Carteristes

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

Tornar a mirar cap al cel

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

Inside Job

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".

Wikileaks

Milers de hackers han declarat la guerra als enemics de Wikileaks. Julian Assange assegurava ahir que els atacs a la seva web venen principalment dels Bancs. Suïssos, va afegir. A banda de la xocolata, han aportat alguna cosa digna al món, aquesta colla de tirolesos sense escrúpols?

No estic d’acord amb aquells que resten transcendència al fenomen que ha capgirat com un mitjó la diplomàcia i l’espionatge planetari. I de forma especial, amb aquells altres que jutgen la personalitat del fundador de Wikileaks com si cada vegada que llegim una notícia haguéssim de psicoanalitzar el director del diari que la publica. Què potser n’hi ha algun al món que no sigui un megalòman mastodòntic? Jo no en conec cap, del Full Parroquial al Financial Times. Eufemismes a banda, en aquest cas només hi ha els escèptics de torn, els envejosos del gremi periodístic de sempre i aquells que tenen -o els agradaria tenir- alguna cosa a perdre, una minoria molt poderosa, però no prou. No és el mateix conèixer des d’un punt de vista conceptual la naturalesa immoral dels Serveis Secrets que una veueta distorsionada li recordi cada matí al director de la CIA en obrir el portàtil: hola, sóc un hacker, un freaky avorrit que no té res més a fer que espiar-te mentre escolta Lady Gaga...

La consciència política col·lectiva, com un Hall 2001 invisible i venjatiu, ha envaït el ciberespai per quedar-s’hi. No hi ha fronteres ni dret d’admissió. Tothom és benvingut i el més associal pot ser la reina del ball. La policia cibernètica no és capaç d’aturar la multitud exaltada. Des de la presa de la Bastilla que la Humanitat no vivia una riuada llibertària com aquesta. No són focs d'artifici, això no ha fet més que començar. Hi haurà un abans i un després de Wikileaks, no ho dubteu. I a més, Sarah Palin demana poc menys que la Pena Capital per Assange. Si la vida fos un musical, en el meu apocalipsi particular, l’ex-governadora d’Alaska acabaria com Maria Antonieta a la guillotina cantant Material Girl.

Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

Caràcter

Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..

Enquestes

Suportar estoicament la demagògia barroera que els polítics fan del terrorisme ha servit d'alguna cosa. Tot té un sentit, una finalitat. Res no és casual. Aquesta setmana s'ha publicat una enquesta del CIS en què per primera vegada a la història els ciutadans espanyols situen com a principal problema de les seves vides els polítics per davant dels terroristes. Sempre m'havia estranyat, per molt colpidor que fos un atemptat, que una mestressa de casa de Sòria o un pensionista de Múrcia tinguessin la percepció que el terrorisme era un dels seus principals problemes. Finalment i al cap dels anys, sembla que el sentit comú ens sobrevola com en una metàfora de Saramago. I jo em demano, senyors polítics, els ha arribat aquesta informació? Sembla que les mestresses de casa, els pensionistes, els estudiants, els tapissers, els botiguers, els taxistes i els taxidermistes els consideren a vostès un problema per a aquest país. I quan els enquestats parlen de polítics no crec que es refereixin a Otegui, vostès ja han fet grans esforços perquè aquest senyor formi part dels altres, els de les pistoles i els passamuntanyes, justament els mateixos que els ciutadans han posat, ara, darrera de vostès en les seves preocupacions quotidianes. Si fóssim nipons, la classe política en ple podria organitzar un harakiri públic. De moment, ens conformarem amb la imatge poètica d'Alavedra i Prenafeta cagant junts i compartint la veritable essència del poder.

