Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 

Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 

Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 

Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 

Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

El dibuix

Quan la psicòloga posà el dibuix de l'I sobre la taula vaig tenir la sensació que la realitat perdia densitat, que es feia més ingràvida. Fins i tot el propi cos semblava que es desfibrés, que perdés consistència, que es relativitzés fins el paroxisme. Quina meravella! Que fàcil deu ser viure sempre en un estat així! No podia deixar de mirar-lo: hi havia un Sol que tenia mans i braços i que somreia. Hi havia uns núvols de formes arabesques, cadascun amb la seva cara somrient. Hi havia un fotimer d'estrelles que quasi ocupaven tot el cel. Hi havia la lluna i al costat un planeta - probablement Saturn- per on es passejava un cargol amb barretina. Hi havia un plat volador -amb la forma tradicional dels plats voladors- de dins del qual en sobresortia el tors verd olivaci d'un extraterrestre feliç que saludava a uns pescadors. Hi havia una dona grassa, molt grassa, que passejava un gos vermell que bordava amb urdú. Hi havia un riu que naixia d'unes muntanyes arrodonides coronades per la neu, talment com si es tractés d'unes boles de gelat de vainilla banyades per xocolata desfeta. El riu desembocava en un mar ple de vida. En el mar hi havia uns quants vaixells, alguns grans, altres petits. Tots navegaven a vela aprofitant el gregal. Hi havia una casa groga amb unes finestres liles i una xemeneia blau cel. De la xemeneia en sortia un fum discontinu disgregat en rodones de color rosa com si fossin núvols de sucre, d'aquells que hi ha als parcs d'atraccions. Al costat de la casa hi havia un pagès amb la samarreta del barça. El pagès xerrava animat amb una guineu que s'havia disfressat de porc. Hi havia un caganer rere un paller. El caganer era jo. Almenys així ho indicava un cartell amb el meu nom i una fletxa que m'assenyalava. Més enllà hi havia uns pescadors. N'hi havia quatre, disposats de forma lineal del més alt al més baix, com els germans Dalton. Tots eren pescadors de canya. El més petit semblava el menys aplicat, ocupat com estava en saludar a l'extraterrestre. Els altres s'hi esmerçaven de valent però no semblava que tinguessin gaire traça. Tampoc semblaven massa preocupats perquè tots tenien somriures que sobresortien dels límits de les seves cares. Hi havia peixos de colors impossibles que saltaven i reien, i una granota blava sobre la branca d'un pi. Mirant el dibuix del seu fill, el pare respirà alleugerit. Probablement es trobava en un mateix estat volàtil que el meu. El dibuix d'un nen de set anys tancat dins un cos d'un de dotze. On és el drama? El dramatisme el portem nosaltres a sobre, no els nens. En aquell dibuix hi havia més alegria concentrada que en tot l'univers dels adults. En quin moment de la nostra vida tot es trenca i se'n va a la merda? En quin moment perdem la capacitat de fer dibuixos així?

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

L'elefant invisible

Ajagut damunt del meu sofà de quadres vermells, sovint imaginava un elefant invisible observant-me des de la butaca. Era dipositari del meu codi ètic i em renyava sovint quan el meu inconscient havia fet la vista grossa davant d'un dilema existencial quotidià i intranscendent. Cada vespre em preguntava com m'havia anat el dia i quan li ho explicava, aprofitava per posar els punts sobre totes les i -comportament humà molt típic que no he suportat mai-. Era una mena de Walter Matthau paquidèrmic, invisible, ingràvid i silenciós. De vegades m'hi enfadava i tot. Calla, i tu què sabràs de la vida! -li retreia quan es mostrava massa dur-. No en sé res, certament, perquè no existeixo -em responia irònic-. Això darrer, com a mínim, sempre ho vaig tenir ben clar. És la raó per la qual mai no vaig haver de medicar-me. No tothom té aquesta sort, em consta.

