Ménage à trois

Mentre el gran Sarko es passeja pel món damunt del seu Marengo, amb aquell posat tan irresistiblement napoleònic, en el si del partit socialista francès la cosa va de faldilles. Un ménage à trois que ha provocat que es fonguessin els ploms de totes les cases de Reims i rodalies. Tothom sap que en temes de llit França ha portat sempre la veu cantant. Els tres protagonistes són els aspirants a la presidència del partit: l’atractiu Benoït Hamon, l’encisadora Ségoléne Royal, i l’altra, la Martine Aubry. I afegim un quart, Françoise Holland, president del PS i ex marit de Ségoléne, tot i que aquest últim fa una mica el paper de la trista figura. No em negareu que la cosa té la seva gràcia. El problema ve de lluny per la tendència de Royal a coixejar una mica de la cama dreta; que té inclinacions centristes, vaja. El cas és que aquest fet no agrada gens ni mica a l’ortodoxia del partit dins la qual s’hi situa Martine Aubry, la dona de les 35 hores setmanals. Amb tot això, el cap de setmana passat se celebrà el congrés del PS per elegir el nou president o la nova presidenta que substituirà a Holland i que s’haurà d’enfrontar a Sarkozy en les properes eleccions. Sembla que les dues corrents ideològiques arribaren a Reims amb poques ganes de trobar una solució pactada. I si és cert que no dubto del caire ideològic del xoc, també ho és la sospita que, a més, s’hi amaga un conflicte de tipus personal, sentimental si m’apureu. En les votacions la cosa va anar justeta: entre tots els candidats que es van presentar, va guanyar Royal per només 40 vots de diferència respecte Aubry. Però l’òrgan (de direcció del partit), que no li ha agradat massa la decisió, per no dir gens, ha decidit fer una espècie de segona volta, tipus primàries nord americanes, on només s’hi podran presentar les dues candidates. I aquí apareix el tercer en discòrdia, l’eurodiputat Hamon que es quedà en tercera posició. El pobre es troba ara en la disjuntiva d’haver de traspassar els seus vots a una o altra candidata. Home, si el senyor Hamon és coherent amb les seves idees marcadament d’esquerres i es posiciona entre les dues candidates, sembla que la victòria d’ Aubry estarà assegurada; però posats a que et facin un bon francès, l’opció Royal no té color, i més si decideix posar-se una d’aquelles boines parisenques i li canta cançons de Jacques Brel a l’orella. No m’agradaria trobar-me en la seva pell; no hi ha millor manera de relativitzar els teus principis que un bon bordeus, unes quantes espelmes i unes mitges negres. Estarem a l’expectativa. I estarà a l’expectativa també la Carla Bruni que suposo deu desitjar la victòria d’Aubry, no fos cas que el seu marit s’aficionés a tenir reunions tête a tête amb Ségolène al seu despatx de l’Elysee; ja se sap que en temps de crisi les reunions amb l’oposició es manifesten com a imprescindibles i inajornables.

Nota: l’article va ser escrit el dilluns en ple deliri febril però no tenia esma ni per obrir l’ordinador. Finalment ahir es va confirmar la victòria d’Aubry. Me n’alegro. Per Aubry i perquè encara hi ha homes integres. Crec que és el moment de marcar clarament quin és el camí que ha de seguir l’esquerra europea a partir d’ara. No és temps d’hibridacions ideològiques estranyes i antinaturals. Amb un Tony Blair ja n’ hem tingut prou. Un amic francès d’un amic li ha dit al meu amic que estava acollonit només de pensar en la possibilitat que una dona com Royal, de cinquanta anys i recentment divorciada, accedís a la presidència de la República; jo li he dit al meu amic que aquestes coses són molt lletges de pensar i encara més de dir.

La química

Hi ha matins en què obres les finestres i el sol no només et provoca indiferència sinó que et molesta. Hi ha matins en què l’aire és tan dens que sembla que no puguis respirar, talment com si un ressort estrany t’hagués impulsat fora del teu hàbitat de pressions conegudes. Hi ha matins en què els verbs et rellisquen i es tornen deliqüescents. Hi ha matins en què el cos es manifesta impermeable a qualsevol estímul i la ment entra en un estat d’apoplexia sostinguda. Hi ha una estètica que acompanya a la malaltia, al dolor físic. Una estètica repulsiva de sofà i manta, d’ulls vidriosos i veu aspre i desagradable, de narius carregats i mocadors humits. Aquest estat de somort, d’abúlia extrema, evidencia una fragilitat corporal intolerable davant allò que realment ens condiciona i contra el qual vivim: el dolor. I no parlo del dolor del poeta o del músic incomprès, ni del modern transcendent, ni del dolor sentimental, ni del dolor moral. Contra tots aquests hi ha la bellesa de la matèria diversa, del Sol i de la pluja, la bellesa de l’art. No: parlo del dolor, dolor; del mal d’esquena, de ronyons o de pàncrees, de la cremor d’estómac, de la pròstata o de la migranya. I d’aquest refredat miserable i interminable. Deia no sé qui que el filòsof que busca la felicitat és aquell no ha patit mai mal de queixals. Ni un refredat com el meu, afegiria. Em puc imaginar la vida sense totes aquestes andròmines d’alta tecnologia que ens estalvien temps però que no ens fan la vida més fàcil. Però no em puc imaginar la vida, per insofrible que esdevindria, sense els analgèsics, els tranquil·litzants i tota quanta química miraculosa la ciència ha estat capaç de produir; autèntics prodigis de les capacitats humanes. I sí: el caldo de l’àvia potser va bé, i les infusions i els beuratges d’espècies orientals, però tu dóna’m pastilletes de colors, i quantes més millor. De verdes, vermelles i grogues. Cap endins. I que visquin les bates, els laboratoris i les ratotes blanques, i els bisturins i la morfina, i les farmacioles curulles de medicaments. Fa vint minuts que me n’he empassat un parell, d’una geometria perfecta i d’un tast al paladar que m’ha portat fins als meus anys d’estudiant de biologia. Delicioses magdalenes de Proust. Ah, ja sento com el compost es dissol a la sang, i s’escampa per tot el cos... ah, que n'és de bonica la vida... i mira els ocells com volen i fan xiu-xiu...