Les manilles

Aquests últims dies la gran tragèdia nacional ha passat de ser la possible revocació de l'estatut a un parell de manilles. Valga’m Déu! Si no hi hagués tant de cinisme i tants fills de puta pel mig seria per fotre’s a riure. No anava gaire desencaminat el culturista Aznar quan li digué a la Montse Nebreda que els catalans érem un poble malalt. Perquè, no em negareu que tot aquest guirigall que s’ha muntat fa una certa flaire a patologia tribal. Apareixen a la pantalla un parell de manilles lligant les mans d’uns presumptes innocents –flagrant eufemisme per no dir sospitosos- i ja tenim a tot el país escandalitzat. Quan els cínics surten de la cova tot reclamant la presumpció d’innocència, no tingueu cap dubte que el que en realitat reclamen és poder mantenir davant la justícia la mateixa situació de privilegi que els ha permès poder-se saltar la llei. Que un presumpte innocent passi a ser culpable només depèn de la possibilitat que el jutge pugui demostrar la seva culpabilitat. Aquest és el problema dels eufemismes: ens provoquen confusió, i acabem associant la presumpció d’innocència amb la innocència. Per passar d'un estatus a l'altre hi ha d’haver, com a mínim, indicis de culpabilitat. I això ja em sembla una imputació suficientment greu per aquells que gestionen diners públics. Només podrem assolir la presumpció d'innocència si ens ho guanyem a pols. I què hauria d'haver fet per aconseguir passar de ser un innocent, avorrit i previsible funcionari docent a ser un privilegiat presumpte innocent - i poder gaudir així d'unes bones manilles-? Sospito que hauria d’haver estudiat als jesuïtes, i una carrera llarga i constant entre aquells que es reparteixen les quotes de poder, i molts amics i moltes amigues, i molts sopars al Via Veneto. Ja vaig dir a l’article anterior que el tonto era aquell que quan li assenyalaven la lluna, mirava la lluna i no mirava el dit. Avui, tots els dits mediàtics ens assenyalen a unes pobres manilles com si aquest fos el problema. I alguns imbècils sense cap mena de vergonya en mostrar impúdicament la seva condició carreguen a unes manilles el dubtós honor de ser el símbol de la persecució que pateix el nostre país i de no sé quantes bajanades més. I totes les mosques periodístiques, estúpides, cauen en el parany de pensar que el gran drama nacional són unes imatges que, tot sigui dit, no s’haurien d’haver produït mai. Ara li toca el rebre a les pobres manilles. Doncs què voleu que us digui? jo en tinc un parell a casa i us asseguro que la seva utilitat és inqüestionable. I no només són útils sinó que també n’hi ha algunes que són una autèntica preciositat; així: recobertes amb un teixit suau al tacte, com de tovallola de bany, sensuals, i de colors vivíssims. L’únic problema és quan perds les claus.

L'infinit

He sentit vàries vegades aquests dies Alejandro Amenábar explicar la concepció metafísica d'Àgora. Una nit estrellada, en la immensitat del mar, va mirar el cel i va ser conscient del caràcter insignificant propi del gènere humà. Aquell dia va decidir dedicar una pel.lícula a la Ciència i la Cultura. És una simple qüestió de perspectiva. Només cal un entorn propens i una lleu inclinació del cap, res més. A mi em va passar fa molts anys a la Vall Ferrera, quan vaig descobrir la Via Lactea i em vaig sentir petit com un electró desconcertat.

Em preguntava aquesta tarda, sentint la compareixença de Ricardo Costa, amb aquest deix impostat inconfusible a mig camí entre el Màster a l'IESE i les dependències Vaticanes, si aquesta colla de lladres filemònics han mirat mai l'univers i davant la immensitat del no-res s'han sentit insignificants. No ho crec, la veritat. Digueu-me ressentit social, però crec que hi ha coses que són manifestament incompatibles. En Quim parlava un dia de l'estètica de la corrupció. Per mi no caldria investigar res, només cal sentir-los parlar. El delicte arriba tard o d'hora. No es pot ser tan cretí i honrat alhora.

En fi, m'agradaria buscar Déu i parlar de formigues, però l'actualitat fa dies que és com el terra dels lavabos de les discoteques, se t'enganxa la merda i l'arrossegues i la sents tot el dia.

Millet

Després d'una setmana d'insomni patriòtico-musical, el meu instint de venjança escorpí ha arribat a una solució de compromís. A veure què us sembla:

• Encarreguem uns barrots d'inspiració modernista a Òscar Tusquets i instal.lem al Hall del Palau una gàbia com la d'Anníbal Lecter.
• Hi posem a dins el lladre, no cal dir-ho. Que se senti com a casa.
• Se li fa entrega d'un kit de benvinguda consistent en un pijama Burberry de ratlles, un barnús i unes pantufles.
• Li diem a en Tusquets que faci tres o quatre factures de la gàbia amb l'import doblat i elevat a pi. Una per la família Millet, pels serveis prestats, i una pel patronat, l'Orfeó Català, i els responsables polítics actuals i precedents, per ineptes i inútils.
• Els fotem a tots al carrer.
• Posem de president del Palau a Justo Molinero i obliguem als cors a fer una gira per Soria cantant els èxits de Pimpinela, a mode d'expiació.
• Arriem la Senyera del balcó i pengem la bandera pirata fins que acabi el judici i la família Millet torni tots els diners.
• Amb els diners retornats, sortegem 2.000 viatges a les Maldives entre tots els ciutadans que no han trepitjat mai el Palau.
• Per últim, oferim per a properes bodes, batejos, comunions i puestas de largo a les famílies implicades el pati de la Model, amb ganxitos i Casera gratis.

