Millet

Després d'una setmana d'insomni patriòtico-musical, el meu instint de venjança escorpí ha arribat a una solució de compromís. A veure què us sembla:

• Encarreguem uns barrots d'inspiració modernista a Òscar Tusquets i instal.lem al Hall del Palau una gàbia com la d'Anníbal Lecter.
• Hi posem a dins el lladre, no cal dir-ho. Que se senti com a casa.
• Se li fa entrega d'un kit de benvinguda consistent en un pijama Burberry de ratlles, un barnús i unes pantufles.
• Li diem a en Tusquets que faci tres o quatre factures de la gàbia amb l'import doblat i elevat a pi. Una per la família Millet, pels serveis prestats, i una pel patronat, l'Orfeó Català, i els responsables polítics actuals i precedents, per ineptes i inútils.
• Els fotem a tots al carrer.
• Posem de president del Palau a Justo Molinero i obliguem als cors a fer una gira per Soria cantant els èxits de Pimpinela, a mode d'expiació.
• Arriem la Senyera del balcó i pengem la bandera pirata fins que acabi el judici i la família Millet torni tots els diners.
• Amb els diners retornats, sortegem 2.000 viatges a les Maldives entre tots els ciutadans que no han trepitjat mai el Palau.
• Per últim, oferim per a properes bodes, batejos, comunions i puestas de largo a les famílies implicades el pati de la Model, amb ganxitos i Casera gratis.

D'aquesta manera, evitem a la família i els amics el tràngul de fer cua al carrer Entença al costat dels pàries apestats als què porten segles evitant, alhora que ens assegurem que no li falti companyia a l'avi Millet en aquest ocàs tan trist -que aquesta gent són lliberals i no tenen memòria, i si te he visto no me acuerdo, que diuen-.

Mètode científic

OBSERVACIONS:

17:00: en un banc de la plaça tres noies. Noia 1: rossa, cabells curts. Noia 2: morena, cabells arrissats, pitrera generosa (molt generosa). Noia 3: morena, cabells llargs.
En un banc situat just davant del de les noies (a la mateixa plaça), tres nois. Noi 1: samarreta del barça. Noi 2: samarreta amb el número 9 a l'esquena i el nom de Kempes estampat. Noi 3: amb un bigotet d'aquells que ara porten els moderns de Barcelona.
Pels moviments inicials de tots els personatges podem acceptar que són tres parelles, és a dir, a cada noia li correspon un noi. No puc saber qui està associat amb qui.

17:05: Noies: xerren animadament. Nois: xerren animadament

17:20: Noies: xerren animadament. Nois: el Kempes s'aixeca i mou una mica les cames. Els altres dos xerren de forma discontínua i pausada.

18:00: Noies: xerren animadament. La rossa ensenya un objecte (no identificable) que s'ha tret de la bossa de mà i les altres dues riuen estentòriament. Nois: el Kempes està estirat al banc, el del barça recull un pal del terra, el del bigoti badalla. Silenci absolut.

18:15: Noies: xerren més animadament que a l'hora anterior. La morena ha dit alguna cosa important perquè les altres dues es posen les mans al cap i deixen anar uns petits xisclets. Nois: el Kempes li ha pres el pal al del barça i el fa moure com si fos una espasa, el del barça s'aixeca i puja a uns gronxadors, el del bigoti es rasca l'entrecuix i torna a badallar.

18:35: Noies: xerren més animadament que a l'hora anterior. La morena parla, la rossa parla i la dels pits generosos parla. Vull dir que totes tres parlen al mateix temps, i tot i així sembla que s'entenen. Nois: el Kempes s'ha aixecat i dóna cops al tronc d'un arbre amb el pal, el del barça s'ha cansat dels gronxadors i ara ho prova amb el tobogan, el del bigoti fa cara de cansat (no confondre amb la cara del modern transcendent en què les celles són lleugerament més arquejades).

18:45: Noies: la rossa que era la que més reia, ha plorat una estona (7 minuts aproximadament), les altres dues l'han consolat i, ara, la conversa s'ha tornat a animar (jo diria que inclús més que a l'hora anterior). Nois: el del barça s'ha cansat del tobogan i dóna puntades de peu a una caixa de cartró que hi ha al costat del contenidor fins que aconsegueix trencar-la, el del bigoti ha anat a molestar a la seva suposada parella (la dels pits) que amb la mà li ha indicat que no l'emprenyés, el Kempes s'ha enfilat pel tronc de l'arbre i amb el pal aixecat crida en senyal de victòria.