Del cos humà no emana cap més energia que la calorífica en forma d'infraroig, 2+2 són 4, la terra és rodona i gira al voltant del sol, l'infinit i l'eternitat no són competència dels humans, les pitonises tenen un morro que se'l trepitgen, el nostre destí i el nostre caràcter no estan escrits a les constel.lacions, la mula Francis no parlava de debò, la taula Ouija és tan inofensiva com el joc de l'oca, als castells no hi ha més fantasmes que els hereus de la noblesa, els creacionistes són cínics o idiotes, els Reis són els pares, la verge de Fàtima mai no es va aparèixer davant de 3 pastorets portuguesos, els americans van arribar a la lluna l'estiu del 69, els extraterrestres no han visitat mai el nostre planeta, les culleres no es dobleguen soles, no hi ha pobles escollits, no existeixen els miracles a banda dels que explica l'estadística, l'ADN de Hitler i el de Jesse Owens eren idèntics en més d'un 99,9%, no es pot viatjar en el temps i al final del túnel només hi ha el no-res. Ah, i m'oblidava, Déu tampoc no existeix.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.

Avui 10 d'Abril...

A Islàndia, sota la glacera Eyjafjallajokull el volcà ha escopit un xic més de lava. El senyor Ólafur s'ha posat un tros de bacallà a la boca i ha maleït els seus avantpassats per haver decidit instal·lar-se sobre la dorsal atlàntica.

A un prat de Montagut un toro ha permès que la vaca sorda descobrís per fi el sexe anal, i el pastor que crida: ep, mestre que t'equivoques de forat i el toro, impassible, ha mogut un xic la cua i una poncella s'ha obert sota les seves potes.

Al Baró de Montbui li ha picat una vespa mentre passejava respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat, i, emprenyat, ha intentat matar-la a cops de bastó però tan sols ha aconseguit perdre el monocle i fer-se una contractura a l'espatlla.

Amós, un nen jueu de 12 anys, ha fet un petó a la galta de la Salma, una nena palestina de 14 que l'ha correspost estirant-li amorosament un dels seus rinxols. Mentrestant, al mur de les lamentacions, el pare d'Amós s'ha tornat a lamentar i a la mesquita d' Al Aqsa el pare de la Salma s'ha estripat els pantalons quan s'ha ajupit per resar.

He viiiisto uuuun plagtillo volaaadoor.... andele! Ha cridat el senyor Crisanto quan ha entrat a la seva cabanya de la Sierra Madre. Bonifacia, esposa pacient, d'una revolada li ha pres l'ampolla de tequila i l'ha trencat sobre el seu cap (no sense abans fer-ne una bona glopada), chinga tu madre borracho de mierda.

Dins un plat volador un habitant del planeta Oph162 A explica als seus superiors que ha decidit desistir d'abduir el mexicà que estava pescant (després ha vist que en realitat feia un riu) perquè es trobava en un estat etílic lamentable i no servia pels experiments programats.

A Barcelona, una llevadora de l'hospital de Sant Pau ha dit: apa, aquí la tens. I el tòtil, en comptes de fer el discurs de benvinguda que durant tants dies s'havia preparat, s'ha quedat petrificat i tan sols ha pogut balbucejar una cosa tan ridícula com: hola senyoreta, em dic Quim i sóc el teu pare. I ella li ha respost amb un badall interminable.

... i la Terra ha continuat movent-se obstinadament al voltant del Sol a una velocitat de 29,5 Km per segon. La mateixa velocitat des de fa 4500 MA...

Carl Sagan

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...

