Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.

No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.

Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.

Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.

Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.

Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.

Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.

L'Étranger

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.

Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.

Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.

La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.

Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.

Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.

He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.

Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

La Tomatina o la inversió a ser tocat

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

Saramago

Més o menys a l'alçada del peatge de Mataró, m'ha sorprès la solemnitat pausada amb què el locutor anunciava una notícia d'última hora. Tots som una mica més orfes, ha dit abans de respirar fons i fer-nos saber que havia mort José Saramago. La C32 no és el millor lloc per rebre una notícia com aquesta. Per una vegada un tòpic periodístic ha fet justícia, he pensat. Una mica més orfes. Com quan va morir Manuel Vázquez Montalbán. Una mica més orfes. Més enllà de l'imaginari literari, més enllà de la geografia i de la llengua, més enllà dels pobles i fins i tot de les persones, hi ha les úniques pàtries que m'interessen, les imaginàries, les ideològiques, les morals, les pàtries perdudes. Saramago era últimament el President honorífic d'aquest univers particular. Algunes novel.les seves han posat punts i a part a la meva biografia intel.lectual amb metàfores tan corprenedores com la que prenia forma les darreres pàgines de La Caverna i catapultava el relat a l'estratosfera dels llibres escollits. El trobaré a faltar, ho confesso. Enyoraré la seva saviesa enriquidora, el seu pessimisme militant i la seva lucidesa entre tanta penombra.

Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Rakhmàninov

La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."

Adéu a l'últim Bartleby

Mentre escric aquestes línies Bartleby resta palplantat al costat de la llibreria. Un que no estigués acostumat al seu quietisme marmori, a la seva mirada perduda, podria pensar que es tracta d'una estàtua kitsch comprada en un basar xinès. I no obstant això Bartleby respira i les seves funcions vitals es mantenen en una sonsònia orgànica que sembla que no tingui fi. I ara està aquí dret, però potser més tard me'l trobaré mirant fixament el pom de la porta del lavabo. Es passeja amb parsimònia per la meva vida des que la seva ombra decidí perllongar-se més enllà de les pàgines del llibre de Melville. Ja m'he acostumat a veure la seva figura enigmàtica escarxofada al sofà, de la mateixa manera que m'he acostumat a obrir l'armari i trobar-me a Hamlet embolicat entre els llençols. Llegir bé significa prendre mal perquè la majoria de les coses, sobretot les coses importants -aquelles que van acompanyades de dolor- ja fa temps que estan impreses. Cadascú té els seus greuges literaris particulars gravats a la pell. Aquest Bartleby, que continua sense moure's i que ara mira com una mosca zumzeja, és una immensa cicatriu que em recorre l'espinada. Però de qui realment volia parlar no és de Bartleby sinó de Salinger. Si barrejo un personatge amb l'altre és per culpa de Vila-Matas que els ha fet ja indissociables. Els dos són els apologetes del no, del deixar-ho córrer, del preferiria no fer-ho. Aquesta lucidesa del no pot suposar un impuls tan intens i atractiu que sovint jo mateix m'he trobat fent la carmanyola per agafar el primer tren en direcció a alguna cova oculta a les altes muntanyes, però, quan ja hi he posat els llibrets de llom, la mandarina i el rosegó de pa, m'adono que l'olla és al foc i que va fent xup-xup, i, en comptes de fugir, hi acabo llançant la pilota i un parell de naps. Sempre tinc alguna cosa més urgent a fer quan arriba la possibilitat de la renúncia. Quan Bartleby decidí apartar-se, deixar de comunicar-se, continuà respirant, però es convertí automàticament en un fantasma. No és això mateix el que li passà a Salinger? Som en la mesura que hi ha una realitat que compartim amb tots aquells que ens envolten. Si renunciem a aquesta realitat compartida, renunciem a ser. No crec que la renúncia de Salinger a publicar tingués res a veure amb la modèstia i sí en canvi a aquest no voler compartir l'única realitat que un escriptor pot arribar a compartir amb tots nosaltres: la seva obra. La setmana passada morí un home vell que casualment es deia igual que aquell que escrigué una de les novel·les més fascinants que mai s'hagin escrit. Alguns insinuen que es tracta de la mateixa persona, però Salinger ja va morir fa molt de temps, morí en el moment en què va decidir emular a Bartleby retirant-se definitivament al regne de la renúncia.

Camps de sègol

En la meva llunyana adolescència, solia seguir l'estel que deixaven els astres del meu imaginari personal i intransferible. Sense rumb i a la deriva, seguia les passes d'escriptors, periodistes i directors de cinema des del desconcert intel·lectual propi de l'edat, perdut per les pastures del meu món com una vaca sense esquella.

Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a una obra d'art. El cas és que una tarda ociosa, jeia damunt del meu llit de quadres vermells fullejant un Fotogramas quan vaig trobar una entrevista a Winona Ryder. En aquell temps, molts anys abans de les canes, el declivi artístic i la cleptomania, Winona Ryder era la musa de la generació X. Mai no vaig arribar a saber si jo pertanyia a la generació Reality Bites, però el cas és que aquella tarda jo era un més dels que besava el terra que ella trepitjava. En aquell temps, fins i tot Jonny Depp encara duia tatuat al braç allò de Winona Forever.

