Vull fer un homenatge al meu avi Primitivo. Rigueu tranquils, era el seu nom i ho tenia assumit. Va tenir la mala sort de néixer el dia de San Primitivo i a Ciudad Real eren tan supersticiosos com creients i per no fer enfadar les forces tel·lúriques el van condemnar a patir aquesta creu. Això només era el preludi de la mala sort que l'acompanyaria durant tota la seva vida. Pobre avi.
Fa unes setmanes van homenatjar els pocs brigadistes supervivents que encara aixequen el puny. Només resten en peu dos cents i emociona l'enteresa i la força amb la qual encara estan convençuts de la seva lluita contra del feixisme i contra Paquito. Maldito sea, ojalá se revuelva en su tumba.
En Primitivo va venir a Catalunya fugint de la misèria que es menjava als pobres de Castella. Va arribar a Barcelona i només va aconseguir treballar de paleta. Era un altre immigrant espanyol ple de polls que va ajudar a aixecar el país en el qual reposen els nostres peus capritxosos.
El meu avi era republicà i quan va esclatar la guerra va ser un activista amb mala sort que va estar empresonat a un camp de concentració a França. Era valent i tossut i va aconseguir escapar-se tres cops. Aprofitava cadascuna de les escapades per baixar a Barcelona, reunir-se amb la resistència i fer-li un fill a la meva àvia. A l'endemà el trobaven, l'estovaven i l'enviaven de nou a l'altra banda dels Pirineus. Tres escapades, tres fills, tres tortures i tres empresonaments.
Vull fer un homenatge al meu avi perquè l'oblit se l'ha endut. No està en una fossa desconeguda, sinó a un nínxol a Montjuïc, però ha estat esborrat de la nostra història per la vergonya i el silenci. El meu pare no en vol parlar. No conec més detalls. Les ferides encara ara són plenes de pus que no deixa de supurar mai. La ràbia, la misèria i la vergonya que van viure tres vailets i una dona murciana a l'eixample de la postguerra fa créixer un espès tel de boira. Només sé que amb prou forces podien menjar farinetes i que compartien un pis de 60m2 amb tres famílies més. Sé que la meva àvia es va veure obligada a fer de tot per tirar endavant els seus fills. No conec més detalls. La seva història sempre acaba aquí.
L'oblit em fa mal. Ara que faré 30 anys espero tenir la suficient autoritat per preguntar i obtenir respostes. Vull saber com era, què va fer i com pensava. Vull que el meu pare deixi de sentir que Primitivo va ser un perdedor. Desitjo que la meva revisió l'ajudi a reconciliar-se amb el seu pare i el meu heroi. ¡Va por ti, abuelo!
Fa unes setmanes van homenatjar els pocs brigadistes supervivents que encara aixequen el puny. Només resten en peu dos cents i emociona l'enteresa i la força amb la qual encara estan convençuts de la seva lluita contra del feixisme i contra Paquito. Maldito sea, ojalá se revuelva en su tumba.
En Primitivo va venir a Catalunya fugint de la misèria que es menjava als pobres de Castella. Va arribar a Barcelona i només va aconseguir treballar de paleta. Era un altre immigrant espanyol ple de polls que va ajudar a aixecar el país en el qual reposen els nostres peus capritxosos.
El meu avi era republicà i quan va esclatar la guerra va ser un activista amb mala sort que va estar empresonat a un camp de concentració a França. Era valent i tossut i va aconseguir escapar-se tres cops. Aprofitava cadascuna de les escapades per baixar a Barcelona, reunir-se amb la resistència i fer-li un fill a la meva àvia. A l'endemà el trobaven, l'estovaven i l'enviaven de nou a l'altra banda dels Pirineus. Tres escapades, tres fills, tres tortures i tres empresonaments.
Vull fer un homenatge al meu avi perquè l'oblit se l'ha endut. No està en una fossa desconeguda, sinó a un nínxol a Montjuïc, però ha estat esborrat de la nostra història per la vergonya i el silenci. El meu pare no en vol parlar. No conec més detalls. Les ferides encara ara són plenes de pus que no deixa de supurar mai. La ràbia, la misèria i la vergonya que van viure tres vailets i una dona murciana a l'eixample de la postguerra fa créixer un espès tel de boira. Només sé que amb prou forces podien menjar farinetes i que compartien un pis de 60m2 amb tres famílies més. Sé que la meva àvia es va veure obligada a fer de tot per tirar endavant els seus fills. No conec més detalls. La seva història sempre acaba aquí.
L'oblit em fa mal. Ara que faré 30 anys espero tenir la suficient autoritat per preguntar i obtenir respostes. Vull saber com era, què va fer i com pensava. Vull que el meu pare deixi de sentir que Primitivo va ser un perdedor. Desitjo que la meva revisió l'ajudi a reconciliar-se amb el seu pare i el meu heroi. ¡Va por ti, abuelo!
4 comentaris:
M'he emocinat... Sort amb la recerca de la veritat! i si, el teu avi va ser un heroi! Un petó!
Tots els avis són herois, com a mínim als ulls dels seus néts, els fans més abnegats.. quan sotmetis la teva família al tercer grau, agafa paper i llapis i després ens ho expliques.. ara m'has deixat intrigat!
Es un escrit preciós, espero que el temps et porti respostes oblidades.... Xell
El teu escrit ens ha commugut. Tindràs èxit en la recerca. Segur. I et sentiràs millor. Veritablement és un heroi i es mereix no estar en l'oblit. Diu que les persones no són mortes del tot si ens recordem d'elles...
Publica un comentari a l'entrada