Apocalipsis

Des del Sant Joan de les trompetes, els genets, els segells i la bèstia de set caps fins al cinema de catàstrofes apocalíptiques tipus Independence Day, Armagedon o Deep Impact, els homes -no se si tant les dones- ens hem deixat arrossegar per un visceral afany de ressetejar l'univers sencer, nosaltres inclosos. Crec que deu ser una sort de venjança retrospectiva davant la perspectiva inevitable de l'únic apocalipsi segur, irreversible i inevitable, la nostra pròpia mort, òbit, traspàs, defunció o desaparició, com preferiu.
3 Días, de F.Javier Gutiérrez, va guanyar el passat Festival de Màlaga el premi a la millor pel·lícula. Es tracta d'un estrany thriller apocalíptic que transcorre a un remot poble d'Espanya. Davant l’imminent impacte d'un meteorit que acabarà amb qualsevol rastre de vida, els protagonistes faran front als seus dimonis personals en un compte enrere que accelera una acció completament aliena al desenllaç inevitable. La pel·lícula està rodada amb una força que sorprèn. Però més enllà de les seves qualitats, el que em va provocar és una reflexió de caire més metafísic. Necessitem galopar enmig de l'holocaust per sentir-nos una mica més vius? Cal que tot s'enfonsi al nostre voltant per respirar una mica d'èpica? Tan mediocres arribem a ser? És possible..
La capacitat de veneració del gènere humà és infinita i el fet és que entre la immensa gama de possibilitats no escollim mai l'artesà, ni el cínic, ni el savi tranquil, ni tan sols el tonto del poble. Sempre triem el màrtir, n'inventem mentides i el convertim en el Braveheart de torn, el Salvador immolat que donarà sentit a les nostres vides. I el més probable és que en realitat el fals heroi no cavalqués després de mort, que fos un sàdic egocèntric a qui el destí del seu poble importava tant com els accionistes de Lehmann Brothers al lladre Richard S. Fuldl.
Per això de totes les pel·lícules catastrofistes em solen arribar més les de caire resignat, les que exploren la possibilitat d'enfrontar-se amb dignitat a la fi del món des d'una perspectiva tranquil.la, gairebé nostàlgica, sense estridències. I evidentment, les que acaben malament. De totes elles, la meva preferida és La Hora Final (On the Beach), d'Stanley Kramer, el director de Vencedores y Vencidos o Adivina Quien Viene a Cenar Esta Noche. Amb un repartiment com se sol dir "de luxe" encapçalat per Gregory Peck, Ava Gardner, Fred Astaire i un incommensurable Antony Perkins. L'holocaust nuclear ha acabat amb la vida a la terra a excepció d'Austràlia, on un grup de personatges espera l'arribada del núvol radioactiu. No és una història d'acció, és més aviat un retaule de personatges que encaren la mort amb la sang freda que dóna la pèrdua de tota esperança.
Una de les curiositats de la pel·lícula és la banda sonora, una partitura sobre variacions de l'himne d'Austràlia, el famós Watzing Matilda que els de la nostra generació associem inevitablement a El Valle Secreto i que el compositor modula magistralment segons el moment. Més enllà de El Valle Secreto, la meva mare tenia un disc de Jimmy Rodgers amb una versió d'aquesta mateixa cançó que vaig escoltar milers de vegades. Més recentment, vaig descobrir Tom Traubert's Blues, una versió de Tom Waits trista i profunda sobre el mateix tema, una espècie d'udol de llop difícil d'igualar i d'imitar. Achero Mañas el va fer servir a Noviembre de Banda Sonora en un moment -precisament- de nostàlgia adulta i resignada. Què ho deu fer? Que tenen determinades melodies que provoquen estats d'ànim similars? En són conscients els australians de la força del seu himne?
En fi, i acabant, si us advertissin que el núvol avança cap a vosaltres, qui trucaríeu? Què faríeu? Quina música voldríeu escoltar? Amb qui voldríeu compartir els darrers moments?
Fa molts anys, per Tots Sants de 1993, quan era més jove, més ingenu i encara més mitòman, en una estranya setmana negra pels cinèfils que ens va deixar sense Federico Fellini, River Phoenix i el cronista de Fotogramas José Luis Guarner, vaig saber d'una anècdota al respecte que m'ha perseguit des de llavors. Resulta que li vaig sentir dir a algú que el cronista va demanar a la seva dona que li posés Centauros del Desierto per darrera vegada i que davant dels memorables fotogrames de l'obra mestra de John Ford va tancar el ulls per sempre més.
Serveixi d'homenatge aquesta anècdota i la darrera escena del film en qüestió als que en un moment com aquest decideixen posar una mica d'estètica a l'absurd de l'existència i s'asseuen a veure caure el meteorit assaborint una copa de vi i sentint Bach.

Absurds

Ahir, en Quim, amb la seva ironia habitual, m'animava a escriure un article sobre els meus sentiments ara que havia entrat a la maduresa (els 34). La maduresa.. en fi, deixarem aquesta senyora a banda de moment.

En el letargi hipnòtic que va segir la migdiada, vaig dedicar uns minuts onírics a pensar-hi. La vida canvia -com deia Ortega i Gasset- en tant que la teva circumstància ho fa. El context, la conjuntura, modula i matisa el teu caràcter lentament, com el riu d'Heràclit. Fluïm i canviem sense adonar-nos.

Llavors em va venir al cap una tertúlia del matí on comentaven el tema de la nena adolescent anglesa que ha renunciat a un transplantament de cor que pot allargar la seva vida i l'inefable posició de l'església amb aquesta mena de Cardenal Richelieu al capdavant. Si el seu Déu fos el meu, una barreja entre Zeus i Fernando Fernán Gómez, un llamp hagués caigut ipso facto sobre la cúpula de Brunelleschi, aquella que l'arquitecte va prometre que seria piú grande ma non piú bella que la de Florència.

Diu Salvador Pániker -el Quixot pragmàtic, no el seu hamletià germà Raimon de Tavertet- que si es regulés l'eutanàsia, l'església perdria poder perquè d'alguna manera la por a la mort no seria tan acusada en tots els que estan condemnats a patir dolor físic a banda de l'espiritual. Jo, aquesta mena d'idioteses vaticanes, fa molt de temps que les combato amb una recepta molt antiga.

Fa uns 2.500 anys, Zenon d'Elea, el filòsof presocràtic conegut per les seves paradoxes, va inventar la demostració ad/adsurdum (Reducció per absurd) que pren hipòtesis de les afirmacions de l'adversari i mostra els absurds que es produïrien si fossin vertaderes. Fa tants anys que ho practico que ahir em rondava pel cap aquesta senzilla regla de tres quan reflexionava sobre aquesta suposada entrada a la maduresa.