Entre la retòrica habitual de les estrelles de cine, l'actriu deia coses com que el món s'hauria d'aturar cada cop que un nen pateix. En un moment determinat, parlava de El vigilant al camp de sègol i deia que era el seu llibre de capçalera i el que més l'havia marcat.

Vaig agafar un bitllet de 5.000 pessetes -per si de cas es tractava d'una trilogia volumètrica- i vaig sortir corrent en direcció a la llibreria més propera. Aquella matinada em vaig acabar la novel·la per primera vegada. Uns mesos més tard la vaig tornar a llegir de forma més pausada, i al cap d'uns anys, quan feia Anglès com a lliure elecció a l'EIM, vaig haver de fer un treball sobre un personatge literari i sense pensar-m'ho vaig triar Holden Caufield. La vaig tornar a llegir, aquest cop en anglès: The catcher in the Rye.

Deia en Quim fa uns dies, a propòsit d'Eric Rohmer, que era una d'aquelles persones que et sorprèn que sigui viva. A mi ahir em va passar el mateix amb J.D.Salinger.

Expliquen els cronistes del copy/paste que, aclaparat per l'èxit de El vigilant al camp de sègol, Salinger es va retirar de la vida pública i va dedicar el seu temps a escrits que mai no van ser publicats. No se m'acut millor homenatge per part de l'autor a l'adolescent que somiava en vetllar la innocència dels infants que juguen en un camp de sègol a la vora del penya-segat. Després d'una metàfora com aquesta, què més es pot escriure?

Un dia ja vaig dir que si haguéssim de posar imatges al personatge de Salinger, podríem fer servir les que va crear Truffaut per a Els 400 cops sense por a equivocar-nos gaire. De fet, Antoine Doinel encarna el mateix personatge tràgic que Holden Caufield, l'adolescent decebut amb el món dels adults perdut per la gran ciutat sense rumb i a la deriva com una vaca sense esquella.

Claus i Lucas

Explica Vila Matas a París no se acaba nunca que quan vivia a París preparant-se per a ser un gran escriptor a l'estil de Hemingway -somiar és gratis-, Marguerite Duras, de qui era llogater, li va donar un dia un consell. Qualsevol novel.la ha de tenir cura dels següents factors: estructura, unitat i harmonia, trama i història, factor temps, efectes textuals, versemblança, tècnica narrativa, personatges, diàlegs, escenaris, estil, experiència i registre lingüístic. Si aquests 13 punts estan ben definits i són harmònics entre ells, la novel.la funcionarà. Si en falla algun, la novel.la resultarà fallida en el seu conjunt, com tantes i tantes.

He de confessar que tot el que he llegit de Marguerite Duras m'ha semblat sempre insufrible de la primera a la darrera pàgina, però és just reconèixer que aquesta màxima funciona com una prova del 9. Si una novel.la no em convenç, analitzo els 13 punts de Duras i descobreixo amb satisfacció que en fallen uns quants. A vegades és l'inepte del traductor el que esguerra una obra, però en la majoria dels casos la responsabilitat és exclusiva de l'autor. Sorprenentment, de vegades n'arriben a fallar 9 0 10, o fins i tot els 13, en aquests casos, la responsabilitat és exclusiva de l'editor i hauria d'estar contemplada al Codi Penal.
En el cas que ens ocupa, la contundent obra mestra d'Àgota Kristof, els 13 punts funcionen amb la precisió d'un rellotge suís. Claus i Lucas és un conte fosc sobre la perversió de la moralitat a la infantesa, sobre la manca de referents adults en unes vides desestructurades per contextos històrics diversos. La novel.la funciona com una fàbula d'un subconsient fragmentat per uns esdeveniments traumàtics que posen el món cap per avall en un determinat moment. El resultat és un trencaclosques narratiu, una espècie de Senyor de les mosques imaginari que funciona com a escut per a sobreviure en una realitat hostil i mancada d'afecte. I al capdavall, una nova aproximació al monstre de la solitud. L'ésser humà és una animal social i el seu isolament provoca patologies de tota mena, no és cap novetat.
Per últim, cal agraïr l'acurada traducció de Sergi Pàmies, al servei de la novel.la i no de la seva concepció personal de la llengua, com succeeix -per desgràcia- tantes vegades.

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

Túnels

En una ocasió, després d'intercanviar impressions salivals amb una desconeguda al Karma, es van encendre els llums. Després d'una reacció de sorpresa que vaig haver de contenir amb la malaptesa etíl.lica pròpia de la nit, vaig fer mutis per la pista soterrada en forma de túnel i em vaig esfumar Rambla amunt. Són els inconvenients d'escollir a cegues.

De vegades, a la llibreria passa una mica el mateix i unes setmanes més tard acabes llençant pel balcó un llibre que tenia una sinopsi suggerent i una curada edició. Per això és tant d'agrair que un amic et recomani un llibre o et presenti algú. Bàsicament perquè t'estalvies el procés de selecció. I tot i que les expectatives són altes, el resultat acaba sent satisfactori en la majoria dels casos.

