Finalment, abans d'ahir, vaig rebre una carta de l'Arquebisbat acceptant la meva baixa voluntària de la fe cristina. Una sensació de desconcert espiritual va acompanyar de seguida un primer sentiment de venjança consumada.
La prosa arquebisbal destil.lava el respecte resignat d'un Rei caigut a les noves lleis republicanes, però un subtil núvol jesuític deixava entreveure una ràbia continguda a la modernitat i a la llibertat individual. Suposo que 2000 anys administrant la por a la mort comporten aquesta mena de despit. Em comuniquen els bisbes que disposo de 15 dies per a reflexionar, ja que la meva decisió comporta "greus conseqüències" canòniques com ara no poder casar-me, no poder ser padrí d'un nen amb pares estèticament anacrònics i -el més greu de tot- no poder "rebre unes exèquies cristianes", és adir, la vella coneguda amenaça -del xaman a Torquemada- del foc etern. Això darrer és el que em sap més greu. Imagino els amics i familiars que em sobrevisquin havent d'improvisar una cerimònia a corre-cuita, ara un que canti La vall del riu vermell, ara un que escrigui alguna cosa que emocioni la compungida audiència, ara la trista funcionària vestida d'acomodadora donant la benvinguda i introduint l'acte, ara algú que llegeixi uns versos de Martí Pol (aquell gran poeta per a ocasions i festes de guardar que un nen al què li feia classes de repàs en un passat remot es pensava que eren 3 poetes, com els mosqueters, en Miquel, en Martí i en Pol). Les meves més sinceres disculpes per endavant a tots. Sempre podeu demanar a en Quim que per a consumar el seu anhel iconoclasta faci de caganer damunt el laic altar i després d'una daliniana defecació, s'aixugui amb el poemari del de Roda de Ter. No m'ofendre, somriuré etèriament abans de sortir disparat cap a la galàxia d'andròmeda.
En fi, sí m'ha sorprès la rapidesa i les poques traves administratives a acceptar la meva sol.licitud d'apostasia. És curiós que resulti més fàcil donar-se de baixa d'una religió -amb clares connotacions d'eternitat- que d'una companyia telefònica. La modernitat té aquestes coses. I en té d'altres encara més curioses. El mateix dia que rebia el comunicat de l'Arquebisbat vaig rebre el carnet de l'Imaginàrium (val a dir que no recordo haver-lo demanat mai, de fet no trepitjo una botiga d'aquestes des que entrava per la porta petita). La modernitat és tan intranscendent i naïf com el món dels teletubis. No sé si he millorat gaire. Sort que encara disposo de 13 dies per a salvar la meva ànima. Els passaré a Menorca reflexionant mentre poso espelmes a tots els sants pel partit de dimecres, a Roma precisament.
La prosa arquebisbal destil.lava el respecte resignat d'un Rei caigut a les noves lleis republicanes, però un subtil núvol jesuític deixava entreveure una ràbia continguda a la modernitat i a la llibertat individual. Suposo que 2000 anys administrant la por a la mort comporten aquesta mena de despit. Em comuniquen els bisbes que disposo de 15 dies per a reflexionar, ja que la meva decisió comporta "greus conseqüències" canòniques com ara no poder casar-me, no poder ser padrí d'un nen amb pares estèticament anacrònics i -el més greu de tot- no poder "rebre unes exèquies cristianes", és adir, la vella coneguda amenaça -del xaman a Torquemada- del foc etern. Això darrer és el que em sap més greu. Imagino els amics i familiars que em sobrevisquin havent d'improvisar una cerimònia a corre-cuita, ara un que canti La vall del riu vermell, ara un que escrigui alguna cosa que emocioni la compungida audiència, ara la trista funcionària vestida d'acomodadora donant la benvinguda i introduint l'acte, ara algú que llegeixi uns versos de Martí Pol (aquell gran poeta per a ocasions i festes de guardar que un nen al què li feia classes de repàs en un passat remot es pensava que eren 3 poetes, com els mosqueters, en Miquel, en Martí i en Pol). Les meves més sinceres disculpes per endavant a tots. Sempre podeu demanar a en Quim que per a consumar el seu anhel iconoclasta faci de caganer damunt el laic altar i després d'una daliniana defecació, s'aixugui amb el poemari del de Roda de Ter. No m'ofendre, somriuré etèriament abans de sortir disparat cap a la galàxia d'andròmeda.
En fi, sí m'ha sorprès la rapidesa i les poques traves administratives a acceptar la meva sol.licitud d'apostasia. És curiós que resulti més fàcil donar-se de baixa d'una religió -amb clares connotacions d'eternitat- que d'una companyia telefònica. La modernitat té aquestes coses. I en té d'altres encara més curioses. El mateix dia que rebia el comunicat de l'Arquebisbat vaig rebre el carnet de l'Imaginàrium (val a dir que no recordo haver-lo demanat mai, de fet no trepitjo una botiga d'aquestes des que entrava per la porta petita). La modernitat és tan intranscendent i naïf com el món dels teletubis. No sé si he millorat gaire. Sort que encara disposo de 13 dies per a salvar la meva ànima. Els passaré a Menorca reflexionant mentre poso espelmes a tots els sants pel partit de dimecres, a Roma precisament.