D'acord, Ms.Richelieu, les ànimes existeixen i no en podem disposar al nostre albir sense dispensa divina. Però quan fa que ho fan? Vull dir, des de Dryopithecus laietanus? Des dels australopitecins? Això produeix pel cap baix una acumulació interestelar d'ànimes incorpòries i formidablement avorrides d'uns quants centenars de milers de milions. I això suposant que només ha existit aquest món. Aquests esperits ensardinats i anònims sobreviuran futurs big-bangs, futures regressions i expansions de l'univers fins n'hi hagi més que àtoms i quarks sumats i elevats a Pi. En fi, vostè mateix, si no l'he convençut és que deu ser vostè taure o un ressentit del quinze.

I no seria més bonic pensar que aquest miracle de la vida és tan efímer i únic com el vol d'una papallona i que té sentit en sí mateix i en el moment precís que es produeix i no més enllà? Aquest afany de transcendència de les mòmies escarlates que han convertit el cristianisme en una burocràcia kafkiana i hostil em posa malalt. Jo m'estimo més -com diria Machado- un univers de móns subtils, ingràvids i gentils com bombolles de sabó que no pas el fixisme museístic dels guardians de la Fe. Crec que era Buñuel que animava els surrealistes a cremar El Prado.. doncs això!

Un nihilista d'una novel.la de Turgénev compara aquest afany de transcendència individualista amb la possibilitat que els botànics decidissin, de cop i volta, estudiar individualment tots els bedolls.

I encara no he parlat de sentiments, vaja.. crec que això serà en una altra ocasió. Estiguin atents i no canviïn de canal..

Literatura epistolar

Aquesta setmana ha sortit a la llum la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales (Cartes completes. Club Editor). La literatura epistolar sempre ha estat envoltada de polèmica, i hem de preveure que aquesta obra no en serà una excepció, sobretot tenint en compte el safareig que ha envoltat sempre la vida amorosa de Rodoreda. Quan algú que amb un exercici de responsabilitat i sentit comú, mogut per un sentiment de resistència a l’oblit d’una època i d’un personatge sovint manipulat, marginat, recobert d’oprobis hipòcrites, i injusta i erròniament classificat, decideix obrir els calaixos de la memòria i de la veritat, de seguida se senten els lladrucs d’aquells opinadors bufats i dogmàtics i amb un indissimulat afany de notorietat. No falla mai. I probablement tots aquests que lladren ja sigui per enveja alguns, per ressentiment altres, o simplement pel plaer que els proporciona sentir-se els seus propis lladrucs, seran els primers a córrer a la llibreria per adquirir-ne un exemplar.

M’imagino a l’escriptora Najat el Hachim amb ulleres de sol i un mocador negre al cap, anar d’incògnit cap a la llibreria. Talment com fèiem d’adolescents per adquirir una revista pornogràfica. I potser és perquè considera precisament, que la lectura d’aquestes cartes és un acte pornogràfic, obscè. Parlo avui de la Najat el Hachim però ben segur que en sortiran d’altres. I parlo d’ella perquè l’altre dia va publicar un article a El Periódico criticant l’exhibició pública de les cartes íntimes entre Rodoreda i Sales. Hachim feia un paral·lelisme entre la lectura de les cartes dels escriptors i la lectura de la premsa rosa. Aquest paral·lelisme no el basava en la qualitat dels escrits, evidentment, sinó en allò que motivava ( l’impuls) als lectors a llegir una cosa i l’altra. És a dir, que l’impuls per obrir una revista del cor és comparable a l’impuls per llegir les epístoles entre Sales i Rodoreda. Que el codi penal no contempli com a punible dir una barbaritat com aquesta, em sembla especialment greu. Així anem...
Per què guarda Sales en un calaix les cartes que li envia Rodoreda? Per què guarda Rodoreda en un calaix les cartes que li envia Sales? Per fetitxisme? No ho crec pas. Probablement perquè són conscients del valor literari que aquestes cartes tenen, i perquè, probablement, aquestes cartes ja no només els pertanyen a ells sinó a tota la humanitat. Un escriptor quan escriu cartes fa literatura, quan escriu llibres fa literatura i fins i tot, quan escriu la llista de la compra fa literatura. I la literatura és per publicar. Tota. És un deure moral de l’escriptor.
Penso en la lectura recent de la magnífica i emotiva correspondència entre Benjamin i Adorno; una correspondència que ens ajuda a entendre les dificultats, els drames personals i els impulsos vitals i creatius de dos dels principals exponents de l’escola de Frankfurt. Sí, Hachim, vaig tenir el mateix impuls, exactament el mateix, l’altre dia quan fullejava una revista del cor mentre esperava torn per fer-me un certificat mèdic. Considera Hachim que som tan imbècils de no saber destriar en unes cartes allò que és essencial, que ens aproxima a aquell que estimem i admirem, així com al marc cultural i polític d’una època, d’allò que és superflu, insubstancial?
Hachim ens acusa de voler tafanejar. En literatura es tafaneja, es furga? Està en el seu dret de criticar la publicació d’aquesta correspondència, només faltaria. Ara bé: llençar anatemes com aquell qui no vol la cosa, ho trobo una mica lleig. Hachim condemna a tots aquells que creiem en el valor artístic i historiogràfic de les epístoles, encara que desprès ho intenti maquillar dient que aquestes lectures són legítimes. Moltes gràcies, ens quedem més tranquils. Què voleu que us digui? Insinuar tan sols que existeix un paral·lelisme entre la predisposició psicològica dels que llegim cartes d’escriptors amb els que llegeixen la premsa rosa, em sembla una gosadia pròpia d’una colometa que tot just aixeca els peus de terra i que ja es pensa que vola a unes altures morals i intel·lectuals considerables.

La contradicció

“I a aquells altres que malgrat els filats, la Guàrdia Civil i els hel.licòpters arribin a les nostres ciutats, els marcarem per sempre més amb l'estigma del prejudici i la desconfiança. I recorrerem als frares i les mongetes de barri o a l'èl.lit social de cotó fluix per tal que els nostres fills no s'hi barregin”

Amb un tros de branca seca, l’A. dibuixa al terra el mapa d’Espanya. El Sol difumina les figures dels vailets que empenyen sense gaire convicció una pilota feta de draps. En aquell petit poble de les muntanyes del Rift només hi ha mosques i un silenci tètric. L’A. , que ja ha fet els 12, té gana. Molta gana. D’una revolada, es posa dempeus, llança la branca tan lluny com pot i tanca els punys ple de ràbia i d’impotència. Entra a casa, s’acosta sigil•losament al llit on dorm el seu germà petit, l’acarona, i amb llàgrimes als ulls fa mitja volta i comença a córrer...