Últimament en Quim ha llegit Pedro Páramo, Las Uvas de la Ira, Conversación en la Catedral i pel que sé està submergit aquest pont a les bíbliques aigües de Al Este del Edén. Per equilibrar la balança de les recomanacions, vaig agafar El Túnel, d'Ernesto Sábato. És sabut pels que ocupen el cercle més proper que les novel.les de menys de 500 pàgines no em diuen gran cosa (a excepció potser de El Gran Gatsby i Rulfo, precisament). Però he de dir que aquest túnel val per una de gran. La metàfora que conté podria explicar bona part del patiment humà. Una caverna com la de Plató, però en moviment i amb l'angoixa afegida que suposa pels què l'habiten la consciència de la solitud ineludible i de la fugissera intermitència de la felicitat com les imatges d'un tren que es creua amb el nostre a través de la finestra. I, finalment, el drama existencial que deriva de l'assumpció de viure la vida com a simulacre, aliè del tot a la comprensió dels altres i als propis sons del món.

Al subsòl de la Plaça Reial sovintejava jo fa uns anys un túnel equivalent fosc i ple de fum les ombres del qual es van acabar dissipant entre la llum genuïna del Raval.

The grapes of Wrath. Steinbeck

Llegeixo the grapes of wrath de John Steinbecken en la seva edició en castellà (las uvas de la ira). El pelegrinatge de la família Joad des de l’Oklahoma empobrida fins a la prospera – però inhumana- California. El recurs més fàcil per delimitar l’espai físic i temporal d’una novel·la és utilitzar un viatge com a excusa narrativa. Els escriptors americans són grans aficionats a aprofitar les seves carreteres interminables per explicar històries. Aquests viatges artístics són útils perquè proporcionen al crític transcendent, o al professor de literatura, l’excusa perfecta per poder fer interpretacions metafòriques d’alta volada i així poder-se allitar amb la post-adolescent que vol ser una escriptora pessimista.
En general, en les novel·les – i no només en les de viatges-, els arguments, les trames, estan sobrevalorats, són els únics recursos que tenen els novel·listes mediocres. Vull dir que el novel·lista mediocre utilitza la trama quan no té res més a dir. Us preguntareu qui sóc jo per fer una afirmació d’aquest tipus i quedar-me tan ample. Jo també m’ho pregunto, sincerament, però ara ja està dit. Les novel·les en què la trama és com una teranyina que ocupa tot l’espai de l’obra i que t’atrapa fàcilment, tenen el seu mèrit, això és innegable, però a mi em deixen bastant insatisfet. Prefereixo la lectura fragmentària, com la vida, que està feta de fragments. Si - com diu Vila-Matas- no està clar que la vida tingui un argument, jo em pregunto: per què n’ha de tenir la novel·la sinó és per fer trampes, per enganxar fàcilment el lector? Potser exagero una mica però confesso que tinc serioses dificultats per percebre les virtuts de les novel·les en què el ritme és accelerat i on sempre passen coses. Penso que el marc argumental només hauria de ser l’excusa per poder-hi introduir uns perfils psicològics perfectament delimitats i recognoscibles. Què pot interessar més que la profunditat psicològica que l’autor pugui dotar als protagonistes? la trama em rellisca bastant i per això em molesta tant quan acaba emmascarant els subjectes de la novel·la. The grapes of wrath. Aquells diàlegs interminables sobre com resoldre els problemes logístics que se’ls van presentant al llarg del viatge, i ara què menjarem i ara on anirem i la iaia es mor i on l’enterrarem. Quin cansament tot plegat. The grapes of wrath deu ser un bon llibre, no en dubto pas. Alguns potser el considerareu una obra mestra i raons en tindreu. I Steinbeck està molt lluny de ser un escriptor medicre. Però The grapes of wrath no forma part dels meus llibres. Això sí: l’obra es justifica –sobretot- pel seu final. I el final justifica l’obra perquè en realitat aquest final no és un final sinó una magnífica fotografia que tanca el llibre però que no tanca la història. Després del final, la història continua però Steinbeck no ens la vol continuar explicant. Personalment li agraeixo.

Puta Moral!

Fa uns quants anys un amic de qui no diré el nom m’explicava que era freqüent que sota la taula de direcció d’un prestigiós diari barceloní, hi hagués una dona a quatre grapes practicant les arts del sexe oral a discreció. Mentre decidien els titulars de l’endemà, els prestigiosos periodistes jugaven a endevinar en els rostres dels presents qui estava sent víctima de l’assedegada quadrúpeda. Si non è vero, valgui com a metàfora del tema que ens ocupa.

Aquests dies la premsa ha publicat en portada desenes de fotografies de dones anònimes exercint la prostitució pels carrers de la ciutat. Com no podia ser d’altra manera, s’han oblidat de mostrar-nos els clients. Ens han mostrat el seu gust dubtós a l’hora de vestir, els seus generosos culs i els seus pits masegats des de la distància més parcial i covarda. No se m’escapa que quan s’aproximen les eleccions municipals, el Compte de Godó es posa en guàrdia. Però més enllà del seguidisme negligent de la premsa, aquest tema ha deixat en evidència com poques vegades la manca d’escrúpols dels diaris a l’hora de vendre un exemplar més.

