Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

Gavines voladores

Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.

Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.

I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.

Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.

Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( II )

Explicó que la história era bastante aburrida y que debería animarse con algunas cosas divertidas. " ¿Por qué eres tan aburrido cuando escribes, Ingmar? cuando quieres puedes ser bastante divertido". Oyó el preludio de Chopin que constituye la culminación de la primera parte de la película. Primero lo toca la hija y luego la madre: "Dios mío, y esa pieza tan aburrida vamos a tocarla dos veces. Pero Ingmar, tú no estás bien de la cabeza, el público se va a dormir, por lo menos podías haber buscado algo bonito y un poco más corto, eso será demasiado aburrido, me voy a morir de bostezar".

Ingrid Bergman interpreta a una pianista famosa. Todos los pianistas, excepto posiblemente Rubinstein, han tenido dolor de espalda. Un piansita que tiene dolor de espalda se suele tumbar en el suelo cuan largo es. Yo quería que Ingrid se tumbase en el suelo en una de las disputas. Se echó a reír: " Querido Ingmar, estás absolutamente loco. Pero ¡ si es una escena seria! Cómo voy a interpretar tumbada en el suelo una escena seria. Sería ridículo. El público se va a reir... Claro que no hay demasiadas ocasiones de reír en una história tan lamentable, pero ¿ por qué tienes que llevar necesariamente a la gente a reírse en un momento tan inadecuado? ¿puedes explicármelo?

P.D La pel·lícula va guanyar el globus d'or a la millor pel·lícula estrangera i va ser nominada per dos premis Oscar, a la millor actriu protagonista (Bergman) i al millor guió original.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( I )

Los actores y yo nos reunimos en las oficinas de Cinematograph situadas en el el último piso de la hermosa casa antigua. Ibamos a leer el guión de sonata de otoño juntos. Ingrid Bergman leyó su papel con voz estentórea, haciendo gestos y muecas. Lo traía todo preparado y decidido, bien ensayado ante el espejo. Fue un choque. A mi me entró dolor de cabeza y la script-girl salió del rellano y se echó a llorar horrorizada: nadie había oído una entonación tan falsa desde los años treinta. La estrella había hecho tachaduras por su cuenta y se negaba a utilizar tacos.

Linterna Magica. Memòries d'Ingmar Bergman

Ordet

He tornat a veure Ordet, l'obra mestra de Dreyer, i he aprofitat per rellegir alguns paràgrafs del Frygt og Baeven de Kierkegaard en la seva edició en castellà, que d'alemany no en tinc ni idea. Si bé es podria dir que tota la obra de Dreyer està impregnada per la filosofia de Kierkegaard, és amb Ordet on aquesta influència es fa més evident. Parlar de Dreyer i parlar de Kierkegaard és parlar de la fe; potser en parlo un altre dia, de la fe vull dir, avui però em fa mandra.
Ordet: Johannes, el germà que ha estudiat teologia i que tothom considera un dement, pren la paraula de Déu per ordenar a Inger que s'aixequi del seu taüt. Aquesta és l'escena final, un autèntic prodigi narratiu. Narrar un miracle amb la naturalitat amb què ho fa Dreyer no és fàcil. El moviment de la càmera és quasi imperceptible de tal manera que sembla que siguem nosaltres els que enfoquem; Dreyer aconsegueix d'aquesta manera ficar-nos literalment dins l'habitació. Aquest és el pas més difícil, penso. Un cop aconseguit això, quan l'espectador ja és dins l'habitació, el miracle es fa més creïble. La llum només entra per les finestres i produeix uns clarobscurs que doten a l'ambient d'una textura mística. A l'habitació no hi ha cap objecte que distregui la mirada, només un rellotge de cucut com a símbol de la temporalitat. Els enquadraments semblen fets per un geòmetra; la disposició dels personatges és perfecta, sempre amb Johannes sobresortint per sobre de tots, com si fos un far moral. He vist l'escena repetides vegades, quasi de forma obsessiva. Sovint treia la veu i l'escena quedava perfectament explicada tan sols a través de les imatges: no és aquest és el segell dels genis?
La qüestió de la fe queda resumida amb la frase de Johannes al seu germà: Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui? Amb aquesta pregunta Dreyer introdueix la diferència que Kierkegaard establia entre cristianisme (Christendom) i cristiandat (Christenhed). Però ja he dit que d'això no en parlaria. És Setmana Santa. La gent va a missa. En Criteri, l'Apañó, potser en Noctas inclús. A la Rambla Catalunya n'hi havia uns quants cantant amb les palmes enlaire. Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui?