L'home que no estimava les alzines

El primer any que vaig arribar a l'institut vaig plantar una alzina. No busqueu cap significat simbòlic en aquest fet, simplement vaig plantar una alzina. No feia més d'un pam, i del tronc incipient sortien tres fulles no més grans que una ungla. Feia basarda de veure la meva alzina allà, sola al pati, tan escanyolida i dèbil, tot aguantant estoicament cops de pilota i ràfegues de vent. Cada dia l'anava a veure i seia una estona al seu davant per fer-li companyia. De vegades també venia un extraterrestre a seure al meu costat i els dos ens la miràvem compungits perquè no creixia. I és cert: no creixia. El meu amic extraterrestre m'animava com podia. Em deia que potser era tímida, que primer s'havia de fer al seu nou hàbitat i que ja veuria com en pocs dies començarien a sortir-li noves fulles. Però jo no les tenia totes. La regava, li acaronava el seu tronc esquàlid i li deia que no tingués por, que la vida mereixia la pena. Passaren els dies i, de sobte, a la primavera del segon any, li sortiren dues noves fulles, verdíssimes, coriàcies. A partir d'aquí el seu creixement fou inexorable. El tronc creixia tort i vaig lligar-la a un pal perquè creixés recta i forta. Vaig pensar que tenia molta sort de tenir-me al seu costat, que si a mi m'haguessin lligat a un pal quan era petit potser ara no tindria aquesta naturalesa tant guerxa i esguerrada, però el caràcter és més difícil de redreçar que els troncs dels arbres, per això els homes som homes i els arbres arbres. I els dies passaven i el meu amic extraterrestre estava content i em recriminava aquell pessimisme intrínsec a la naturalesa humana occidental. Vaig pensar que exagerava una mica, però no vaig gosar a contradir-lo.
L'estiu passat començaren unes obres que afectaren el pati de l'institut. Unes maquinotes feien forats aquí i allà i vaig témer per la integritat de l'alzina. És cert que havia crescut, que ja tenia un fullam considerable que feia patxoca, però m'inquietava tota aquella ferralla que es movia pel seu voltant. Per això li vaig demanar al cap de l'obra que sobretot tinguessin cura d'aquella alzina que no es podia defensar. L'endemà, però, la vaig trobar aixafada. Vaig intentar reanimar-la com vaig poder fent ús dels coneixements adquirits en un curset de primers auxilis que havia fet a l'institut, però fou en va: els seus estomes ja s'havien tancat per sempre més. Enfadat, vaig córrer al cap d'obra per demanar-li explicacions. Em va mirar sorprès i em preguntà perquè em posava d'aquella manera, que només era un arbre petit i estúpid que no servia per res. Jo el vaig replicar dient-li que no era un arbre, que era una alzina, perdó, que no era una alzina, que era un ser viu particularíssim, concret, i que jo me l'estimava. I aleshores l'obrer em va respondre una cosa estranyíssima: que ell era kantià. Sí, sí, seguidor de Kant. Que considerava que el ser humà era un fi en sí mateix, o alguna cosa per l'estil, que no podia ser causa de cap altre fi i que, per tant, tot allò que ens envoltava no era més que simples mitjans, que no podien tenir cap valor intrínsec, tant sols ser considerats en funció de la utilitat que l'home en pogués obtenir. No crec pas que Kant digués que podíem trepitjar les alzines -un alemany no ho diria mai això-, ni que prediqués aquest utilitarisme antropocèntric, però el cert és que l'obrer va arribar a les seves pròpies conclusions a partir de l'afirmació del filòsof. Em digué que aquella alzina era torta i lletja, que no se li podria extreure ni suro per fer paper ni fusta per construir cadires, i que em prengués el seu acte com el que era: un exemple educatiu. Com que jo sóc biòleg i de filosofia no hi entenc ni un borrall, vaig marxar amb les orelles caigudes, abatut i pensarós, sense saber què respondre. A classe, em vaig mirar els ulls dels meus alumnes, buscava mentalment la millor manera d'iniciar un discurs moral, però no em va sortir res. Jo només sé explicar la fotosíntesi i com caminen les formigues. En comptes d'això, em va recórrer un fred a l'espinada en pensar que potser algun d'aquells alumnes aniria a la universitat i llegiria a Kant, i l'entendria, i diria que té raó, i després aniria al bosc a trepitjar alzines (o potser es faria torero).