No tinc cap dubte que si enlloc d’efímers instants de plaer, pels carrers de la Boqueria es dispensessin quotes de poder i contractes milionaris no ens sorprendria veure uns i altres, polítics i periodistes, empassar-se els seus escrúpols macerats en tota mena de fluïts per les cantonades del carrer Robadors. Quants massatges amb final feliç es publiquen els diumenges a canvi de la confiança de les èl.lits polítiques menys autocrítiques?

Tampoc no tinc cap dubte que si les putes fossin homes i els clients dones, els diaris no s’haguessin oblidat de mostrar-nos les clientes a les fotografies per deixar-nos clar a quina banda del tàndem rau la veritable essència de la perversió.

L’últim diari a afegir-se a aquest ignominiós despropòsit moral ha estat El Periódico, aquest matí, amb una generosa portada a tot color. Si les putes fossin milionàries i disposessin de plataformes propagandístiques equivalents, demà contraatacarien amb una portada amb les fotografies d’alguns dels seus clients: Avel·lí Puigdellívol, alcaldable convergent per Matafaluga del Racó i subscriptor de L’Avui des del primer dia, Borja Vidal, advocat de prestigi, fidel seguidor de José Tomás i subscriptor de La Vanguardia des del seu rebesavi falangista, Paco Mas, devorador de les pàgines esportives de El Periódico des de l’època del Dream Team, etc... Jo si fos el professor enfadat del director de El Periódico, a partir de demà, li faria mecanografiar un per un els anuncis de contactes del seu diari perquè no oblidés mai qui contribueix amb escreix a pagar-li el sou empassant-se-les doblegades a totes hores. És a dir, qui li garanteix des de l’anonimat més sòrdid poder continuar vivint a l’Eixample i portant els nens a l’escola privada. I que no ens enganyin, no es tracta de civisme, es tracta de moral catòlica, de la rància, de la que fa vomitar, de la que se li veu el llautó a quilòmetres (a Suècia, la prostitució no està prohibida, però pagar a canvi de sexe sí, de manera que els il.legals són els clients i no les putes –no cal dir que els suecs no són catòlics). Un problema de civisme seria que ens donés a tots per tocar la trompeta pels carrers a hores intempestives. Però no la prostitució en portada de TOTS els diaris del país.

M’ha sorprès no sentir ni una sola veu dissonant aquests dies, ni una trista proposta de prisma diferent, ni tan sols una pobra becària indignada cridant als seus caps sous uns cretins masclistes! Diu John LeCarré a La Casa Rússia que de vegades per ser un heroi només cal comportar-se com un home decent. Doncs d’aquests, sembla que no n’abunden entre els periodistes i els polítics catalans.

Vaig llegir ahir que un articulista anglès es preguntava a The Observer fa uns anys el motiu de l’abundància de novel·les angleses d’època i proposava un argument a mode de conclusió: l’element essencial del Drama Humà és l’elecció moral, i la societat actual no és del tot propícia a aquest tipus d’eleccions. Vaig pensar de seguida que la idea era bona, però aquest matí observant estupefacte la portada de El Periódico he arribat a la conclusió de que sí que se’ns presenten eleccions morals més sovint del que ens pensem. Jo avui n’he pres una, no comprar mai més un diari. Que cadascú prengui les seves. Puta moral!

Amos Oz

Llegeixo l’autobiografia d’Amos Oz en la seva traducció al castellà: una historia de amor y oscuridad (Siruela) . Correspon a l’etapa de la seva infantesa. No hi ha una segona part. Després de la infantesa, el silenci. Potser és millor que sigui així. Què hi ha després de la infantesa sinó la impostura? La infantesa és l’entusiasme, la vida. La infantesa és allò que ets. Després tan sols l’exercici de superposar una màscara rera l’altra. Amos Oz ens marca clarament un inici i un final. L’inici és el moment en què de ben petit es comença a sentir atret per les línies impreses dels llibres que omplen l'extensa llibreria del seu pare -intel·lectual sionista de dretes-. Una llibreria que es menja tot l'espai de la seva casa esquifida. Viure entre llibres, quin assossec! El final és el moment en què, ja d'adolescent, decideix ingressar en un Kibbutz. La voluntat d’enfortir, amb el treball de camp, el seu cos amagrit i desvalgut de poeta solitari, i sobreviure a la duresa física del món que l’envolta. El llibre és veritablement una història d'amor i foscor. La foscor d’un context històric marcat pel final de la segona guerra mundial. La shoà. El difícil retorn dels jueus a Eretz Israel, la terra dels israelites, una terra promesa que com totes les terres promeses és utopia que és com no dir res. La foscor que com un tel ignominiós cobreix la mort de la seva mare, una figura enigmàtica – literària -, un ser sensible marcat pel tedi, que no aconsegueix suportar la impostura de viure. La foscor d'un pare que no exerceix com a tal. La foscor de les penúries, la gana. La impossibilitat de fer créixer res en els quatre pams de terreny on viuen; magnífica metàfora del difícil destí del nou estat que s’acaba de fundar. I tot i així, amor. Amor, sobretot, per la llengua hebrea i pels seus poetes. Perquè aquesta és en realitat la història de com es forja un escriptor. Escriure significa mirar a través d’una finestra, i aquesta finestra és la teva llengua. És impossible escriure si allò que veus a fora no et deixa perplex. Però també és impossible escriure sense estimar la sonoritat i la forma de la llengua amb què escrius. I és la història d’un humanisme transnacional que és l’únic humanisme real. L’humanisme d’Amos Oz.

