Absurds

Ahir, en Quim, amb la seva ironia habitual, m'animava a escriure un article sobre els meus sentiments ara que havia entrat a la maduresa (els 34). La maduresa.. en fi, deixarem aquesta senyora a banda de moment.

En el letargi hipnòtic que va segir la migdiada, vaig dedicar uns minuts onírics a pensar-hi. La vida canvia -com deia Ortega i Gasset- en tant que la teva circumstància ho fa. El context, la conjuntura, modula i matisa el teu caràcter lentament, com el riu d'Heràclit. Fluïm i canviem sense adonar-nos.

Llavors em va venir al cap una tertúlia del matí on comentaven el tema de la nena adolescent anglesa que ha renunciat a un transplantament de cor que pot allargar la seva vida i l'inefable posició de l'església amb aquesta mena de Cardenal Richelieu al capdavant. Si el seu Déu fos el meu, una barreja entre Zeus i Fernando Fernán Gómez, un llamp hagués caigut ipso facto sobre la cúpula de Brunelleschi, aquella que l'arquitecte va prometre que seria piú grande ma non piú bella que la de Florència.

Diu Salvador Pániker -el Quixot pragmàtic, no el seu hamletià germà Raimon de Tavertet- que si es regulés l'eutanàsia, l'església perdria poder perquè d'alguna manera la por a la mort no seria tan acusada en tots els que estan condemnats a patir dolor físic a banda de l'espiritual. Jo, aquesta mena d'idioteses vaticanes, fa molt de temps que les combato amb una recepta molt antiga.

Fa uns 2.500 anys, Zenon d'Elea, el filòsof presocràtic conegut per les seves paradoxes, va inventar la demostració ad/adsurdum (Reducció per absurd) que pren hipòtesis de les afirmacions de l'adversari i mostra els absurds que es produïrien si fossin vertaderes. Fa tants anys que ho practico que ahir em rondava pel cap aquesta senzilla regla de tres quan reflexionava sobre aquesta suposada entrada a la maduresa.

D'acord, Ms.Richelieu, les ànimes existeixen i no en podem disposar al nostre albir sense dispensa divina. Però quan fa que ho fan? Vull dir, des de Dryopithecus laietanus? Des dels australopitecins? Això produeix pel cap baix una acumulació interestelar d'ànimes incorpòries i formidablement avorrides d'uns quants centenars de milers de milions. I això suposant que només ha existit aquest món. Aquests esperits ensardinats i anònims sobreviuran futurs big-bangs, futures regressions i expansions de l'univers fins n'hi hagi més que àtoms i quarks sumats i elevats a Pi. En fi, vostè mateix, si no l'he convençut és que deu ser vostè taure o un ressentit del quinze.

I no seria més bonic pensar que aquest miracle de la vida és tan efímer i únic com el vol d'una papallona i que té sentit en sí mateix i en el moment precís que es produeix i no més enllà? Aquest afany de transcendència de les mòmies escarlates que han convertit el cristianisme en una burocràcia kafkiana i hostil em posa malalt. Jo m'estimo més -com diria Machado- un univers de móns subtils, ingràvids i gentils com bombolles de sabó que no pas el fixisme museístic dels guardians de la Fe. Crec que era Buñuel que animava els surrealistes a cremar El Prado.. doncs això!

Un nihilista d'una novel.la de Turgénev compara aquest afany de transcendència individualista amb la possibilitat que els botànics decidissin, de cop i volta, estudiar individualment tots els bedolls.

I encara no he parlat de sentiments, vaja.. crec que això serà en una altra ocasió. Estiguin atents i no canviïn de canal..