A Barcelona, un nadó, que també plora, és dipositat per la llevadora, sobre el cos suat de la D. En Jep (o en Nil, o en Pol, o en Roc) neix sota l’aigua d’una piscina ja preparada per aquesta finalitat. Tots els amics de la D. arriben a la clínica en una comitiva de bicicletes.

I a l’Àfrica, l’A. també pedaleja una bicicleta que ha pogut canviar a Tetuan per una mica de Haxix. Arriba a Tànger. Allà veu un camió de mercaderies que espera per travessar el mur de la vergonya. Sense pensar-s’hi gaire, s’hi amaga a sota i prem el cor amb les mans per tal d’esmorteir el soroll de les seves palpitacions. Anhela arribar a Barcelona, a la zona franca, on uns parents llunyans ja l’esperen amb un plat de sopa i una samarreta del Barça.

La D. entra al seu àtic del Raval amb en Jep als braços. El posa al bressol i prepara la banyereta per anar a fer xip-xap. La D., votant d’esquerres, assídua a manifestacions i casserolades, moderna i amb una consciència social aparent, s’estira al sofà i el seu company li fa fregues als peus. Ha estat un bon embaràs, pensen. Anar al local de l’associació de dones, per plorar juntes, abraçar-se i deixar que els sons de l’arpa fessin més confortable l’estància dels nadons dins la panxa de les seves mares, va ser una decisió encertadíssima. Dilluns aniran a la plaça Guinardó, on hi ha un local en què les dones es descalcen, escolten músiques orientals i fan massatges als nens. En Jep acluca els ulls i els pares parlen del seu futur...

El futur de l’A. l’ha portat a València. Pensant-se que ja ha arribat a Barcelona, salta del camió, suat i exhaust, i pregunta a una puta del fosc polígon industrial on ha anat a raure, com s’hi va a la zona franca. Veient que allò no és Barcelona, no es desanima i torna a amagar-se als baixos d’un altre camió...

La D. no vol que el seu petit vagi a una escola pública del barri. Sap que el motiu és que hi ha un munt d’immigrants. Però ella busca eufemismes, subterfugis lingüístics per no expressar allò que realment pensa. En el moment clau de la seva vida, es posiciona. Decideix tancar definitivament el seu fill dins una bombolla de vidres tintats. Els d’esquerra també tenim dret a tenir contradiccions, diu. La D. probablement no sap que no hi ha impuls moral sense experiència del dolor....

Un dilluns fred d’hivern, la porta d’una aula d’acollida d’un institut de la zona franca, s’obre i entra un noi escanyolit i espantat, però no baixa la mirada. Bonjour je m’appelle.... Bon dia. El professor li dóna un bolígraf i un foli. “centenars d'homes i nens desesperats llançant-se amb escales i les mans nues damunt les espines d'un filat que separa Europa i Àfrica de la misèria, l'una econòmica i l'altra moral”. Les fronteres geogràfiques maten, però hi ha nois de 12 anys que aconsegueixen travessar-les. Les fronteres morals en canvi, són insalvables.

(l’A. acabà l’ensenyament secundari obligatori. Vingué quatre anys a l’aula d’acollida. Primer un munt d’hores, després moltes menys. Les seves notes a quart van ser de les millors de la classe, inclosa la de català. L’altre dia el vaig veure pel carrer. Anava a estudiar un cicle formatiu. Em va mirar, va somriure i ens vam abraçar. Ja no era aquell xicot desnodrit i tímid. Tenia una mirada segura. I mentre veia com s’allunyava, pensava que, a vegades, moltes vegades, és un privilegi poder dedicar-me a aquesta professió; i fer-ho a un institut).

Imatges

Un dels desavantatges de tornar a tenir tele tants anys després és que les tragèdies de cop i volta entren a la teva vida amb molta més obscenitat que quan les sents a la ràdio o les llegeixes al diari. Tal vegada això sigui un avantatge. De fet, sempre he pensat que la distància entre el poder i la tragèdia és la causa de tots els mals. Si el President Bush s'hagués passat els darrers cinc anys contenint amb les mans la sang que brollava de les ferides dels seus herois esventrats, segurament no se li dibuixaria el somriure simiesc que li surt quan parla d'Irac, i segurament ens haguéssim estalviat el desagradable show de veure'l buscar armes de destrucció massiva ajupit a quatre grapes pel despatx oval.

Les imatges que m'ocupen són unes altres. Ahir van arribar a Canàries unes quantes desenes d'emigrants subsaharians. Després de tres dies sense menjar ni beure i sotmesos als vents gelats de l'Atlàntic i a la por de la nit, l'isolament i el mar, van arribar exhausts a Europa on els esperaven, com sempre, la Creu Roja i uns quants Guàrdies Civils. Van morir dos o tres només desembarcar. Un parell eren menors d'edat. Les càmeres van mostrar una voluntària de la Creu Roja amb la mirada perduda intentant reanimar un dels nens. Paral.lelament, van aparèixer imatges del filat de Melilla, on patrullen desenes de policies sota la vigilància futurista d'un hel.licòpter. Preveuen una nova riuada com la que fa un parell d'anys va deixar uns quants morts, centenars d'homes i nens desesperats llançant-se amb escales i les mans nues damunt les espines d'un filat que separa Europa i Àfrica de la misèria, l'una econòmica i l'altra moral. Llavors van aparèixer imatges d'arxiu d'aquells dies, primers plans d'unes mans blanques amb els canells esquinçats, centenars d'ombres travessant el que semblava un camp de mines llançant-se damunt les tanques amb una desesperació suïcida.
Iñaki Gabilondo va fer una reflexió que sovint em volta pel cap quan veig aquestes coses. Ara celebrem el 20è. aniversari de la caiguda del mur de "la vergonya", se'n recorden? Aquell que la gent volia saltar en la recerca de la llibertat. Ara aquest altre mur, a Melilla, també el volen saltar milers de persones i no en diem així. En fi, que la nostra capacitat de contradicció és infinita -va dir el periodista amb el pes d'unes canes que el deuen tenir ja fart de tot.
Faríem bé de no cedir ni un centímetre en els nostres principis ètics quan imatges com aquestes ens commouen. Per molt que ens amenacin amb els efectes de fer caure més murs. Ja hem vist que fan els polítics amb l'economia o amb la pau social quan estan en joc els interessos de les grans corporacions o un miserable grapat de vots.
És clar que la realitat és una altra, molt més obscena. Als supervivents d'ahir, un cop nets i polits, els donarem un cop de peu al cul i els tornarem a allà on venien perquè ho expliquin. I a aquells altres que malgrat els filats, la Guàrdia Civil i els hel.licòpters arribin a les nostres ciutats, els marcarem per sempre més amb l'estigma del prejudici i la desconfiança. I recorrerem als frares i les mongetes de barri o a l'èl.lit social de cotó fluix per tal que els nostres fills no s'hi barregin.
Quanta misèria, quin món..