Nens

Us vull presentar el meu darrer referent literari. No he llegit cap dels seus 2 llibres i no sé si ho faré mai, però l'he descobert recentment en un d'aquells fulls parroquials que regala l'Ajuntament per promocionar-se -sense èxit- entre els escèptics i m'ha semblat genial: es diu Kevin, és del meu barri, vol ser biòleg marí i davant la pregunta de com veu el món respon amb un càustic fatal!

Com se’t va acudir d’escriure un conte?

Me regalaron una libreta y empecé a escribir sobre el mar. Y cuando ya tenía un texto hecho, me gustó y decidí hacer un cuento. Me salió divertido, porque puse bromas.
Quina edat tenies?
Nueve años.
I per què sobre el mar?
Es lo que más me gusta. Me gusta más la fauna marina que la terrestre.
Què t’agrada del mar?
Todo.
I des de quan t’interessen els temes marins?
Desde que tenía tres años o así.
Has dit que escrivies en una llibreta, a mà.
Sí. La letra está un poco mal, porque tenía nueve años y escribía deprisa.
Quan escrivies?
En todas partes. A veces me llevaba la libreta de excursión y cuando me aburría la sacaba y me pasaba media hora escribiendo. Después ya no seguía porque se me cansaba la mano.
Sempre duies aquesta llibreta amb tu?
Sí.
I quan et venia una idea, l’agafaves i a escriure?
Sí.
Què volies explicar amb aquests dos contes?
Quería que la gente aprendiese las características de la fauna marina y que se divirtiera al leerlos.
Parla’ns del primer d’ells, Brandi y Brenda: aventura en el mar.
Explica la historia de un tiburón que no conoce a nadie. Va a una playa, donde se encuentra con una delfín hembra y se enamora de ella. Y poco a poco se hacen amigos. Con este cuento se aprende cómo es la vida del tiburón y la del delfín. Y enseña las diferencias entre un pez y un mamífero.
I Brandi y Brenda: Reencuentro con sus padres, també t’ha sortit divertit?
Sí (riu), más que el primero. Aquí hablo del lenguado, del pulpo y del salmón.
Com et vas documentar?
Con libros, con documentales, en Internet... También he hecho excursiones para documentarme: fui a L’Aquàrium, por ejemplo. Y con mis asignaturas. Se nota que escucho en clase, ¿eh?
Repetiries l’experiència de fer un conte?
Creo que sí. Cuando tenga más tiempo libre, a lo mejor en verano, me animo otra vez. Pero si escribo algo ahora no será un cuento. Será de nuevo una historia del mar, pero los protagonistas serán personas, y los peces no hablarán.
La teva mare és autora de dos llibres. Això ha inf luït en la teva afició?
Me gustaría aclarar que si he escrito estos dos cuentos es porque yo he querido. Hay personas que piensan que mi madre me ha obligado a escribir y no es así. Lo he hecho porque me gusta.
Quins plans tens per al futur?
Quiero ser biólogo marino. Me gustaría trabajar en las profundidades, como hacen en L’Aquàrium o en el zoo.
Quines aficions tens?
Las principales son leer, escribir y estudiar. De momento. Cuando llegue el verano ya no sé qué será lo principal.
Com veus el món?
Fatal.
I els adults, com els veus?
Hay algunos que tienen cabeza, pero otros no.
Podries posar-ne algun exemple?
Hay personas que no educan bien a sus hijos. O que sólo piensan en el dinero. Son codiciosos.
En quina mena de societat voldries viure?
En una sociedad sin guerras, donde no haya racismo y en la que todos nos llevásemos bien en la vida.
Què et sembla el Poble Sec?
Un pueblo.
T’agrada?
Más o menos.
Milloraries alguna cosa a Barcelona?
Sí, todo lo que he dicho antes: que no hubiese racismo, que nos llevásemos bien y que la gente no se pusiese a hacer ruido a las tantas de la noche.

* * *

Decididament els adults no tenim res a fer davant la lògica meridiana dels nens. La seva ingenuïtat i la seva contagiosa bona fe ens evoquen l'essència del que érem i ja no som. La seva presència ens contamina positivament i ens aporta aquella dosi d'optimisme que ens fa tirar endavant i ens permet suportar les envestides d'un futur incert i un món caòtic i injust. Els nens donen bon rotllo, sempre somriuen i arreglarien el món si els ho deixéssim provar. Al G20, l'FMI, l'ONU, als governs inoperants d'arreu i als ministres de la fe i de la guerra els aniria millor si comptessin amb nens als seus equips d'assessors. Són nets, transparents, honestos, intel.ligents i fidels. Resulta curiós com anem pel món pensant-nos que tot ens pertany quan en realitat en són ells els amos absoluts. Llegir acuradament aquesta entrevista m'ha fet descobrir una perspectiva nova per a quasi cadascun dels temes tractats. I a més tenen la virtud de ser naturals amb tot allò que als adults ens queda naïf. Són genials, no?