Inside Job

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".

Río Rojo

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.

Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..

Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Rakhmàninov

La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."

Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

El Motí de la Bounty

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.

Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.

Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

What's up, Doc?

Hi ha històries que ens acompanyen de fa tant que se'ns fa difícil saber-ne l'origen, recordar quan les vam sentir per primera vegada. Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig veure ¿Qué me pasa, Doctor? per primer cop. Algú em va explicar, aquell dia o potser més endavant, que la meva mare va haver d'abandonar la sala on es projectava la pel.lícula quan estava embarassada de mi perquè es pixava -literalment- de riure. Vaig estar a punt de provocar un part prematur per culpa de Barbra Straisand, Ryan O'Neal i un guió brillant. El destí, però, sempre tan convencional, em tenia reservat un quiròfan de la Clínica del Pilar. M'encantaria haver nascut als lavabos del Novedades, no me n'amago. Però suposo que això hagués estat més propi de la ficció que de la Barcelona tardofranquista. Crec que aquestes són la mena de coses que forgen el caràcter. En aquella ocasió, fa més de 20 anys, vaig riure de manera desfermada, igual que les 20 o 30 vegades que la vaig tornar a veure després. Una força ancestral i telúrica premia la meva bufeta com un globus d'aigua. Encara avui em passa. "A mi tampoco me gusta que me toquen mis rocas igneas", "Estamos probando una nueva teoría de Howard, se llama la reverberación vocal bajo presión", "Oh, Dios mío.. mi servilleta", "Doctor, tenemos que poner fin a estos encuentros", "Señor gángster, no dispare, que la pólvora me da tos", "Howaaaard, Howard Baanisteeeer!" o "Le gustaría tragarse los dientes de un puñetazo?". Si algú pronuncia qualsevol d'aquestes frases, igual que amb l'escorpí de Woody Allen, a mi m'agafa un atac de riure. Crec que si en l'ocàs dantesc d'una batalla -Billy Wilder no ho vulgui-, envoltat només de sang i dolor, sentís algú pronunciant-les, també esclafiria a riure. I si algun dia aquesta pel.lícula deixa de de fer-me gràcia, no dubteu que continuaré rient com si res, per inèrcia, perquè em donarà la gana i perquè sóc escorpí, de carcajada en carcajada fins la fi dels temps. Deu ser per aquest motiu i d'altres similars que per molt que m'hi esforci no seré mai un bon hamletià. Si em concentro massa, m'agafa el riure. "El mundo es mucho más interesante con usted dentro, Clarice", li va dir Aníbal Lecter a l'agent en pràctiques. Això mateix penso jo del cinema quan veig badallar les oliveres de Kiarostami.

Quan estàvem de 7 mesos, a Estocolm, vam buscar refugi a un cinema del centre. Pobres suecs, érem a l'agost i semblava el pitjor dels novembres. Voltats d'una audiència pintoresca, vam gaudir bocabadats (més jo que la Marta, no cal dir-ho) del millor Batman de la història, The Dark Kinght. En Bernat, pobret, no va parar de moure's en tota l'estona. Com si el Jócker l'estigués amenaçant directament a ell, movia totes les extremitats i feia tombarelles com un animal en guàrdia. Ara ho entenc tot. Potser hauríem d'haver triat una bona comèdia... És clar que d'aquestes ja no se'n fan.