Obama. Punt i seguit.

En Lucas Santos és periodista i amic. Escriu al diari A fons Vallès en una columna que té per títol l'axioma "los feos somos más". Per tancar (o no) el tema d'Obama, us passo l'últim article d'opinió que va publicar. Expressa de forma brillant i directa el que jo volia dir en relació a la victòria d'Obama. Sense circumloquis onírics que només porten a confusions ideològiques. Espero que no sigui la seva última aparició a la vaca sorda. Per cert Lucas, tu coixeges pel costat hamletià, no?

OCTUBRE

En el antiguo calendario juliano, el 7 de noviembre equivalía al 25 de octubre. Por eso, tal día como hoy, hace 90 años, tuvo lugar en Petersburgo la Revolución de Octubre, en la que los bolcheviques rusos tumbaron el gobierno provisional de Kerenski y tomaron el poder, todo el poder, para los soviets. En su día, este hito representó la culminación de muchos años de lucha y una gran esperanza para la humanidad. Pero la historia posterior fue de mal en peor y, hoy en día, la gran mayoría de los trabajadores, al menos en “occidente”, observan con condescendencia, con recochineo o directamente con recelo aquella revolución. Podríamos emplear ríos de tinta en hablar de todo aquello, pero prefiero ceñirme a un solo comentario: si no se pudiera volver a intentar las experiencias que salen mal la primera vez, el 99% de la gente carecería por completo de vida sexual.

El aniversario de la Revolución de Octubre ha coincidido con una crisis aguda del capitalismo financiero. ¿Es tiempo de revoluciones? No, por supuesto que no. Pero hay pequeñas batallas que no son baladíes. Y, al menos, la quiebra del paradigma político y económico neocon se ha traducido en un vistoso cambio en los Estados Unidos. Mientras los estados rescatan a la banca donando millonadas, los políticos de todo el mundo desempolvan el ideario socialdemócrata y se cuece una reforma en las instituciones económicas internacionales, un demócrata negro de labia seductora ha logrado una victoria electoral que supone una inequívoca enmienda a la totalidad a la era Bush. Eso es lo más importante que pasó el martes. Tengo más fe en el sentido del voto de los estadounidenses, en sus ansias de abjurar de un periodo ominoso, que en las expectativas de gobierno de Obama, cuyos floridos discursos, francamente, me dejan frío. Los Estados Unidos -incluido el de Israel- son y serán, por mucho tiempo, una lacra para la humanidad.

En cualquier caso, nada será peor que Bush, un tipejo que saldrá de la Casa Blanca como entró, es decir, por la puerta de atrás. ¿Quién podría volver por la senda del radicalismo neocon? Quizás Sarah Palin, si ganara en 2012, o en 2016... De momento, su influencia se ha hecho notar donde menos lo esperábamos: la moda de que las damas de hierro lenguaraces ha llegado al Palacio de la Zarzuela. Es anómalo que los reyes opinen; más anómalo es que el jefe de Estado y su familia no puedan opinar por el hecho de haber llegado al cargo de una manera sui géneris. En cualquier caso, nos hemos dejado embobar una vez más por una polémica huera cuando, al fin y al cabo, lo único que pasará es que Pilar Urbano -y sospecho que también Sophía Margaríta Viktoría Frideríki, la protagonista de su libro- se forrará con su librito. No es lo mismo un debate público que una ladina estrategia editorial. De todas maneras, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, espero que este sainete sirva para minar un poquito más la falsa legitimidad de nuestra estrafalaria monarquía de charol.

La reina se ha despachado a gusto, la borrachera estadounidense ha terminado, y ahora la vida continúa y los problemas siguen ahí. La República Democrática del Congo (otrora Zaire y Congo Belga) pasa por una nueva situación de emergencia después de una ofensiva de las tropas rebeldes. El conflicto que se desarrolla en la frontera oriental de este país va apareciendo intermitentemente en los medios, pero no cesa en ningún momento. Miles de personas viven entre dos fuegos, presos de una guerra en la que intervienen turbios intereses. Los recursos naturales del centro de África no escapan a la disputa mundial por la hegemonía económica y estratégica. De hecho, si me permiten hacer un poco de política-ficción, no me extrañaría que el presidente Obama acabara interviniendo en la R.D. del Congo o en Zimbabue, una zona que aparenta estar fuera del sistema internacional pero que tarde o temprano estará en el ojo del huracán.

Sí, creo que Obama será intervencionista, como todos los presidentes norteamericanos. No será tan torpe y suicida como Bush, pero intervendrá, sin duda. Y lo hará motivado por la explotación de los recursos, no por atajar el desastre humanitario y el subdesarrollo rampante de la zona. Después de tantos años de humillaciones, creo que todo presidente de Estados Unidos es culpable hasta que se demuestre lo contrario.

La ilusión y las esperanzas de cambio son importantes, pero hay que saber dónde depositarlas y en qué medida. Es estupendo que las águilas neocons hayan sido abatidas, que los protagonistas de la foto de las Azores estén desahuciados y que el pueblo norteamericano se acuerde por fin de que tiene derechos. Menos mal que ha ganado Obama, sí. Pero deberíamos atisbar horizontes mucho más lejanos. No habrá paz y justicia en el mundo mientras existan el imperialismo y la explotación. Hace falta mucho más que Obamas y Zapateros para cambiar eso. La tiranía de la comunicación nos ha habituado a conformarnos con muy poco. Pero, algún día, mucho más temprano que tarde, tendremos que empezar a soñar con un nuevo octubre. Sí, podemos, por supuesto que podemos".

Lucas Santos

A Fons Vallès. 7-XI-08

¡Va por ti, abuelo!

Vull fer un homenatge al meu avi Primitivo. Rigueu tranquils, era el seu nom i ho tenia assumit. Va tenir la mala sort de néixer el dia de San Primitivo i a Ciudad Real eren tan supersticiosos com creients i per no fer enfadar les forces tel·lúriques el van condemnar a patir aquesta creu. Això només era el preludi de la mala sort que l'acompanyaria durant tota la seva vida. Pobre avi.

Fa unes setmanes van homenatjar els pocs brigadistes supervivents que encara aixequen el puny. Només resten en peu dos cents i emociona l'enteresa i la força amb la qual encara estan convençuts de la seva lluita contra del feixisme i contra Paquito. Maldito sea, ojalá se revuelva en su tumba.