Hamlets i Quixots

Si el resum de la suposada disputa és que en Quim és una mica pessimista i un servidor una pèl ingenu, ja som al cap del camí. Signo les tables. Tot i que si en Quim tingués un nas més prominent, m'hagués encantat escriure-li allò de Érase el espolón de una goleta, érase un elefante panza arriba, érase un pez espada muy barbudo... P.S. en qualsevol cas, com que coixejo pel cantó naïf de la vida, el darrer paràgraf del seu article l'he agraït especialment.

Com que la cosa va de dualitats, tenia pensat plantenjar-vos un dilema de Turgenev, l'univers del qual omple algunes hores del meu lleure des de fa setmanes.

La singladura filosòfica de Turgenev comença els anys 40 a Berlin, on va conèixer Bakunin entre d'altres activistes russos forjats a l'escola de Berlin sota la influència de l'esperit Hegelià. Turgenev va establir allà les bases d'un assaig que dividia els homes segons una tipologia de Hamlets o Quixots que el va acompanyar tota la seva vida i que va ser origen i motor de tots els seus herois literaris. Dos herois prototípics a qui es podien adscriure tots els homes i que representen dos ideals antagònics, l'aristocràtic i el nihilista.

Succeeix que en un cas, l'ideal empeny l'heroi a lluitar fins a defallir i dissoldre's en l'absurd de la fe, per la que és capaç de sacrificar-ho tot, fins i tot la pròpia persona; en l'altre cas, l'ideal porta a l'heroi a meditar sobre el sentit i la justificació de la lluita, sobre el sentit de la pròpia existència i d'un Jo en dubte permanent i perill de trencament. El desencant de l'ndividu reflexiu i flegmàtic en oposició a l'idealista furibund.

Sembla a priori paradoxal que Turgenev doti d'ideal tant a Quixot -portador per excel.lència d'ideals impossibles- com a Hamlet. Hi ha raons que fan que el fill del rei estigui sempre mastegant i rumiant quelcom, es tracta d'un esperit traït. També és doncs portador d'un ideal, encara que sigui més opac i menys resplendent que el del seu contrari. En Hamlet, el dret a dubtar de tot forma part de l'ideal. La qüestió no és tant l'ideal en sí com la manera d'enfrontar-s'hi el que defineix el caràcter quixotest i hamletià en darrer terme.

Anant una miqueta més enllà en el context històric que ens ocupa, la intel.lectualitat russa estava dividida entre occidentalistes i eslavòfils i Turgenev fins llavors s'havia mantingut al marge i havia evitat adscriure's a un dels dos corrents. Finalment, hi va sucumbir i es va decidir -amb matisos- pel bàndol occidentalista, optimista en la idea que un model europeu quasi perfecte treuria el seu país del del retard històric. A Turgenev, però, se li va revelar finalment la idea eslavòfila que defensaven entre d'altres Dostoievsky de que Rússia era d'alguna manera portadora d'un missatge cap a Europa; de que el sofriment mil.lenari del poble rus, la seva fe cristiana, el sentit comunitari de la seva Obshina i el seu destí encarnaven els defectes d'Europa en una mena d'ànima històrica ancestral. Dostoievsky, com un Quixot enlluernat per la seva idea, era el portador d'aquest missatge, perquè veia en la història russa la dolorosa empremta de l'eterna dicotomia.

Jo, després de pensar-hi una estoneta, he decidit adscriure el meu caràcter a l'ideal Quixotesc. Tot i que a l'època de l'institut vaig fer intents reiterats com a candidat hamletià, aquests sempre resultaven fallits. La pròpia naturalesa, indefectiblement, tard o d'hora, es va acabar manifestant. Sóc capritxós, ingenu, poc reflexiu a l'hora de prendre decisions importants, fabulador, optimista i positiu, tinc fe en la humanitat i en la gent que m'envolta i, finalment, estic convençut que malgrat la prudència extrema que sempre m'ha acompanyat, empunyaria una espasa en cas de sentir-me convençut o acorralat. No n'estic del tot satisfet d'aquesta imatge de mi mateix, encara que pugui semblar el contrari. M'agradaria coixejar ni que fos subtilment pel cantó hamletià de tant en tant. És clar que també m'agradaria ser Spiderman, Aragorn o Robin Hood...

De quin cantó coixegeu vosaltres?

Caïm i Abel

De les infinites aproximacions tangencials i relectures que la literatura ha fet de temes bíblics, en vull comentar una de recent.

Pensant-hi, ara em venen al cap la història de Ponci Pilats dins d'un llibre escrit per un boig condemnat a l'ostracisme pels crítics literaris russos dins de la gran novel.la de Bulgàkov El Mestre i Margarida; o també El Gran Inquisidor, conte inventat per un dels germans a Els Germans Karamàzov, hit absolut de converses i tertúlies amb adaptació teatral inclosa a l'Espai Brossa ara fa un any. Però darrerament n'he descobert una de nova sobre el mite de Caïm i Abel, amb tantes capes i tants matisos que volia donar-vos el material per a que hi doneu voltes els que estigueu avorrits. És un pèl llarg, però sempre serà més curt que les 800 pàgina de la novel.la.

