Que no estigui sonat!

A l'estació de Maragall pugen dues dones que s'asseuen al meu davant. Deuen rondar la quarantena. Sembla que arrosseguen una conversa atropellada des de fa uns quants minuts, o potser hores, que ja se sap que el temps és molt relatiu quan parlem de converses entre dones. El fet és que pugen al vagó parlant, s'asseuen parlant i continuen parlant sense fer cap pausa que no sigui la pausa obligada per no ofegar-se. Aquesta capacitat per no deixar forats en blanc és molt femenina, penso. I acte seguit m'avergonyeixo un xic per haver tingut aquest pensament tan masclista. Són guapes, o almenys a mi m'ho sembla, i les seves construccions gramaticals són més que correctes. No obstant això, sembla que la seva vida afectiva ha estat molt irregular. Parlen dels homes amb una certa rancúnia, però no fan servir els tòpics feministes, tenen certa gràcia, i no puc evitar que se m'escapi algun somriure de tant en tant.

- I així què tal amb el Juanjo?
- Bé.

Deixa anar un bé sec, tallant, sense allargar la e. Un bé sec seguit d'un silenci no és mai un bé del tot sincer. Els bé sincers s'han d'allargar com un xiclet si es vol que siguin efectius. L'altra dona s'adona d'aquest fet. Les dues es miren i em miren a mi, però jo sacsejo la camisa i rebufo fent veure que airejo el meu cos i que no estic atent a la conversa.

- Al llit bé?
- Fa el que ha de fer. No em puc queixar.
- Així la cosa tira endavant, no?
- Ens hem vist unes quantes vegades, sí. Jo crec que me'l quedo.
- No et veig molt entusiasmada...
- No...sí..., estic bé, estic bé...
- I com és? Està bo?
- Normal.
- Normal?
- No, de fet és lletjot i té panxa, i en quatre dies serà calb...
- Bé, no és el més important...
- Ja. L'altre dia mentre me'l mirava, allà, despullat, sortint de la dutxa, pensava en com anem simplificant els nostres objectius a mesura que ens anem fent grans.
- Què vols dir?
- Vull dir que quan tenia vint anys buscava un noi guapo, intel·ligent i que no estigués sonat. Als trenta vaig pensar que fos o no guapo no era tan important com que fos atractiu. Als trenta em conformava ja amb un noi intel·ligent i que no estigués sonat. Després d'haver estat amb uns quants, i que no són pocs, em conformo amb un paio que no estigui com un llum.


Fixeu-vos, en Juanjo ha tingut la sort de ser un noi equilibrat. I fa bé aquesta noia de quedar-se'l. I és que qui no té un all, té una ceba. Em fixo detalladament amb els homes del vagó i, certament, en tots s'hi manifesta , encara que sigui en un petit detall, algun tipus de patologia mental oculta. Hi ha el que parla sol, el que passeja una taca d'oli a la camisa, el que porta els pantalons texans fins la cintura, els de les samarretes amb missatges o amb números, el que repassa els ninotets de la guerra de les galàxies que s'acaba de comprar, el que escolta música amb uns cascos gegantins sacsejant el cap, etc. El panorama per les dones és ben magre i descoratjador, certament: d'homes sans en quedem quatre i para de comptar.

Compto fins a vuit abans d'obrir la porta del vagó, i en baixo tot assegurant-me que el meu peu dret no trepitgi el límit entre dues rajoles.

Surto al carrer tot recordant allò que va dir ara no recordo qui; allò de què els manicomis s'havien construït només perquè els que ens quedem a fora ens creguem que estem sans.

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

La Tomatina o la inversió a ser tocat

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

L'elefant invisible

Ajagut damunt del meu sofà de quadres vermells, sovint imaginava un elefant invisible observant-me des de la butaca. Era dipositari del meu codi ètic i em renyava sovint quan el meu inconscient havia fet la vista grossa davant d'un dilema existencial quotidià i intranscendent. Cada vespre em preguntava com m'havia anat el dia i quan li ho explicava, aprofitava per posar els punts sobre totes les i -comportament humà molt típic que no he suportat mai-. Era una mena de Walter Matthau paquidèrmic, invisible, ingràvid i silenciós. De vegades m'hi enfadava i tot. Calla, i tu què sabràs de la vida! -li retreia quan es mostrava massa dur-. No en sé res, certament, perquè no existeixo -em responia irònic-. Això darrer, com a mínim, sempre ho vaig tenir ben clar. És la raó per la qual mai no vaig haver de medicar-me. No tothom té aquesta sort, em consta.

Del cos humà no emana cap més energia que la calorífica en forma d'infraroig, 2+2 són 4, la terra és rodona i gira al voltant del sol, l'infinit i l'eternitat no són competència dels humans, les pitonises tenen un morro que se'l trepitgen, el nostre destí i el nostre caràcter no estan escrits a les constel.lacions, la mula Francis no parlava de debò, la taula Ouija és tan inofensiva com el joc de l'oca, als castells no hi ha més fantasmes que els hereus de la noblesa, els creacionistes són cínics o idiotes, els Reis són els pares, la verge de Fàtima mai no es va aparèixer davant de 3 pastorets portuguesos, els americans van arribar a la lluna l'estiu del 69, els extraterrestres no han visitat mai el nostre planeta, les culleres no es dobleguen soles, no hi ha pobles escollits, no existeixen els miracles a banda dels que explica l'estadística, l'ADN de Hitler i el de Jesse Owens eren idèntics en més d'un 99,9%, no es pot viatjar en el temps i al final del túnel només hi ha el no-res. Ah, i m'oblidava, Déu tampoc no existeix.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.