P.S. Per escriure aquest article m'he hagut de documentar. He trucat als meus pares i els he demanat a quin cinema van veure ¿Qué me pasa, Doctor? La meva mare m'ha contestat que com pretenia que se'n recordés. Li he demanat que li demanés al meu pare i he sentit una veu llunyana que deia "al Novedades!!!" La meva mare ha exclamat: Què asquerós, fa 3 dies que va sense ulleres perquè no recorda on les ha deixades i en canvi recorda on va veure ¿Qué me pasa, Doctor? fa més de 35 anys! ...Ara ja sé d'on ve això de la memoria d'elefant, a banda de la cinefília...

Camps de sègol

En la meva llunyana adolescència, solia seguir l'estel que deixaven els astres del meu imaginari personal i intransferible. Sense rumb i a la deriva, seguia les passes d'escriptors, periodistes i directors de cinema des del desconcert intel·lectual propi de l'edat, perdut per les pastures del meu món com una vaca sense esquella.

Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a una obra d'art. El cas és que una tarda ociosa, jeia damunt del meu llit de quadres vermells fullejant un Fotogramas quan vaig trobar una entrevista a Winona Ryder. En aquell temps, molts anys abans de les canes, el declivi artístic i la cleptomania, Winona Ryder era la musa de la generació X. Mai no vaig arribar a saber si jo pertanyia a la generació Reality Bites, però el cas és que aquella tarda jo era un més dels que besava el terra que ella trepitjava. En aquell temps, fins i tot Jonny Depp encara duia tatuat al braç allò de Winona Forever.

Entre la retòrica habitual de les estrelles de cine, l'actriu deia coses com que el món s'hauria d'aturar cada cop que un nen pateix. En un moment determinat, parlava de El vigilant al camp de sègol i deia que era el seu llibre de capçalera i el que més l'havia marcat.

Vaig agafar un bitllet de 5.000 pessetes -per si de cas es tractava d'una trilogia volumètrica- i vaig sortir corrent en direcció a la llibreria més propera. Aquella matinada em vaig acabar la novel·la per primera vegada. Uns mesos més tard la vaig tornar a llegir de forma més pausada, i al cap d'uns anys, quan feia Anglès com a lliure elecció a l'EIM, vaig haver de fer un treball sobre un personatge literari i sense pensar-m'ho vaig triar Holden Caufield. La vaig tornar a llegir, aquest cop en anglès: The catcher in the Rye.

Deia en Quim fa uns dies, a propòsit d'Eric Rohmer, que era una d'aquelles persones que et sorprèn que sigui viva. A mi ahir em va passar el mateix amb J.D.Salinger.

Expliquen els cronistes del copy/paste que, aclaparat per l'èxit de El vigilant al camp de sègol, Salinger es va retirar de la vida pública i va dedicar el seu temps a escrits que mai no van ser publicats. No se m'acut millor homenatge per part de l'autor a l'adolescent que somiava en vetllar la innocència dels infants que juguen en un camp de sègol a la vora del penya-segat. Després d'una metàfora com aquesta, què més es pot escriure?

Un dia ja vaig dir que si haguéssim de posar imatges al personatge de Salinger, podríem fer servir les que va crear Truffaut per a Els 400 cops sense por a equivocar-nos gaire. De fet, Antoine Doinel encarna el mateix personatge tràgic que Holden Caufield, l'adolescent decebut amb el món dels adults perdut per la gran ciutat sense rumb i a la deriva com una vaca sense esquella.

Premios Bránagan a lo peor de 2009

Bases de los premios Bránagan

- Los premios Bránagan se otorgan al final de cada año del calendario cristiano, y sirven para determinar lo peor que ha ofrecido el cine internacional a lo largo del año saliente.

- Participan únicamente las películas que el jurado haya visto en una sala de cine durante el año. De éstas sólo se excluyen aquéllas que el jurado ya hubo visto en años anteriores y/o por otros medios.