En Primitivo va venir a Catalunya fugint de la misèria que es menjava als pobres de Castella. Va arribar a Barcelona i només va aconseguir treballar de paleta. Era un altre immigrant espanyol ple de polls que va ajudar a aixecar el país en el qual reposen els nostres peus capritxosos.

El meu avi era republicà i quan va esclatar la guerra va ser un activista amb mala sort que va estar empresonat a un camp de concentració a França. Era valent i tossut i va aconseguir escapar-se tres cops. Aprofitava cadascuna de les escapades per baixar a Barcelona, reunir-se amb la resistència i fer-li un fill a la meva àvia. A l'endemà el trobaven, l'estovaven i l'enviaven de nou a l'altra banda dels Pirineus. Tres escapades, tres fills, tres tortures i tres empresonaments.

Vull fer un homenatge al meu avi perquè l'oblit se l'ha endut. No està en una fossa desconeguda, sinó a un nínxol a Montjuïc, però ha estat esborrat de la nostra història per la vergonya i el silenci. El meu pare no en vol parlar. No conec més detalls. Les ferides encara ara són plenes de pus que no deixa de supurar mai. La ràbia, la misèria i la vergonya que van viure tres vailets i una dona murciana a l'eixample de la postguerra fa créixer un espès tel de boira. Només sé que amb prou forces podien menjar farinetes i que compartien un pis de 60m2 amb tres famílies més. Sé que la meva àvia es va veure obligada a fer de tot per tirar endavant els seus fills. No conec més detalls. La seva història sempre acaba aquí.

L'oblit em fa mal. Ara que faré 30 anys espero tenir la suficient autoritat per preguntar i obtenir respostes. Vull saber com era, què va fer i com pensava. Vull que el meu pare deixi de sentir que Primitivo va ser un perdedor. Desitjo que la meva revisió l'ajudi a reconciliar-se amb el seu pare i el meu heroi. ¡Va por ti, abuelo!

Hamlets i Quixots

Si el resum de la suposada disputa és que en Quim és una mica pessimista i un servidor una pèl ingenu, ja som al cap del camí. Signo les tables. Tot i que si en Quim tingués un nas més prominent, m'hagués encantat escriure-li allò de Érase el espolón de una goleta, érase un elefante panza arriba, érase un pez espada muy barbudo... P.S. en qualsevol cas, com que coixejo pel cantó naïf de la vida, el darrer paràgraf del seu article l'he agraït especialment.

Com que la cosa va de dualitats, tenia pensat plantenjar-vos un dilema de Turgenev, l'univers del qual omple algunes hores del meu lleure des de fa setmanes.

La singladura filosòfica de Turgenev comença els anys 40 a Berlin, on va conèixer Bakunin entre d'altres activistes russos forjats a l'escola de Berlin sota la influència de l'esperit Hegelià. Turgenev va establir allà les bases d'un assaig que dividia els homes segons una tipologia de Hamlets o Quixots que el va acompanyar tota la seva vida i que va ser origen i motor de tots els seus herois literaris. Dos herois prototípics a qui es podien adscriure tots els homes i que representen dos ideals antagònics, l'aristocràtic i el nihilista.

Succeeix que en un cas, l'ideal empeny l'heroi a lluitar fins a defallir i dissoldre's en l'absurd de la fe, per la que és capaç de sacrificar-ho tot, fins i tot la pròpia persona; en l'altre cas, l'ideal porta a l'heroi a meditar sobre el sentit i la justificació de la lluita, sobre el sentit de la pròpia existència i d'un Jo en dubte permanent i perill de trencament. El desencant de l'ndividu reflexiu i flegmàtic en oposició a l'idealista furibund.

Sembla a priori paradoxal que Turgenev doti d'ideal tant a Quixot -portador per excel.lència d'ideals impossibles- com a Hamlet. Hi ha raons que fan que el fill del rei estigui sempre mastegant i rumiant quelcom, es tracta d'un esperit traït. També és doncs portador d'un ideal, encara que sigui més opac i menys resplendent que el del seu contrari. En Hamlet, el dret a dubtar de tot forma part de l'ideal. La qüestió no és tant l'ideal en sí com la manera d'enfrontar-s'hi el que defineix el caràcter quixotest i hamletià en darrer terme.

Anant una miqueta més enllà en el context històric que ens ocupa, la intel.lectualitat russa estava dividida entre occidentalistes i eslavòfils i Turgenev fins llavors s'havia mantingut al marge i havia evitat adscriure's a un dels dos corrents. Finalment, hi va sucumbir i es va decidir -amb matisos- pel bàndol occidentalista, optimista en la idea que un model europeu quasi perfecte treuria el seu país del del retard històric. A Turgenev, però, se li va revelar finalment la idea eslavòfila que defensaven entre d'altres Dostoievsky de que Rússia era d'alguna manera portadora d'un missatge cap a Europa; de que el sofriment mil.lenari del poble rus, la seva fe cristiana, el sentit comunitari de la seva Obshina i el seu destí encarnaven els defectes d'Europa en una mena d'ànima històrica ancestral. Dostoievsky, com un Quixot enlluernat per la seva idea, era el portador d'aquest missatge, perquè veia en la història russa la dolorosa empremta de l'eterna dicotomia.

Jo, després de pensar-hi una estoneta, he decidit adscriure el meu caràcter a l'ideal Quixotesc. Tot i que a l'època de l'institut vaig fer intents reiterats com a candidat hamletià, aquests sempre resultaven fallits. La pròpia naturalesa, indefectiblement, tard o d'hora, es va acabar manifestant. Sóc capritxós, ingenu, poc reflexiu a l'hora de prendre decisions importants, fabulador, optimista i positiu, tinc fe en la humanitat i en la gent que m'envolta i, finalment, estic convençut que malgrat la prudència extrema que sempre m'ha acompanyat, empunyaria una espasa en cas de sentir-me convençut o acorralat. No n'estic del tot satisfet d'aquesta imatge de mi mateix, encara que pugui semblar el contrari. M'agradaria coixejar ni que fos subtilment pel cantó hamletià de tant en tant. És clar que també m'agradaria ser Spiderman, Aragorn o Robin Hood...

De quin cantó coixegeu vosaltres?