19:00: Noies: la que ha plorat ara és la morena (però només 2 minuts), també l'han consolat, després han rigut totes tres i ha tornat la conversa animada. Nois: el Kempes ha tirat el pal contra un gat i ara es baralla pel terra amb el del barça, el del bigoti se'ls mira, riu i els anima.

19:18: Noies: han plorat les tres juntes, s'han abraçat i xerren més animadament que mai. Nois: el del bigoti pixa rere un contenidor, els altres dos el segueixen i realitzen idèntica operació.

19:45: Noies: continuen insaciables amb la xerrameca. Nois: marxen esgotats cap el bar a veure el barça.

CONCLUSIONS:

La distància entre l'home i la dona és infinitament superior a la distància entre l'home i la formiga aquella que es passejava pel meu braç a l'ermita de Cap-sec. Que l'evolució hagi permès que l'home es pugui reproduir amb una dona i no amb una formiga és, ara per ara, un misteri que requeriria una nova investigació.

La formiga

Amb una certa regularitat em vénen al cap les paraules de Pascal, aquelles en què afirmava l’existència de només dues classes de persones raonables: les que servien a Déu de tot cor perquè el coneixien o les que, per no coneixe’l, el buscaven de tot el cor. Com que probablement sóc una persona raonable i no formo part del primer grup, avui he decidit buscar a Déu. Marxo cap a l’ermita de Capsec, on el meu pare n’era rector. Capsec, perquè si Déu s’amaga a algun lloc ha de ser allà, i també per allò de tancar el cercle familiar. Doncs vora l’ermita em teniu, assegut sobre l’herba humida, amb la llum somorta del capvespre, i amb l'única companyia dels ocellets que fan xiu-xiu i del zumzeig dels borinots. Higienitzo el pap buidant-lo de tot pensament, tanco els ulls, serro les dents, i em concentro mirant el cel tot esperant una revelació. De sobte sento un pessigolleig a la mà esquerra. Aixeco la mà cap al cel i em miro el palmell, però els raigs del Sol que s’escolen entre els dits m’enceguen i no veig res. Tanco els dits fent una pantalla i aleshores... ops! aquí la tenim: una petita formiga (i dic que era petita perquè crec que mai havia construït un pleonasme i em feia il·lusió construir-ne un per primera vegada). I la formiga es mou amb aquella gràcia tan pròpia de les formigues, des del dit petit fins al dit gros, i després altre cop al dit petit. Què en són de rares les formigues! I la torno a mirar. I la formiga ara baixa pel meu braç, entremig de dues pigues. I poso el braç a l’heura i la formiga, llesta ella, aprofita una petita fulla que acaricia un pèl llarg per deslliurar-se de mi. Suposo que buscarà un formiguer perquè les formigues són éssers socials i no volen estar mai soles. I poso les dues mans rere el clatell i m’ajec i noto com un somriure estúpid se’m dibuixa a la cara. I estic una bona estona així fins que m’aixeco i torno xino-xano cap el poble. Pel camí, arrenco un tros de romaní i me’l poso a la boca i és aleshores quan recordo que tenia una feina a fer allà, a l’ermita, i pensant i pensant m’han tornat a aparèixer les paraules de Pascal. Però ara tinc gana i em fa mandra tornar enrere. Ai, la gran desgràcia de la meva vida ha estat aquesta naturalesa tan dispersa que Déu m’ha donat. Que ja quan estudiava a la carrera em quedava encantat amb qualsevol esquerda nova que havia aparegut a la paret. Que tot el poc que sé és perquè ho he llegit i no perquè ho hagi pensat. Perquè quan penso amb coses importants de seguida em distrec i me n’oblido del que pensava. I que inexorablement, mentre hi hagi formigues que es passegin pels meus braços, Déu continuarà tan allunyat de mi com el fum de la xemeneia d’aquella casa de pagès, que s’enfila enlaire, enlaire, i se’n va.

Aniversaris

Tal dia com avui, onomàstica de Sta.Maria de Cervelló, però de 2008, va néixer aquest humil rumiant discapacitat. Va ser un part sobtat i tranquil, podríem dir que fins i tot una mica indiferent als ulls d'aquells que el van assistir amb una copa de vi a la mà. Però passat un any, puc dir que m'ha sorprès gratament la teva perseverança, estimada vaca sorda.

Cada dia més a prop de l'escorxador, diria un cínic. Però jo vull pensar que tu ets una vaca lletera lliure i amb les mamelles plenes de desconcert i lucidesa a parts iguals. I com que en Quim no és gaire de celebracions, he decidit constituir-me com a mestre de cerimònies i felicitar-te com et mereixes.

