Quan la psicòloga posà el dibuix de l'I sobre la taula vaig tenir la sensació que la realitat perdia densitat, que es feia més ingràvida. Fins i tot el propi cos semblava que es desfibrés, que perdés consistència, que es relativitzés fins el paroxisme. Quina meravella! Que fàcil deu ser viure sempre en un estat així! No podia deixar de mirar-lo: hi havia un Sol que tenia mans i braços i que somreia. Hi havia uns núvols de formes arabesques, cadascun amb la seva cara somrient. Hi havia un fotimer d'estrelles que quasi ocupaven tot el cel. Hi havia la lluna i al costat un planeta - probablement Saturn- per on es passejava un cargol amb barretina. Hi havia un plat volador -amb la forma tradicional dels plats voladors- de dins del qual en sobresortia el tors verd olivaci d'un extraterrestre feliç que saludava a uns pescadors. Hi havia una dona grassa, molt grassa, que passejava un gos vermell que bordava amb urdú. Hi havia un riu que naixia d'unes muntanyes arrodonides coronades per la neu, talment com si es tractés d'unes boles de gelat de vainilla banyades per xocolata desfeta. El riu desembocava en un mar ple de vida. En el mar hi havia uns quants vaixells, alguns grans, altres petits. Tots navegaven a vela aprofitant el gregal. Hi havia una casa groga amb unes finestres liles i una xemeneia blau cel. De la xemeneia en sortia un fum discontinu disgregat en rodones de color rosa com si fossin núvols de sucre, d'aquells que hi ha als parcs d'atraccions. Al costat de la casa hi havia un pagès amb la samarreta del barça. El pagès xerrava animat amb una guineu que s'havia disfressat de porc. Hi havia un caganer rere un paller. El caganer era jo. Almenys així ho indicava un cartell amb el meu nom i una fletxa que m'assenyalava. Més enllà hi havia uns pescadors. N'hi havia quatre, disposats de forma lineal del més alt al més baix, com els germans Dalton. Tots eren pescadors de canya. El més petit semblava el menys aplicat, ocupat com estava en saludar a l'extraterrestre. Els altres s'hi esmerçaven de valent però no semblava que tinguessin gaire traça. Tampoc semblaven massa preocupats perquè tots tenien somriures que sobresortien dels límits de les seves cares. Hi havia peixos de colors impossibles que saltaven i reien, i una granota blava sobre la branca d'un pi. Mirant el dibuix del seu fill, el pare respirà alleugerit. Probablement es trobava en un mateix estat volàtil que el meu. El dibuix d'un nen de set anys tancat dins un cos d'un de dotze. On és el drama? El dramatisme el portem nosaltres a sobre, no els nens. En aquell dibuix hi havia més alegria concentrada que en tot l'univers dels adults. En quin moment de la nostra vida tot es trenca i se'n va a la merda? En quin moment perdem la capacitat de fer dibuixos així?
29 de novembre 2011
26 de novembre 2011
Audífons
Deu fer cosa d'uns 13 o 14 anys, tornava amb un grup d'adolescents del Turó de Morou per un camí modestament pintoresc que travessa la Fageda de Santa Fe. En aquell temps jo feia de guia de natura pel Montseny i el Garraf. De sobte algú em va demanar si m'agradaven els gossos i, content d'haver trobat un nexe vital amb el jovent, vaig respondre que sí, que m'agradaven molt. Una noia d'aquelles que s'estima més parlar amb el professor que amb els companys em va preguntar encuriosida quina era la meva cançó preferida. Llavors vaig entendre que els gossos era el nom d'un grup de rock i no un ordre zoològic. Aquell dia vaig saber que estava passat de moda. A partir de llavors no he fet més que corroborar aquesta certesa dia rera dia amb un neguit -per sort- minvant.
Aquest matí assolellat de novembre l'he començat amb una selecció de vídeos del Youtube. L'Irma i en Bernat, asseguts al sofà amb els ulls com taronges, semblaven molt amatents a les preferències musicals del seu pare projectades a la paret. Però el Gran Germà de Google i els seus inexpugnables algoritmes publicitaris s'han manifestat de cop amb una ironia davant la qual m'he hagut de treure el barret imaginari.
Per qüestions de feina sé que Google no s'equivoca mai i que si sobreimprès a un vídeo que estàs mirant apareix la recomanació d'adquirir un audífon a preu de ganga més et val que t'hi vagis fent a la idea perquè aviat començaràs a perdre facultats. El més curiós del cas és que quan la Marta ha triat una cançó de Nacho Vegas, Google anuncis li ha recomanat quelcom pel mal d'esquena, afecció de la què fa 3 dies que es queixa. El Gran Germà tot ho sap.
La cançó per la qual a mi em recomanaven visitar la web audífonosbaratos.es era Las nanas de la cebolla, de Joan Manuel Serrat. Potser estic passat de moda, si és que alguna vegada no ho he estat, però imagino com deu ser de recomfortant descobrir, ja d'adult, que el teu pare, des de la presó, et va escriure una cançó de bressol com aquesta. Benhaurats els nens desnodrits i orfes que tenen la sort de tenir un pare poeta.
Etiquetes:
Aparells electrònics,
Cançons,
Memòria,
Nosaltres,
Poetes
19 de novembre 2011
Gavines voladores
Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.
Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.
I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.
Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.
Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.
Etiquetes:
Animals en extinció,
Nosaltres,
Pel·lícules,
Política,
Txaikovski
05 de novembre 2011
Carteristes
La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)