Hamlets i Quixots

Si el resum de la suposada disputa és que en Quim és una mica pessimista i un servidor una pèl ingenu, ja som al cap del camí. Signo les tables. Tot i que si en Quim tingués un nas més prominent, m'hagués encantat escriure-li allò de Érase el espolón de una goleta, érase un elefante panza arriba, érase un pez espada muy barbudo... P.S. en qualsevol cas, com que coixejo pel cantó naïf de la vida, el darrer paràgraf del seu article l'he agraït especialment.

Com que la cosa va de dualitats, tenia pensat plantenjar-vos un dilema de Turgenev, l'univers del qual omple algunes hores del meu lleure des de fa setmanes.

La singladura filosòfica de Turgenev comença els anys 40 a Berlin, on va conèixer Bakunin entre d'altres activistes russos forjats a l'escola de Berlin sota la influència de l'esperit Hegelià. Turgenev va establir allà les bases d'un assaig que dividia els homes segons una tipologia de Hamlets o Quixots que el va acompanyar tota la seva vida i que va ser origen i motor de tots els seus herois literaris. Dos herois prototípics a qui es podien adscriure tots els homes i que representen dos ideals antagònics, l'aristocràtic i el nihilista.

Succeeix que en un cas, l'ideal empeny l'heroi a lluitar fins a defallir i dissoldre's en l'absurd de la fe, per la que és capaç de sacrificar-ho tot, fins i tot la pròpia persona; en l'altre cas, l'ideal porta a l'heroi a meditar sobre el sentit i la justificació de la lluita, sobre el sentit de la pròpia existència i d'un Jo en dubte permanent i perill de trencament. El desencant de l'ndividu reflexiu i flegmàtic en oposició a l'idealista furibund.

Sembla a priori paradoxal que Turgenev doti d'ideal tant a Quixot -portador per excel.lència d'ideals impossibles- com a Hamlet. Hi ha raons que fan que el fill del rei estigui sempre mastegant i rumiant quelcom, es tracta d'un esperit traït. També és doncs portador d'un ideal, encara que sigui més opac i menys resplendent que el del seu contrari. En Hamlet, el dret a dubtar de tot forma part de l'ideal. La qüestió no és tant l'ideal en sí com la manera d'enfrontar-s'hi el que defineix el caràcter quixotest i hamletià en darrer terme.

Anant una miqueta més enllà en el context històric que ens ocupa, la intel.lectualitat russa estava dividida entre occidentalistes i eslavòfils i Turgenev fins llavors s'havia mantingut al marge i havia evitat adscriure's a un dels dos corrents. Finalment, hi va sucumbir i es va decidir -amb matisos- pel bàndol occidentalista, optimista en la idea que un model europeu quasi perfecte treuria el seu país del del retard històric. A Turgenev, però, se li va revelar finalment la idea eslavòfila que defensaven entre d'altres Dostoievsky de que Rússia era d'alguna manera portadora d'un missatge cap a Europa; de que el sofriment mil.lenari del poble rus, la seva fe cristiana, el sentit comunitari de la seva Obshina i el seu destí encarnaven els defectes d'Europa en una mena d'ànima històrica ancestral. Dostoievsky, com un Quixot enlluernat per la seva idea, era el portador d'aquest missatge, perquè veia en la història russa la dolorosa empremta de l'eterna dicotomia.

Jo, després de pensar-hi una estoneta, he decidit adscriure el meu caràcter a l'ideal Quixotesc. Tot i que a l'època de l'institut vaig fer intents reiterats com a candidat hamletià, aquests sempre resultaven fallits. La pròpia naturalesa, indefectiblement, tard o d'hora, es va acabar manifestant. Sóc capritxós, ingenu, poc reflexiu a l'hora de prendre decisions importants, fabulador, optimista i positiu, tinc fe en la humanitat i en la gent que m'envolta i, finalment, estic convençut que malgrat la prudència extrema que sempre m'ha acompanyat, empunyaria una espasa en cas de sentir-me convençut o acorralat. No n'estic del tot satisfet d'aquesta imatge de mi mateix, encara que pugui semblar el contrari. M'agradaria coixejar ni que fos subtilment pel cantó hamletià de tant en tant. És clar que també m'agradaria ser Spiderman, Aragorn o Robin Hood...

De quin cantó coixegeu vosaltres?