Oh, vaca! Tu que has estat sovint més indignada del que ho solen estar les teves companyes que pasturen en silenci pels prats i les riberes! El teu rumiar ha estat d'un altre caire (d'Adorno a Woody Allen, per ordre alfabètic). Repassant les teves reflexions de vaca, em sorprèn la teva obsessió per Ratzinger i els catòlics, pels escriptors russos i per la moralitat dels homes. Però molt especialment, em commou la teva recurrència a parlar de parets mitgeres com a metàfora de tantes i tantes coses amb què els homes embruten el món.

En fi, vaca, per molts anys de part dels teus abnegats pastors, o potser en podríem dir Cowboys, que resulta molt més suggerent.

Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

La vaca sorda

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És sorda.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li una oïda, i en l'altra
se li ha posat un borinot: la vaca és sorda.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella es perdria.
No sent l'aigua en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les seves nines, i se'n torna
orfe de brogit sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

(Poesies de Joan Maragall, 1895 -versió remix-)

Falangistes

La millor de les venjances imaginables és veure un gegant temible empetitir fins a l'alçada d'un insignificant barrufet. Reconforta veure com segueix cridant les mateixes consignes de sempre amb una pintoresca veu de fraggle ressentit. Quan la mala llet és innòcua i el control de la violència recau en mans suposadament democràtiques, l'anacronisme dels cretins només provoca indiferència i mandra. Per això els autocars plens de ràbia mono neuronal que es dirigeixen cap a Arenys de Munt haurien de ser rebuts amb banderes i aplaudiments, saludats per l'alcalde, les autoritats sobiranistes i el mossèn, i beneïts pel bisbe de torn. Així, cofois i satisfets, tornarien al silenci dels museus, a la solitud del frenopàtic, a les ombres del geriàtric i a la feixuga incultura de les places de barri. Alberti somriuria aquest matí veient aquest parell d'autocars precipitant-se al mar del ridícul. Un cop més, el temps ha estat l'únic heroi, el genet inexorable. A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

The grapes of Wrath. Steinbeck

Llegeixo the grapes of wrath de John Steinbecken en la seva edició en castellà (las uvas de la ira). El pelegrinatge de la família Joad des de l’Oklahoma empobrida fins a la prospera – però inhumana- California. El recurs més fàcil per delimitar l’espai físic i temporal d’una novel·la és utilitzar un viatge com a excusa narrativa. Els escriptors americans són grans aficionats a aprofitar les seves carreteres interminables per explicar històries. Aquests viatges artístics són útils perquè proporcionen al crític transcendent, o al professor de literatura, l’excusa perfecta per poder fer interpretacions metafòriques d’alta volada i així poder-se allitar amb la post-adolescent que vol ser una escriptora pessimista.
En general, en les novel·les – i no només en les de viatges-, els arguments, les trames, estan sobrevalorats, són els únics recursos que tenen els novel·listes mediocres. Vull dir que el novel·lista mediocre utilitza la trama quan no té res més a dir. Us preguntareu qui sóc jo per fer una afirmació d’aquest tipus i quedar-me tan ample. Jo també m’ho pregunto, sincerament, però ara ja està dit. Les novel·les en què la trama és com una teranyina que ocupa tot l’espai de l’obra i que t’atrapa fàcilment, tenen el seu mèrit, això és innegable, però a mi em deixen bastant insatisfet. Prefereixo la lectura fragmentària, com la vida, que està feta de fragments. Si - com diu Vila-Matas- no està clar que la vida tingui un argument, jo em pregunto: per què n’ha de tenir la novel·la sinó és per fer trampes, per enganxar fàcilment el lector? Potser exagero una mica però confesso que tinc serioses dificultats per percebre les virtuts de les novel·les en què el ritme és accelerat i on sempre passen coses. Penso que el marc argumental només hauria de ser l’excusa per poder-hi introduir uns perfils psicològics perfectament delimitats i recognoscibles. Què pot interessar més que la profunditat psicològica que l’autor pugui dotar als protagonistes? la trama em rellisca bastant i per això em molesta tant quan acaba emmascarant els subjectes de la novel·la. The grapes of wrath. Aquells diàlegs interminables sobre com resoldre els problemes logístics que se’ls van presentant al llarg del viatge, i ara què menjarem i ara on anirem i la iaia es mor i on l’enterrarem. Quin cansament tot plegat. The grapes of wrath deu ser un bon llibre, no en dubto pas. Alguns potser el considerareu una obra mestra i raons en tindreu. I Steinbeck està molt lluny de ser un escriptor medicre. Però The grapes of wrath no forma part dels meus llibres. Això sí: l’obra es justifica –sobretot- pel seu final. I el final justifica l’obra perquè en realitat aquest final no és un final sinó una magnífica fotografia que tanca el llibre però que no tanca la història. Després del final, la història continua però Steinbeck no ens la vol continuar explicant. Personalment li agraeixo.