Llegint -o potser hauria de dir gaudint- El Este del Edén no esperava trobar-me amb aquest tipus de relectures bíbliques que tant em fascinen. Malgrat el títol, la veritat és que no m'imaginava Steinbeck fent ús d'un material que a priori sembla que no li escau. Però n'hi ha vàries d'aquestes reflexions en boca de diversos personatges. En concret m'han captivat un parell que us exposo tot seguit.

És possible que Déu posés a prova Caïm perquè era el seu preferit? Al capdavall, Abel només roman a la història, mentre que Caïm va viure i va tenir descendència. Nosaltres som fills de Caïm, no d'Abel. Quan Déu el va expulsar del paradís condemnant-lo a habitar la regió de Nod, a l'Est de l'Edèn, li va marcar el front perquè ningú no el matés -protegint-lo en certa manera-. La conclusió és molt reveladora: Un nen, en sentir-se rebutjat, dóna un cop de peu a un gat i amaga la seva culpa secreta. Déu va demanar als dos germans un present i va refusar el de Caïm. Aquest es va sentir ferit i en aquell moment tenia Abel a l'abast de la mà. Diu Steinbeck que el més gran terror que pot patir un nen és no sentir-se estimat -tothom ha sentit alguna vegada una sensació semblant. I amb aquesta ve l'ira, i amb l'ira el crim com a venjança, i amb el crim la culpa, i aquesta és la història de la humanitat, ni més ni menys.

Aquest matí, he sentit que Zolà va dir que el primer i únic anhel de l'home és ser estimat, vés per on!

Però donant una altra volta de rosca al tema 200 o 300 pàgines més endavant, un xinès amb més pes que tots els altres protagonistes sumats, sotmet a un consell de vells fumadors d'opi, un fragment de la Bíblia que l'intriga, en concret els 16 versets del capítol quart del gènesi, en què Caïm està irritat: I Jehovà digué: si obressis bé, no series acceptat? I si obressis malament, no estaria el pecat a la porta? I ell sent afecció per tu, i tu el dominaràs a ell. Semblava una promesa que podria dominar el pecat. Un temps més tard, una versió americana de la Bíblia deia I tu el governaràs a ell, això semblava una obligació més que una promesa, per aquest motiu el xinès es va dirigir al consell de savis fumadors d'opi. Com que disposaven d'aquesta cosa tan xinesa que és la paciència, els vells van aprendre hebreu i dos anys després van arribar a una conclusió intel.lectualment corprenedora: els textos originals deien textualment Tu podràs dominar-lo (al pecat). I aquí arribem després d'haver descobert la naturalesa del crim al moll de l'os de la condició humana, la facultat de decidir, la llibertat de canviar l'ordre de les coses, la voluntat d'escollir en darrer terme. La traducció americana ordena als homes triomfar sobre el pecat (sempre simplificant, els americans), la versió del Rei Jacob conté la promesa d'arribar a dominar el pecat, però només una paraula, la paraula hebrea timshel (tu, podràs) permet escollir. Tu, podràs conté implícit la seva imatge especular tu, no podràs. Milers de sectes segueixein i acaten l'obligació de dominar el pecat, altres es deixen enlluernar per la promesa d'arribar-lo a dominar, però només una paraula, thimsel fa l'home gran, i el col.loca a l'alçada dels Déus. Perquè malgrat la seva debilitat, malgrat haver matat el seu germà, a Caïm -i a tots els seus descendents- encara li queda la gran llibertat d'escollir.

No és teologia, diu el xinès quan li pregunten. No em sento inclinat cap ald Déus, però ara experimento un nou amor per a aquest resplendent instrument que és l'ànima humana, quelcom meravellós i únic a l'univers, sempre atacada i mai destruïda, gràcies a aquest "tu, podràs".

Amén. Paraula d'Steinbeck.

P.S. I: La història acaba que un cop fora la closca xinesa de l'ou, els vells savis fumadors d'opi es posen a estudiar grec.

P.S.II: A tall d'imaginari suggerent, he trobat aquestes imatges d'un trailer de El Mestre i Margarida, film de què desconeixia l'existència, però que m'ha fet reviure els personatges i escenaris d'un dels meus llibres preferits.

Enveja

“La indignación moral es, en la mayoría de los casos, un dos por ciento de moral, un cuarenta y ocho por ciento de indignación, y un cincuenta por ciento de envidia”. Vittorio de Sica.

Feia dies que volia parlar de l’enveja. Per casualitat avui he topat amb una declaració de José Luis Borges que va contribuir a fer més fonda la tomba que ja havien cavat els envejosos del seu mestratge en el brodat de la llengua espanyola i aquells que no li perdonaven el coqueteig orgullós amb la dreta. Borges, conscient de l’amor i de l’odi que despertava en aquestes contrades va aprofitar l’ocasió per llençar un dardo certero: “El tema de la envidia es muy español. Los españoles siempre están pensando en la envidia. Para decir que una cosa es buena dicen que es envidiable”.

