La compassió transmutada

De la llista de paraules que han sofert una transmutació al llarg dels temps, la compassió és probablement la que n’ha sortit més mal parada. L’altre dia en Jordi va treure a la llum una sèrie de correus relacionats amb la pel·lícula Rocco i els seus germans. En un d’ells vaig dir, de manera precipitada, i probablement amb una mal dissimulada provocació, que la compassió era un sentiment menyspreable. Bé, la discussió s’aturava incomprensiblement aquí. És evident que no parlàvem del mateix. Penso que, o acceptem aquestes transmutacions terminològiques o, aleshores, l’esforç per arribar a certes conclusions és ben sobrer. Estarem d’acord que discutir sobre coses diferents no ens porta enlloc.
Deixeu-me aprofitar la pel·lícula Matar a un Ruiseñor per intentar explicar allò que volia dir. Hi ha un moment memorable de la pel·lícula en què l’acusació, per tal d’intentar incriminar a Tom Robinson, el negre acusat de violar una noia blanca, li pregunta per quin motiu anava diàriament a casa de la noia a ajudar-la a tallar llenya sense rebre cap compensació a canvi. Tom Robinson, després d’uns segons en silenci, al·lega que ho feia per compassió. Cal especificar que la noia era maltractada pel seu pare alcohòlic, és dir, era una víctima. La resposta de Tom Robinson genera un escàndol a la sala i un somriure de triomf es dibuixa a la cara de l’acusador: com pot ser que un negre senti compassió per una noia blanca? A l’Amèrica racista de la gran depressió, aquesta declaració es considera un insult, una provocació. Però anem a disseccionar una mica aquesta escena. Tom Robinson no té una voluntat provocativa: és sincer i totalment creïble. Ara bé: és evident que no totes les persones de la sala parlen del mateix. De la mateixa manera que en Jordi i jo no parlàvem tampoc del mateix. La compassió dels blancs de la sala és una compassió transmutada. La compassió de Tom Robinson, és una compassió etimològica, cristiana. La mateixa distància, la mateixa incomprensió.
La compassió en sentit etimològic és l’aprehensió del mal. La compassió transmutada, en canvi, és voluntat de poder. Nietzsche que considerava la compassió com un escull insalvable per assolir el superhome, com una manifestació de la moral d’esclaus, embogia després al veure un cavall maltractat pel seu amo.
Si no hi ha una experiència del sofriment, la compassió es converteix en una quimera, o pitjor encara: es transmuta i es manifesta en forma de violència redemptora que és allò que ha passat a Occident. Occident és el bressol dels nens sobreprotegits i dels adults idiotitzats i immunitzats davant la consciència del patiment de les víctimes. La sobreexposició mediàtica i la estetificació del dolor, generen éssers insensibles. Davant d’aquest panorama només ens podríem agafar a la memòria, però Occident oblida les ferides de les guerres i de la fam de manera directament proporcional al moviment d’allò que en diuen progrés. En aquestes condicions, l’única compassió possible, és la compassió transmutada. És aquesta compassió violenta, escandalosa i redemptora, la compassió dels blancs que s’aixequen de les cadires i criden exaltats, a la qual em referia com a menyspreable.