On són les polis?

Al centre de la gran ciutat, passejava despistat entre figures inquietes que es movien com si fossin formigues dopades. Totes elles carregaven bosses plenes d'objectes celebrant un autèntic ritual fetitxista. Avergonyit, vaig abaixar el cap i em vaig adonar que tots seguíem el mateix pas marcial: hop, hop, hop. Formàvem un autèntic exèrcit que havia decidit ocupar l'esfera pública, i hop, hop, hop. Les llums de nadal il·luminaven el nostre camí de destí incert i els aparadors vomitaven imatges que ens feien obrir els ulls i la boca com si fóssim beneits. I un papa Noël que cridava, i un altre més avall, i músiques esgarrifoses que no sé d'on venien, i hop, hop, hop. Però, sapastre de mi, vaig perdre el ritme i, com un estaquirot, em vaig quedar atordit enmig de la gentada. Per passar el temps, mentre esperava els meus amics extraterrestres que segur em traurien d'allà, vaig començar a fer volar la imaginació: al meu voltant ara tan sols hi havia túniques. Érem pocs, molt pocs, i a l'aire només flotaven les paraules. Algunes túniques es passejaven amb suavitat, altres s'asseien en petits grups. Allà al costat hi havia un home dins un tonell, amb una llanterna, que es masturbava i que no proposava res a ningú, la nota cínica del paisatge. I jo em movia despert entre les túniques i les barbes blanques i escoltava com parlaven. I el cel era blau i feia Sol. De sobte, algú m'empenyé i em despertà del meu somieig estrambòtic, i em cridà perquè li entorpia el pas. I l'exèrcit m'arrossegava altre cop: hop, hop, hop, i els extraterrestres feien tard: en quin collons de planeta s'havien perdut? Aleshores em va venir al cap una idea escandalosa que potser ja havia sentit abans, però no n'estic segur: podria ser que tots els que estàvem allà forméssim part d'una gran família? Podria ser que davant de l'exèrcit d'autòmats hi hagués un pater familias que estigués marcant el pas de forma despòtica i que ens fes avançar tot fent hop, hop, hop? Era una idea escandalosa perquè sempre m'havien explicat que abans de la política les úniques organitzacions humanes eren les famílies i que aquestes no tenien altre objectiu que fer front a aquelles necessitats biològiques que compartíem amb la resta d'animals. Que era al carrer on l'home podia ser alguna cosa més que un animal que menja i folla: un animal polític, és a dir, aquella part de nosaltres que ens feia humans, veritablement humans, perquè ens permetia la possibilitat de ser lliures. La llibertat sempre havia estat allà fora. Però aquell dia, mentre feia esforços per fugir, em preguntava si la llibertat i les paraules havien desaparegut de la plaça pública empeses per unes noves necessitats bàsiques. Si eren, precisament, aquestes noves necessitats que jo podia percebre en l'ambient la causa d'aquest sentiment de familiaritat? Quan vaig arribar a casa, vaig passar els dits pels lloms dels meus llibres, i un gintònc. I fixeu-vos quina cosa més curiosa: dins de casa em vaig sentir novament humà, lliure, embriagat, ara sí, per les túniques que volaven com si fossin núvols que s'ajunten però que no s'arriben a fusionar i que després es separen per tornar-se a ajuntar amb altres núvols, etc. Quina paradoxa més estranya, vaig pensar: podria ser que les muralles de les noves polis fossin les parets de les nostres llars? Que a fora tan sols hi haguessin necessitats? I mentre apurava el gintònic, l'última reflexió (aquesta sí que em va fer pixar de riure), atenció: podria convertir-se internet en l'únic pont per travessar la no-polis en què s'ha convertit l'espai públic, per unir el conjunt de polis disperses en què s'han convertit els nostres àmbits domèstics?