Perretxikoak basoan

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..