23 de maig 2009

Arquebisbes

Finalment, abans d'ahir, vaig rebre una carta de l'Arquebisbat acceptant la meva baixa voluntària de la fe cristina. Una sensació de desconcert espiritual va acompanyar de seguida un primer sentiment de venjança consumada.
La prosa arquebisbal destil.lava el respecte resignat d'un Rei caigut a les noves lleis republicanes, però un subtil núvol jesuític deixava entreveure una ràbia continguda a la modernitat i a la llibertat individual. Suposo que 2000 anys administrant la por a la mort comporten aquesta mena de despit. Em comuniquen els bisbes que disposo de 15 dies per a reflexionar, ja que la meva decisió comporta "greus conseqüències" canòniques com ara no poder casar-me, no poder ser padrí d'un nen amb pares estèticament anacrònics i -el més greu de tot- no poder "rebre unes exèquies cristianes", és adir, la vella coneguda amenaça -del xaman a Torquemada- del foc etern. Això darrer és el que em sap més greu. Imagino els amics i familiars que em sobrevisquin havent d'improvisar una cerimònia a corre-cuita, ara un que canti La vall del riu vermell, ara un que escrigui alguna cosa que emocioni la compungida audiència, ara la trista funcionària vestida d'acomodadora donant la benvinguda i introduint l'acte, ara algú que llegeixi uns versos de Martí Pol (aquell gran poeta per a ocasions i festes de guardar que un nen al què li feia classes de repàs en un passat remot es pensava que eren 3 poetes, com els mosqueters, en Miquel, en Martí i en Pol). Les meves més sinceres disculpes per endavant a tots. Sempre podeu demanar a en Quim que per a consumar el seu anhel iconoclasta faci de caganer damunt el laic altar i després d'una daliniana defecació, s'aixugui amb el poemari del de Roda de Ter. No m'ofendre, somriuré etèriament abans de sortir disparat cap a la galàxia d'andròmeda.
En fi, sí m'ha sorprès la rapidesa i les poques traves administratives a acceptar la meva sol.licitud d'apostasia. És curiós que resulti més fàcil donar-se de baixa d'una religió -amb clares connotacions d'eternitat- que d'una companyia telefònica. La modernitat té aquestes coses. I en té d'altres encara més curioses. El mateix dia que rebia el comunicat de l'Arquebisbat vaig rebre el carnet de l'Imaginàrium (val a dir que no recordo haver-lo demanat mai, de fet no trepitjo una botiga d'aquestes des que entrava per la porta petita). La modernitat és tan intranscendent i naïf com el món dels teletubis. No sé si he millorat gaire. Sort que encara disposo de 13 dies per a salvar la meva ànima. Els passaré a Menorca reflexionant mentre poso espelmes a tots els sants pel partit de dimecres, a Roma precisament.

22 de maig 2009

Dels símbols i la merda

Creieu-me si us dic que no hi havia voluntat d'incomodar a ningú amb un escrit escatològic. De fet, no hi havia voluntat de fer un escrit escatològic. Només l’interès en deixar constància escrita d’una opinió personalíssima sobre els símbols nacionals. Però si una papallona que es manté immòbil en el teclat de l’ordinador pot fer que canviï tot el teu sistema de valors, què no pot fer la violència exercida per una substància olfactiva desagradable que emana d’un focus aliè i sospitós, i que s’acarnissa contra tu sense compassió? I és així com la teva predisposició inicial es veu modificada pel simple fet d’anar a fer un riu –com dirien els cursis – i sortir del lavabo escaldat. I dels himnes i les banderoles, i de les xiulades i de sa majestat, i d’altres foteses transcendentals –valgui l’antítesi -, hom fa un salt i comença a qüestionar-se el problema de les caques i la poca traça que tenen molts arquitectes per dissenyar lavabos compatibles amb la fal·lera que tenen alguns per buidar-se en llocs públics. Però avui, avergonyit, tornava a llegir-me l’article que vaig escriure i pensava que, de fet, tot plegat es podria considerar com una gran metàfora. Vull dir que entre els símbols i la merda tampoc hi ha tanta distància. Els símbols no deixen de ser un nominalisme. Un nominalisme que ens fa gregaris, que ens converteix en objectes, en etiquetes. Si hom es rebel·la contra aquest fet, el més normal és que aquells que necessiten tenir-ho tot esquematitzat i controlat, s’enfadin. Que es parli de la necessitat de respectar allò que suposadament ens representa no és més que una excusa per donar una explicació a la incomoditat de l’idealista recalcitrant que veu trontollar el seu sistema. Ara bé: el mateix suposat anhel de llibertat de tots aquells que xiularen l’altre dia l’himne espanyol, s’hauria de tenir amb els símbols propis. Però tots sabem que els nostres símbols són com la nostra merda: no és que facin olor, sinó que de petits ja ens han acostumat a la seva pudor. La sobreexposició t’acaba insensibilitzant a l’horror estètic de les teles de colors llampants i a les musiquetes lacerants de lletres ridícules –en el cas que el teu himne tingui malauradament lletra- i ens fa creure que l’etiqueta que ens imposa no va en perjudici de la nostra llibertat. Però que m’hagi acostumat a la meva merda no vol dir que hagi perdut la capacitat de judici, de saber que la merda no deixa de ser merda per molt que t’hi acostumis. M’escandalitza pensar que hi ha algú que s’escandalitza per unes xiulades, quan en realitat el que hauríem de fer tots és riure’ns de la pantomima que es representa en un camp de futbol quan els jugadors es disposen en formació talment com un exèrcit disposat a morir per la llibertat dels seus ciutadans. Xiular els himnes hauria de ser l’imperatiu moral de tot aquell que no es vol deixar cosificar. Has de respectar els símbols, criden emprenyats. No, si resulta que ara, en comptes de sortir corrents del lavabo, m’hauré de quedar palplantat, inflar els pulmons i fer la salutació castrense. Té collons la cosa.