Cinc segles abans, Cervantes ja s’havia pronunciat sobre aquest sentiment: "¡Oh envidia, raíz de infinitos males y carcoma de las virtudes!”. El seu contemporani, Francisco de Quevedo, fent ús d’un estil més castís i proper al refranero español també va manifestar-se sobre aquest pecat capital: “La envidia va tan flaca y amarilla porque muerde y no come”. Seguint aquest fil, uns segles més tard, Miguel de Unamuno va deixar escrit que “la envidia es mil veces más terrible que el hambre, porque es el hambre espiritual”. De fet, l’església catòlica ja ens alertava del seu perill i la col·locava en el sisè lloc del rànquing dels pecats capitals, darrera de la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, l’ira, i davant de la supèrbia. Per guiar-nos en la tempesta dels mals sentiments i evitar que caiguéssim en la temptació de pecar, el catecisme proporcionava una carta de navegació per rodejar aquests esculls i arribar a bon port: les set virtuts. Aquestes es contraposaven als set pecats capitals i eren els bots salvavides de l’ànima. Humilitat vs avarícia; generositat vs avarícia; castedat vs luxúria; paciència vs ira; temprança vs gola; caritat vs enveja, i diligència vs mandra.

Però si la recepta per combatre l’enveja és la caritat estem perduts perquè aquesta no té ganxo avui en dia. No funciona davant d’un executiu agressiu, un agent borsari o un cobrador del frac. El capitalisme i el liberalisme que ens acotxa i ens esprimeix fa invisible tot allò del qual no se’n pugui treure profit ni benefici individual i material. L’amor desinteressat cap als altres no ven als grans mercats. Potser la màxima que funcionaria millor seria la de Napoleó I: “L’enveja és una declaració d’inferioritat”. Crec que aquesta tindria una repercussió més àmplia ja que estem dirigits i alliçonats per ser superiors als altres, guanyar la competició i arraconar els perdedors. Si us plau, ajudeu-me a fer córrer la veu que l’enveja ens converteix en éssers acomplexats. Potser això funciona. M'ofereixo a repartir octavetes al metro.

També podríem engegar una campanya subversiva i subtil de merchandising per combatre l’enveja. La primera acció seria modesta però crec que podria arribar a ser efectiva: estampar samarretes amb la frase de Shopenhauer, “Nadie es digno de envidia”. Si aconseguim posar-la de moda entre els modernillos barcelonins i els japonesos és que encara hi ha esperança i, sobretot, haurem trobat un mercat incipient on vendre els nostres productes i aconseguir el finançament necessari per a la nostra lluita.

Antonio Gala

“Ser escritor significa no hacer nada más que escribir y ver la vida a través de unos ojos”. Aquest aforisme d’alta volada no és pas meu, evidentment. Li vaig sentir dir l’altre dia al mestre de les lletres hispàniques Antonio Gala. Hi ha missatges que queden ben magres si no hi ha una estètica al declamar-los. El bastó d’Antonio Gala li proporciona una solemnitat gràcies a la qual engrandeix els seus missatges fins a altures considerables. Pocs com Gala saben tensar tan eficaçment les fibres més íntimes del nostre ésser (per utilitzar una expressió adequada al personatge). És davant d’aquests embats intel·lectuals que hom s’encongeix fins a fer-se pràcticament invisible. Si en un anhel d’immortalitat decidís retirar-me la resta de la meva vida a un monestir per formular el millor aforisme de la història dels aforismes, estic convençut que no hauria estat capaç de plasmar-ne un de tan reeixit. L’esplèndid escriptor, de verbositat magistral, i d’un formalisme que se situa al nivell dels més grans escriptors francesos del segle XIX, ens ofereix el seu mestratge any rera any des que va publicar la seva primera obra l’any 1959. Això, al menys, és el que diuen els que hi entenen. Enguany ha escrit l’última gran novel·la, Los papeles de agua , la seva obra més feminista perquè segons les seves pròpies paraules “las mujeres son los seres más humanos, más completos y más generosos del planeta”. Aquesta novel·la narra l’experiència de Deyanira Alarcón, una escriptora d’èxit, de 40 anys, guapa i en crisi, que la vida li ha fallat. Per això, s’embarca en un creuer per quedar-se després a Venècia, una ciutat que al començament li sembla hostil però que després li tornarà la vida, encara que pagant un preu molt alt (resum extret de la pàgina web de la Fundación Antonio Gala). Tot i la meva admiració per Gala, us he de confessar que mai he llegit una novel·la seva. La meva admiració és purament intuïtiva. Sovint, enmig de la llibreria, sospeso algun dels seus llibres. Me’l miro i sé que en les seves pàgines s’hi amaga quelcom de molt valuós, però sóc conscient que per una ànima materialista i superficial com la meva és ben inútil començar a cavar. Mai arribaria a la profunditat necessària per poder capir tot el seu esplendor. És per això que sempre acabo deixant el llibre a la prestatgeria i em dedico a contemplar amb admiració i enveja les dones (i algun home estrany) que el posen a la cistella de la compra. Si coneixeu alguna d'aquestes dones (o algun d'aquests homes estranys) que hagin llegit el llibre i en vulguin fer un comentari en aquesta humil pàgina, la vaca sorda els ho agrairà.