D'aquesta manera, evitem a la família i els amics el tràngul de fer cua al carrer Entença al costat dels pàries apestats als què porten segles evitant, alhora que ens assegurem que no li falti companyia a l'avi Millet en aquest ocàs tan trist -que aquesta gent són lliberals i no tenen memòria, i si te he visto no me acuerdo, que diuen-.

Estètica de la corrupció

He passat una bona estona observant la fotografia dels presumptes implicats en la trama de corrupció d’un partit polític espanyol. Intentava entendre alguna cosa de tot plegat però, malauradament, a l’única conclusió que he pogut arribar –i perdoneu que no sigui gaire original- és que la ineficàcia del poder judicial d’aquest país no només es deu a una manca de personal sinó també a la nul·litat del personal ja existent; amb això vull dir que si jo fos jutge i tingués un cert interès en despatxar ràpid els assumptes, en evitar paperassa i més paperassa, el dia que em creués amb algun d’aquests paios –fet altament probable per la relació irrefutable entre els hàbitats de les persones i el gruix de les seves carteres - aquell dia doncs, i sense cap demora burocràtica, els agafava per les orelles i els enviava directament a dormir a la garjola; perquè no em negareu que hi ha una estètica lligada íntimament al cínic, al corrupte. Per què doncs aquesta mandra de la justícia per actuar amb celeritat, aquesta dilatació estèril del temps previ a la detenció amb l’argument poc convincent de la manca de proves? Què us penseu que fa un home engominat amb una raqueta de pàdel, amb un pal de golf o amb una escopeta per caçar cérvols despistats, sinó engruixir comptes secrets en països exòtics –acceptant Suïssa, Mònaco i Andorra com a països exòtics-? En aquests casos la presumpció d’innocència provoca hilaritat. Agafi’ls senyor jutge, agafi’ls i que siguin ells els que demostrin que no han fet res. I mira, si després resulta –fet poc probable- que s’han guanyat les garrofes legalment, com a mínim els haurà servit de lliçó per no tornar a airejar el seu mal gust estètic, la seva falta d’harmonia, equilibri i suavitat, per la via pública tot espantant les pobres criatures.

Algú ha vist mai un terrorista passejar pels carrers amb passamuntanyes? O un lladre anant a fer la compra amb un mitjó al cap i un sac a l’esquena amb el símbol del dòlar dibuixat? Si fins i tot l’exhibicionista ha deixat d’anar als parcs amb la gavardina marró i els mitjons d’executiu! Per què doncs el cínic mostra amb indissimulada impudícia i pedanteria la seva condició, aquella estètica que se sap reconeixible? La raó és ben evident: mentre que pel terrorista, per l’atracador i pel pervertit, la seva condició és un mitjà per assolir una idea utòpica, diners o plaer respectivament, pel cínic en canvi, la seva condició no és un mitjà: és un fi en si mateix, la seva raó de ser. I és que pel corrupte, pel cínic, els diners com a tals no són tan importants –en té tants que ja no són una necessitat- sinó que la gent sàpiga que en té, que en té molts, i negres, i amagats. I és amb la finalitat de fer-se reconeixible i emparant-se amb l’excés de zel de la justícia, que el cínic no es conforma amb assecar-se els cabells sinó que escura les ampolles de gomina fins que li regalima per les orelles. I és que allà on acaba la moral comença la gomina; allà on acaba la moral comença la cara encartonada pels excessos amb la cocaïna; el rictus paorós tan exclusiu i característic del cínic professional, i un rellotge gros i hortera, i un bony estrany, sospitós, tenyit de ros, al seu costat, de bracet, amb la cara plastificada per la cirurgia, i unes botes de muntar a cavall i un penjoll amb la figura d’un os estúpid de potes grosses que sembla que cridi olé, aquí està el meu cínic, el meu fill de puta, i olé!

PD. ja sé que la vaca sorda té un públic limitat i fidel però no saps mai qui pot arribar a ficar el nas en aquesta pàgina. És per aquest motiu i per estalviar-me problemes que he renunciat a penjar les fotografies dels corruptes del partit que tots coneixem. Busqueu-les vosaltres mateixos per internet.