Aclariments

Com que he sentit rumors que, incomprensiblement, hi ha algú més, a part d’en Jordi, l’Ana i un servidor, que entra en aquest blog, m’agradaria aclarir un parell de coses que considero importants. Per evitar el màxim d’equívocs possibles, vaja.
Escric de tant en tant. El motiu el desconec. El que sí que tinc clar és que quan escric, l’última cosa que em passa pel cap és ser creïble. Josep Pla, en una de les poques entrevistes que concedí, li digué a l’entrevistador: “no crec massa en els éssers humans i espero que vostè no cregui en mi”. Doncs , això. La primera part apel·la a la experiència, la segona a la lògica. Espero que ningú es prengui massa seriosament les coses que explico. Em sabria molt de greu, sincerament. En política, si crec en alguna cosa és amb la memòria. Em molesta el revisionisme històric, l’oblit, les fosses que es mantenen sense obrir, etc. Contra la retòrica populista, contra la retòrica utòpica, la història. Desconfio dels moviments positivistes, crec més en la resistència al mal, al sofriment. Si a això li voleu dir pessimisme, vosaltres mateixos. El que sí que no sóc és un ateu polític, com ha dit l’Oriol. Reconec que sovint coixejo pel cantó anarquista, però només en el pla teòric: si hi hagués una revolució fugiria corrents cap a l’alta garrotxa, m’amagaria en una cabana i menjaria arrels fins que la policia tornés a patrullar pels carrers. Els radicals em fan por. En la pràctica, crec que el proteccionisme i l’intervencionisme de l’estat són l’únic mecanisme eficaç per evitar el patiment dels perdedors, que som la majoria. Socialdemocràcia.
Escric, però no faig discursos. El discurs té sempre una finalitat apologètica, i jo d’apologètic res de res. L’altre dia no vaig fer cap discurs sinó un article desmitificador. Una simple crítica a l’estètica de la llàgrima i el moc, una crítica a la política de les emocions, dels escenaris amb música de Bruce Springsteen i banderetes al vent, una crítica a aquells que creen messies i redemptors. Una crítica a la terminologia sospitosa. Res més.
Que quedi clar que em sento satisfet amb la victòria d’ Obama. No m’agraden els seus discursos sentimentals, però efectistes ho són, no tinc cap dubte. Tampoc dubto de la seva intel·ligència, de la seva preparació, i de posseïr una aureola cinematogràfica que el fa irresistible. Pensar que és un catalitzador de forces invisibles em sembla un xic ingenu, però s’ha de reconèixer que és molt poètic. Repeteixo (sense ironies): estic content que hagi guanyat. Estic content que els neocons s’hagin amagat al cau com rates. Que la Palin se’n torni a Alaska a caçar foques. Estic content que es produeixi un canvi. Un canvi que serà fàcil perquè ja sabem d’on vénen, el pobrets. Estic content perquè en pocs mesos Guantànamo serà un malson superat. Que s'aixecarà l'embargament immoral sobre Cuba. Estic content perquè els soldats americans sortiran d’Iraq i d’Afganistan per tornar al seu estimat país i no per anar a salvar-ne un altre. Estic content perquè per fi als Estats Units d’Amèrica es “donarà una atenció de la salut assequible i disponible per tots”, perquè “s’alliberarà la nació de la tirania del petroli” i perquè “es restablirà la seva posició moral (?)”. Tinc esperança que això sigui així...

Obama, per al.lusions

Potser ser optimista és un handicap, com la polidactília o l'úlcera gastroduodenal, però què voleu que us digui. Jo crec, més aviat, que ser pessimista per defecte de vegades resulta, més que res, poc creïble. El reduccionisme és un argument dialècticament molt fàcil de combatre; però ofereix menys espectacle, ho he de reconèixer.

Deia Tolstoi que el més important en una guerra, en l'instant de la batalla, és plantejar-se quina força interna arrossega els soldats cap a una derrota o cap a la victòria. Aquest fluxe apareix en determinats moments i conjuntures històriques i és molt difícil determinar-ne les causes que el provoquen. Però el que encara resulta més pervers és invertir-les per fer-nos venir bé el discurs. I encara més quan parlem de casa dels veïns oblidant qui hem tingut i tenim de president de la nostra escala. Jo penso, més aviat, que determinats individus actuen en determinats moments com a catalitzadors de forces invisibles i en són -en realitat- causa i efecte alhora.
Quan Martin Luter King va ser guardonat amb el Nobel de la Pau, el NODO mostrava Fraga banyant-se a Palomares. Quan l'activista negre va ser assassinat, un jovenet Jesse Jackson era al seu costat. Va rebre l'impacte del trauma i va agafar, en certa manera, el relleu. Les llàgrimes de Jesse Jackson ahir a Chicago ni són producte del màrqueting ni fruit del deliri.

Fa més d'un any que llegeixo tot el que m'arriba d'aquest home, discursos, biografies o articles; m'ha donat per aquí. Crec tenir el bagatge suficient per saber distingir una hamburguesa maquillada d'un personatge del tot inesperat per l'establishment amb una talla intel.lectual i capacitat dialèctica difícil de trobar a Europa, i no diguem ja a Catalunya o Espanya.

Internet, un cop més, ha posat David i Goliat a la mateixa línia de la graella. Això és tan difícil de negar com el fet que, encara no fa un any, un parell de dies després de cap d'any, a Nova York, el matí següent als caucus d'Iowa on Obama s'havia imposat a Clinton per primera vegada, vaig veure com la gent i els diaris estaven absolutament perplexos i indissimuladament estupefactes. El remolí es va anar fent gros exponencialment els mesos que van seguir enduent-se pel camí tot el que trobava al seu pas. I va acabar engolint entre d'altres personatges de la talla de Colin Powell. Sentint ahir McCain i avui Bush parlant de la històrica jornada i l'orgull de la generació que va lluitar pels Drets Civils, hom juraria que ambdós han sucumbit també en darrer terme a la força arravatadora d'un fenomen polièdric i multidèrmic digne d'un estudi detallat més enllà del divertimento oportunista i els tòpics més patillers.

Per últim, només afegir que l'eufòria no és només patrimoni dels pobres d'esperit. L'atmosfera interior dels palaus de vidre romandrà sempre immutable. Però és difícil imaginar que el món exterior no canviï amb un personatge com el que ens ocupa. De les darreres administracions republicanes, des de Reagan fins a Bush jr., em venen al cap l'illa de Granada, Panamà, Trípoli, la primera Guerra del Golf, Afganistan i l'Irac. Això suma pel cap baix uns quants centenars de milers de morts. I si algun lliberal s'atreveix a dir que això és demagògia, permeteu-me que li digui, com a mínim, cínic.

Negre, nom àrab, cognom africà, pare de Kènia, educat a Indonèsia, mare caucasiana, una àvia hawaïana -l'altra, a Kènia, ahir ballava eufòrica dances tribals-, format a Harvard, carrera com a mediador de barris marginals a Chicago i després com a advocat... si fos inventat no seria tan difícil de creure. Sembla un personatge de Frank Capra en versió posmoderna.