Puta Moral!

Fa uns quants anys un amic de qui no diré el nom m’explicava que era freqüent que sota la taula de direcció d’un prestigiós diari barceloní, hi hagués una dona a quatre grapes practicant les arts del sexe oral a discreció. Mentre decidien els titulars de l’endemà, els prestigiosos periodistes jugaven a endevinar en els rostres dels presents qui estava sent víctima de l’assedegada quadrúpeda. Si non è vero, valgui com a metàfora del tema que ens ocupa.

Aquests dies la premsa ha publicat en portada desenes de fotografies de dones anònimes exercint la prostitució pels carrers de la ciutat. Com no podia ser d’altra manera, s’han oblidat de mostrar-nos els clients. Ens han mostrat el seu gust dubtós a l’hora de vestir, els seus generosos culs i els seus pits masegats des de la distància més parcial i covarda. No se m’escapa que quan s’aproximen les eleccions municipals, el Compte de Godó es posa en guàrdia. Però més enllà del seguidisme negligent de la premsa, aquest tema ha deixat en evidència com poques vegades la manca d’escrúpols dels diaris a l’hora de vendre un exemplar més.

No tinc cap dubte que si enlloc d’efímers instants de plaer, pels carrers de la Boqueria es dispensessin quotes de poder i contractes milionaris no ens sorprendria veure uns i altres, polítics i periodistes, empassar-se els seus escrúpols macerats en tota mena de fluïts per les cantonades del carrer Robadors. Quants massatges amb final feliç es publiquen els diumenges a canvi de la confiança de les èl.lits polítiques menys autocrítiques?

Tampoc no tinc cap dubte que si les putes fossin homes i els clients dones, els diaris no s’haguessin oblidat de mostrar-nos les clientes a les fotografies per deixar-nos clar a quina banda del tàndem rau la veritable essència de la perversió.

L’últim diari a afegir-se a aquest ignominiós despropòsit moral ha estat El Periódico, aquest matí, amb una generosa portada a tot color. Si les putes fossin milionàries i disposessin de plataformes propagandístiques equivalents, demà contraatacarien amb una portada amb les fotografies d’alguns dels seus clients: Avel·lí Puigdellívol, alcaldable convergent per Matafaluga del Racó i subscriptor de L’Avui des del primer dia, Borja Vidal, advocat de prestigi, fidel seguidor de José Tomás i subscriptor de La Vanguardia des del seu rebesavi falangista, Paco Mas, devorador de les pàgines esportives de El Periódico des de l’època del Dream Team, etc... Jo si fos el professor enfadat del director de El Periódico, a partir de demà, li faria mecanografiar un per un els anuncis de contactes del seu diari perquè no oblidés mai qui contribueix amb escreix a pagar-li el sou empassant-se-les doblegades a totes hores. És a dir, qui li garanteix des de l’anonimat més sòrdid poder continuar vivint a l’Eixample i portant els nens a l’escola privada. I que no ens enganyin, no es tracta de civisme, es tracta de moral catòlica, de la rància, de la que fa vomitar, de la que se li veu el llautó a quilòmetres (a Suècia, la prostitució no està prohibida, però pagar a canvi de sexe sí, de manera que els il.legals són els clients i no les putes –no cal dir que els suecs no són catòlics). Un problema de civisme seria que ens donés a tots per tocar la trompeta pels carrers a hores intempestives. Però no la prostitució en portada de TOTS els diaris del país.

M’ha sorprès no sentir ni una sola veu dissonant aquests dies, ni una trista proposta de prisma diferent, ni tan sols una pobra becària indignada cridant als seus caps sous uns cretins masclistes! Diu John LeCarré a La Casa Rússia que de vegades per ser un heroi només cal comportar-se com un home decent. Doncs d’aquests, sembla que no n’abunden entre els periodistes i els polítics catalans.

Vaig llegir ahir que un articulista anglès es preguntava a The Observer fa uns anys el motiu de l’abundància de novel·les angleses d’època i proposava un argument a mode de conclusió: l’element essencial del Drama Humà és l’elecció moral, i la societat actual no és del tot propícia a aquest tipus d’eleccions. Vaig pensar de seguida que la idea era bona, però aquest matí observant estupefacte la portada de El Periódico he arribat a la conclusió de que sí que se’ns presenten eleccions morals més sovint del que ens pensem. Jo avui n’he pres una, no comprar mai més un diari. Que cadascú prengui les seves. Puta moral!