressing and disturbing


La setmana passada vaig anar a l'exposició de Rothko, a la Tate Modern, sense sospitar que la força dels seus rectangles de colors bàsics i primeres barreges quedaria pràcticament aigualida davant el descobriment del Viennese Actionism, moviment de la dècada dels 60. Durant deu anys, un petit reducte d’artistes austríacs va començar a explorar les diferents maneres d’ empènyer el cos humà fins els seus límits, tan físics com psicològics. Tot en nom de l’art. Alabat sia Déu.

La seva influència principal era Jackson Pollock, un artista que va canviar l’estudi glamorós de Nova York per un a Long Island, sense llum artificial ni calefacció. Un lloc ideal per posar en pràctica una costosa austeritat que el va ajudar a trobar la definició de l’art modern: “modern art...is working and expressing an inner world, in other words, expressing the energy, the motion and other inner forces”.

Herman Nitsch, Otto Muehl, Günter Brus i Rudolf Schwarz Kogler, membres del Viennese Actionism, van quedar enlluernats per les obres de Pollock. Eren una generació que havia crescut en la postguerra de la II Guerra Mundial i es van alçar per reaccionar contra l’opressió política i la hipocresia social del seu país. Günter Brus va afirmar que el seu treball tenia la voluntat de trencar tabús. Dono fe de l’impacte que encara tenen les obres d’aquest grup en les quals incorporaven elements de cerimònies clàssiques gregues, rituals dionisíacs i símbols cristians com la sang, el vi i la creu. En les seves perfomances sacrificaven animals, s’automutilaven i bevien orina emulant la cerimònia cristiana del glopet de la sang de Crist. Sostenien que aquestes accions eren catarsis en les quals alliberaven els instints humans agressors que estaven reprimits per la societat.

Kurt Kren va filmar les perfomances d’Otto Muehl i Günter Brus. La primera va ser realitzada en 1964, sota el títol “Leda and the swam”. És una filmació en 7/64, en color, en la qual Muehl s’inspira en el mite clàssic de l’aparició de Zeus, en forma de cigne, davant de la princesa Leda per seduir-la i raptar-la. En la gravació apareix una dona rossa bellíssima nua al costat d’un cigne negre. Amb una agressivitat sostinguda l’artista llença i espargeix claus, ous, plomes blanques i sang sobre els pits, el pubis i el ventre de l’austríaca. No es percep plaer per part de la dona ni per part del cigne, tots dos romanen inerts. Qui gaudeix de l’espectacle és el geni creador i executador, i els dos únics espectadors durant tota la seqüència: un senyor àrab i jo. El grup d’estudiants anglesos de secundària no havia pogut aguantar ni un minut. Un d’ells va trobar la definició perfecta: “That’s so distressing and disturbing!”

En la segona perfomance, “Self-mutilation", és Günter Brus qui rep els seus propis cops. Es cobreix totalment d’una mena de guix blanc llefiscós i es mutila amb cutxilles, tisores, xinxetes, ganivets i obridors d’ampolles. Es pinta línies negres i distorsiona la seva figura fins fer que es descompongui i es fongui sobre un fons blanc, sense deixar de gemegar i de cridar amb desesperació, però en silenci. Són només 20 segons en blanc i negre però tenen un impacte agradablement esfereïdor, sobretot si tenim en compte que l'obra va ser parida a l’any 1965 quan mitja Espanya s'agenollava perquè Tàpies posava una mica de sorra i cendra en els seus llenços. Vam haver d’esperar fins 1979 perquè fos valent i hi enganxés un mitjó. Sempre serem un país de paletos endarrerits sense obres irreverents, punyents ni masoquistes.

1 comentari:

Jordi Marron ha dit...

joder, nena! de què no m'agafa un cobriment de cor..