Una de les darreres coses que he llegit d'ell, aquest diumenge, va ser la resposta que va donar a un periodista que li demanava amb quin criteri triaria els jutges. Obama va respondre que només els demana que tinguin la capacitat de sentir empatia davant d'un drogaddicte, un pobre, un aturat, una mare soltera, un discapacitat o un gai (i no parla de delictes ni tares, sinó de prejudicis, és evident). Penso que no podem riure-li les gràcies morals a Dostoievsky i assumir que el present és tot producte del màrqueting i de la mediocritat. És injust per tots els contemporanis a qui el món no acabar d'entusiasmar. Deia el Che que un no podia morir-se sense haver intentat canviar el món. Ahir, a una tertúlia, algú li va retreure al Che aquest propòsit -això tan típic de la modernitat de jutjar retrospectivament i des de la butaca-. Pere Portabella es va indignar i li va etzivar: perdona, això el Che no ho va dir, ho va fer i s'hi va deixar la pell.
Sempre he pensat que l'esquerra és una magnitud vectorial i no escalar; és a dir, tots i cadascun de nosaltres tenim una fletxeta al damunt que indica cap a on ens dirigim. Em ruboritza sentir aquests dies coses de l'estil de "Obama està situat a la dreta" del PP en boca de gents que mai no han mogut un dit en favor d'un aturat, un sindicalista, un delinqüent o una minoria. El sil.logisme és tan absurd com dir que a Europa, en néixer, tots som d'esquerres només perquè els nostres besavis van fer la revolució i es van preocupar de fixar determinats principis a les cartes constitucionals per tal que no poguessin mai més ser revocats. Amb aquest argument, Le Pen o Haider estarien a l'esquerra d'Obama pel simple fet de no portar als seus programes l'abolició del sistema públic sanitari o la reinstauració de la Pena Capital. El movimiento se demuestra andando, d'aquí el sinònim de progressista que indica direcció i sentit. L'esquerra europea està anquilosada en un present tan pantanós com l'americà, replantejant-se i reubicant-se a sí mateixa contínuament i emmirallada en el que van assolir i defensaven els seus líders fa 40 anys. És obvi que Obama té molt camí per recórrer, però això no implica que vagi cap a la dreta, sinó que ve de més lluny. És un matís lògic que em sembla molt oportú.

Discurs d'Obama el 3 de gener de 2008:


Discurs d'Obama a la convenció demòcrata del 2004:

Obama

Obama treu el cap. Ja el tenim aquí. Amb Sarkozy i Obama, a la pròxima cimera dels G-20 que se celebrarà a Washington, el tamany està doncs garantit. Això ja no ens ho treu ningú. Obama, senador junior d’Illinois, fa barbacoes amb els amics de la universitat, estima la família, i va cada diumenge a resar i a cridar amb el predicador del barri. Un dia, cansat de tanta hamburguesa i tanta cridòria, decideix sortir de l’ostracisme polític. Es treu la camisa lleugerament tacada de ketxup, la tira a la gespa que fa dos dies que no ha segat, i profereix un crit de guerra: “Yes I can!”. Inicia allò que els analistes polítics i esportius en dirien una carrera meteòrica que vol dir que puja ràpid els esglaons. Emergeix fins a l’epicentre mediàtic gràcies a un equip de publicistes, psicòlegs, i dentistes, disposats tots a esprémer al màxim les respectives capacitats professionals, per portar-lo a la butaca on Lewinski recitava, a cau d’orella, poesia de Whitman a l’últim demòcrata que ocupà la Casa Blanca. Com que no vull que m’acusin de demagog, no recordaré altres personatges històrics que també tingueren una carrera meteòrica i que, com Obama, també arrossegaven una aureola messiànica, redemptora. Personatges que s’erigiren en pastors del poble, en guies espirituals, i que aparegueren en una atmosfera econòmica i social de semblances més que evidents amb les actuals. Desesperació, crisi, pessimisme, nihilisme, devaluació de la moneda, recessió...
Fins a quin punt allò tant intangible que és la psicologia col·lectiva mou la història? Qui mou els fils d’aquesta psicologia col·lectiva? No és Obama fruit d’aquesta corrent psicològica ineluctable? Tot comença sempre amb un rumor: diuen que allà a Illinois ha nascut un minyonet negret i guapet, negret i guapet, fill de mare americana i pare africà, fum, fum, fum. És nat en una establia fum, fum, fum. Allà dalt de la muntanya, fum, fum, fum. Després el rumor s’engrandeix, és fàcil percebre’l per tot arreu i ja no va sol: l’ acompanya una estètica i un missatge: del “Yes, I can” al “Yes, We can”. Però, què és el que podem? S’instal·la un missatge d’esperança i l’esperança és inexorable, pot amb tot. Es busca un canvi que es converteix en un fi en si mateix; cap a on anem no té importància, l’important és el canvi, deixar enrere la tristesa. El rumor majestàtic vola i vola, i les mares ploren, les filles lubriquen, als homes se’ls posa la pell de gallina però no ploren (per això són homes), les iaies resen (i també lubriquen) i jo, per no ser menys, em deixo portar per aquesta complaença general. Fora pessimismes, alegria, alegria que el messies ja ha arribat per refundar el capitalisme i la humanitat, fum, fum, fum, per portar la pau definitiva al món. “Yes, We can” mireu les foques com aplaudeixen mentre es desfà el gel sota els seus peus, aplaudeixen plenes d’esperança. Mireu els neocons com fugen a les illes Caimán amb els sacs plens de diners espoliats, fugiu, fugiu, covards, que el messies ens salvarà, alegria, alegria. Mireu els darwinistes i els lamarckistes com s’abracen i com ploren d’emoció, com els Amish fan dringar els esclops i els marcians toquen les trompetes que tenen per nas l’himne dels Estats Units, God bless America, alegria, alegria... i la gent que fa cua als menjadors socials de Chicago canten, riuen i s’abracen, alegria, mireu el homeless com es treu els guants foradats i toca el cul de l’actriu porno que votà a Bush i que ara ha votat Obama i que es gira contenta i li deixa tocar una teta, alegria... I a Guantànamo? silenci, tot va bé. I a l’ Iraq? alegria, alegria... Yes, We can. Mireu a Manhatan: la gent surt al carrer amb un paraigua a la mà cantant sota la pluja, alegria, alegria, i del cel baixa Mary Poppins, hola Mary! God bless America, Yes, We can. Fum, fum, fum...