18 de maig 2009

Olor de merda

Em recriminareu l'absurditat del títol però jo us puc assegurar que a aquesta expressió oximorònica no li manca sentit. Cometria un error aquell que considerés la merda i la pudor com dues unitats indissociables. Hi ha casos extraordinaris en què la merda no només no put sinó que pot arribar a excitar positivament la membrana pituïtària. La que produeix el meu cos es podria incloure en un d'aquests casos. Desconec el mecanisme fisiològic que es desencadena dins el meu budellam en el moment de la gènesi de la matèria en qüestió. Podria ser l'alimentació. No ho crec. Més aviat m'inclino per alguna glàndula estratègicament situada que recobriria l'excrement d'una fina capa de substància olfactiva, fet que comportaria l'evacuació d'una bonyiga realment perfumada. No aniré més enllà. Hom intenta moure's sempre en el terreny de la modèstia i no vull que això sembli una glorificació dels meus productes digestius. A més, no m'equivocaria si afirmés amb rotunditat que tot això que he dit no és en absolut compartit per tots aquells que, en algun moment de les seves vides, han estat en contacte -marquin les distàncies- amb la femta de qui us parla. I és aquí on volia anar a parar. Si admeto -com admetem tots- que la nostra merda només ens agrada a nosaltres -tornin a marcar les distàncies convenients- voler imposar-la als demés és un acte de violència que hauria d'estar penat – si més no, moralment- com ho està, per exemple, el fet d'assajar amb la trompeta a altes hores de la matinada. Explico tot això perquè a la feina hi ha un professor que, en comptes de venir cagat de casa -com faria qualsevol persona civilitzada, respectuosa i educada- decideix, cada matí a primera hora, compartir els seus efluvis més íntims amb la resta. Moltes gràcies. Si a aquest fet hi sumem la manca de ventilació dels lavabos de l'institut, ja us podeu imaginar l'espectacle olfactiu de què podem gaudir. És ben inútil l'estratègia d'entrar als lavabos amb la samarreta taponant les narius -talment com si fos una d'aquestes màscares que es posen els mexicans per no contagiar-se de la grip dels porcs-. En surts amb aquella sensació de tenir una substància pudent aliena enganxada al teu cos. Una substància que t'acompanyarà tot el dia. És aquest sentiment diari i irreparable d'haver estat humiliat, ultratjat, embrutit, violentat. Aquest sentiment dolorós que no pots compartir, tan sols fer un crit de ràbia tot esperant que la vaca sorda em doni consol.

15 de maig 2009

L'eufòria i el silenci

Una de les particularitats més inesperades de la condició de pare en plena era Guardiola és el fet d'haver de contenir l'eufòria quan tot el barri, tota la ciutat, tot el país i més enllà esclata d'eufòria. Vaig sentir brollar per les meves orelles l'adrenalina quan Iniesta va materialitzar el miracle in extremis tirat pel terra cames enlaire com una panerola accidentada intentant dissipar amb el moviment de les extremitats el que els meus pulmons havien de reprimir. Vaig sortir al balcó corrent com el míster per la banda amb Sylvinho a la seva carrera per compartir complicitats amb algun veí en situació equivalent. Però no vaig trobar ningú. L'atmosfera eixordant semblava continguda en bars i cases. I vaig entendre que el miracle del futbol, com el de la batalla i els concerts de rock era precisament aquest. Alliberar el monstre assedegat que cadascú de nosaltres conté al seu interior per gaudir per uns instants del seu ball desfermat i sentir-nos poderosos amb el seu rugit de fera al caliu de la nit plàcida. Sóc un animal mascle. That's all.

