Ménage à trois

Mentre el gran Sarko es passeja pel món damunt del seu Marengo, amb aquell posat tan irresistiblement napoleònic, en el si del partit socialista francès la cosa va de faldilles. Un ménage à trois que ha provocat que es fonguessin els ploms de totes les cases de Reims i rodalies. Tothom sap que en temes de llit França ha portat sempre la veu cantant. Els tres protagonistes són els aspirants a la presidència del partit: l’atractiu Benoït Hamon, l’encisadora Ségoléne Royal, i l’altra, la Martine Aubry. I afegim un quart, Françoise Holland, president del PS i ex marit de Ségoléne, tot i que aquest últim fa una mica el paper de la trista figura. No em negareu que la cosa té la seva gràcia. El problema ve de lluny per la tendència de Royal a coixejar una mica de la cama dreta; que té inclinacions centristes, vaja. El cas és que aquest fet no agrada gens ni mica a l’ortodoxia del partit dins la qual s’hi situa Martine Aubry, la dona de les 35 hores setmanals. Amb tot això, el cap de setmana passat se celebrà el congrés del PS per elegir el nou president o la nova presidenta que substituirà a Holland i que s’haurà d’enfrontar a Sarkozy en les properes eleccions. Sembla que les dues corrents ideològiques arribaren a Reims amb poques ganes de trobar una solució pactada. I si és cert que no dubto del caire ideològic del xoc, també ho és la sospita que, a més, s’hi amaga un conflicte de tipus personal, sentimental si m’apureu. En les votacions la cosa va anar justeta: entre tots els candidats que es van presentar, va guanyar Royal per només 40 vots de diferència respecte Aubry. Però l’òrgan (de direcció del partit), que no li ha agradat massa la decisió, per no dir gens, ha decidit fer una espècie de segona volta, tipus primàries nord americanes, on només s’hi podran presentar les dues candidates. I aquí apareix el tercer en discòrdia, l’eurodiputat Hamon que es quedà en tercera posició. El pobre es troba ara en la disjuntiva d’haver de traspassar els seus vots a una o altra candidata. Home, si el senyor Hamon és coherent amb les seves idees marcadament d’esquerres i es posiciona entre les dues candidates, sembla que la victòria d’ Aubry estarà assegurada; però posats a que et facin un bon francès, l’opció Royal no té color, i més si decideix posar-se una d’aquelles boines parisenques i li canta cançons de Jacques Brel a l’orella. No m’agradaria trobar-me en la seva pell; no hi ha millor manera de relativitzar els teus principis que un bon bordeus, unes quantes espelmes i unes mitges negres. Estarem a l’expectativa. I estarà a l’expectativa també la Carla Bruni que suposo deu desitjar la victòria d’Aubry, no fos cas que el seu marit s’aficionés a tenir reunions tête a tête amb Ségolène al seu despatx de l’Elysee; ja se sap que en temps de crisi les reunions amb l’oposició es manifesten com a imprescindibles i inajornables.

Nota: l’article va ser escrit el dilluns en ple deliri febril però no tenia esma ni per obrir l’ordinador. Finalment ahir es va confirmar la victòria d’Aubry. Me n’alegro. Per Aubry i perquè encara hi ha homes integres. Crec que és el moment de marcar clarament quin és el camí que ha de seguir l’esquerra europea a partir d’ara. No és temps d’hibridacions ideològiques estranyes i antinaturals. Amb un Tony Blair ja n’ hem tingut prou. Un amic francès d’un amic li ha dit al meu amic que estava acollonit només de pensar en la possibilitat que una dona com Royal, de cinquanta anys i recentment divorciada, accedís a la presidència de la República; jo li he dit al meu amic que aquestes coses són molt lletges de pensar i encara més de dir.