06 de maig 2009

Els meus poetes

Els meus poetes: Baudelaire i Pessoa. Quan dic els meus poetes no vull dir que siguin els únics. Mallarmé, Leopardi, Rimbaud, Machado, Lorca, Rilke, Hölderlin. Dic que són els meus poetes perquè són els que sempre retornen. Els que he rellegit fins a l’extenuació. Els altres no retornen mai. Potser Leopardi, però Leopardi no retorna, sóc jo que l’he d’anar a buscar; els seus cants són una obra colossal, però la seva densitat requereix un temps i un espai que són incompatibles amb les urgències del moment. Leopardi és de butaca i llum tènue, enmig de la solitud d'una nit d'insomni. Baudelaire i Pessoa, en canvi, són com un reflux involuntari. Sembla que no hi són, i de cop un vers se t’apareix i, com un autòmat, busques amb celeritat en quin poema s’amaga. Dempeus, recolzat a la llibreria. Són com una glopada ràpida, quan no hi ha temps per perdre; són una necessitat, una injecció que va directament a la vena. Amb ells tinc una afinitat més que profunda, orgànica. Des dels 20 anys que m’acompanyen, i no crec que a aquestes altures de la vida decideixin marxar. Pessoa: desassossec, Lisboa. Pessoa que no és un sinó quatre. Baudelaire: l’insigne consumidor d’opi, el poeta de les antítesis, aquell bascular entre l’èxtasi i l’horror de la vida. Si alguna vegada faig alguna cita poètica i voleu saber de qui és, dispareu sobre algun d’aquests dos i segur que l’encerteu.

El tros del poema en prosa de Baudelaire que vaig treure en l’últim article acaba així:

Bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorvados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera”
.....
“Interrogué a uno de estos hombres y le pregunté dónde iban de aquel modo. Me respondió que ni él ni los demás sabían nada, pero que, evidentemente, iban a algun sitio, pues eran impelidos por una invencible necesidad de andar.”
.....
“Y el cortejó pasó junto a mi y se hundió en la atmósfera del horizonte, en el lugar en el que la redonda superficie del planeta se oculta a la curiosidad de la mirada humana.
Y durante algunos instantes me obstiné en querer comprender este misterio; pero pronto cayó sobre mi la irresistible Indiferencia y quedé más agobiadamente postrado de lo que, por su parte, lo estaban aquéllos con sus abrumadora quimeras.”

01 de maig 2009

D'Artagnan

M'ha fet molta gràcia l'escrit que en Quim ha dedicat a l'Obèlix i el fet que porti dies pensant en ell i el seu menir. Resulta curiós quan determinats paral.lelismes conflueixen en el temps. Jo porto uns dies pensant en D'Artagnan. Encara que el meu temps de lleure s'hagi reduit fins a ser poc més que un sospir enmig del caos, encara remugo i sordejo davant la vida i trec el cap de tant en tant per la finestra de l'estable que en Quim manté oberta perquè la vaca respiri.
El cas és que després d'una feixuga però enriquidora experiència amb la Incerta Glòria de Joan Sales, vaig recórrer a Dumas per a tornar a agafar embranzida. És un antic truc que no em falla mai. Vaig triar La màscara de ferro. El que em pensava que era una entrega més de les aventures dels cèlebres 4 mosqueters, va resultar ser-ne l'epíleg. En poc més de 10 o 15 pàgines, el gran Dumas liquida un per un tots els protagonistes -amb l'excepció d'Aramis- al final d'una empresa que ni tan sols resulta exitosa. Mor en combat, fins i tot, el Vescompte de Bragelogne, Raoul, fill d'Athos, malalt d'amor per una joveneta que ha preferit començar-li a fer la cort al Rei més cretí de tots. Mort Raoul, una sort de fill dels 4, la història queda definitivament finiquitada. Les darreres pàgines Dumas les dedica a que el lector conegui les circumstàncies de la mort de D'Artagnan uns anys més tard. Quina és la raó d'aquesta escabetxina no apte per a mitòmans? La trobem al darrer paràgraf on apareix el geni visionari de l'autor:

De los 4 valientes cuya historia hemos narrado, no quedaba más que uno sólo: Aramis. La fuerza, la nobleza y el valor se habían remontado a Dios; la astucia, más hábil, les sobrevivió y moró sobre la tierra.

La noblesa, Athos, el valor, D'Artagnan i la força, Porthos, no són capaces de sobreviure a l'astúcia. No està malament la lliçó. El primer té una mort serena i resignada. D'Artagnan per una bala perduda després de rebre l'ordre de nomenament de Mariscal de França. Però ha estat Porthos que m'ha fet pensar en les referències a Obèlix d'en Quim. Perquè també s'afegeix a la fallida empresa amb l'amistat abnegada que l'uneix a Aramis com a únic motor de la seva voluntat. I acaba sepultat per l'única roca que no ha estat capaç de sostenir, vés per on! Més paral.lelismes, menirs i tot..
Els somnis d'Aramis d'arribar a Papa de la mà d'un rei usurpador -bessó univitel.lí de Lluís XIV- suposo que s'acaben esbaint en l'horitzó asolellat de l'exil.li espanyol, però no dubto que -en tant que home d'església astut i hedonista- el vell mosqueter trobarà nous plaers recuperat del tot de l'aflicció dels fracassos i el buit contagiós de les absències. En qualsevol cas, no ho sabrem mai. Però el que Dumas ens va deixar clar és que l'astúcia és l'única virtut capaç de sobreviure als fantasmes del passat i que com deia Gandhi conèixer el nostre caràcter ens pot donar pistes de quin serà el nostre final.

P.S. M'han encantat els versos, Quim. Qui nés l'autor?