- El jurado es de carácter democrático. Está organizado como un soviet de libre discusión y cada miembro puede expresar su opinión. No existen jerarquías entre los integrantes del jurado y todas las opiniones tienen el mismo valor.

- El jurado lo forma Lucas Santos.

- Están permitidos los empates entre dos o más candidatos en todas las categorías.

- No se tienen en cuenta la fecha de estreno de cada film ni la fecha de producción.

- La nacionalidad de cada film no está reconocida por el jurado y, por tanto, no se tiene en cuenta en la elección de los premios.

- El realizador británico Kenneth Branagh, así como sus filmes e interpretaciones, quedan exentos de los premios. Dando a éstos su nombre, se le obvia un cineasta execrable, por lo que no cometerá el jurado la redundancia de otorgarle más distinciones.

- El premio a toda una trayectoria se otorga a un o unos cineastas cualesquiera escogidos por el jurado sobre la base de que éste o éstos hayan sido actualidad durante el año saliente tanto por su actividad laboral como por cualquier otro motivo (la defunción, por ejemplo).

- El número y naturaleza de las categorías es totalmente manipulable en cada edición de los premios y debe adaptarse a las circunstancias de cada año y al capricho del jurado. Sólo una categoría debe existir irrevocablemente: la de peor película.

Lucas Santos

Barcelona, 23 de diciembre de 1997


PREMIOS BRÁNAGAN A LO PEOR DE 2009

Premio Bránagan a la peor película del año: Inglorious Basterds, de Quentin Tarantela

Premio especial del jurado: ex aequo para Vals im Bashir, de Ari Folman, y The Burning Plane, de Guillermo Arriaga

Bránagan al peor director: Gus Van Sant por Milk

Bránagan al peor guión original: Agnès Jaoui y Jean-Pierre Bacri por Parlez-moi de la pluie (de A. Jaoui)

Bránagan al peor guión adaptado: Don McKellar y José Saramago por Blindness (de Fernando Meirelles)

Bránagan al peor actor: ex aequo para Willem Dafoe por Antichrist (de Lars Von Trier) y Sergi López por Mapa de los sonidos de Tokyo (de Isabel Coixet)

Bránagan a la peor actriz: Penélope Cruz por Los abrazos rotos

Bránagan al peor actor secundario: Heath Ledger por The Imaginarium of Doctor Parnassus

Bránagan a la peor actriz secundaria: Ariadna Gil por El baile de la victoria


PREMIOS ESPECIALES

Medalla de oro a toda una trayectoria a través del horror: Michael Winterbottom (destacado en 2009 por Genova)

Premio “En los brazos de Morfeo” a la clapada del año: Üç maymun (Tres monos), de Nuri Bilge Ceylan

Premio “Hipatia de Alejandría” a la merecida lapidación: Isabel Coixet por Mapa de los sonidos de Tokyo

Premio “Los pitufos”: Avatar, de James Cameron

Premio “Rudyard Kipling”: Slumdog Millionaire, de Danny Boyle

Premio “Fèlix Millet” al mal reparto del bitllet: Ignasi Guardans, director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España

El genoll de Claire

Fa un parell de dies, en Jordi ens parlava del poder que tenia la literatura a l'hora de marcar-nos el camí per assolir la llum verda al final del moll. I avui ha mort Eric Rohmer. Us preguntareu quina relació té una cosa amb l'altra. Vist des de lluny, cap. Ara bé, quan m'he assabentat de la mort del cineasta, no he pogut evitar recordar l'escena final d'un dels seus films més coneguts: le Rayon vert (el raig verd). No sé si alguna vegada heu tingut la sort de veure l'últim raig que desprèn el sol quan es pon rere el mar, just en el moment de desaparèixer definitivament per l'horitzó. És un raig de color verd intens, quasi fosforescent, fascinant, el raig verd. Si no recordo malament, l'única pel·lícula d'Eric Rohmer que en Jordi i jo hem vist plegats ha estat precisament aquesta. Que en Jordi parli de la llum verda i que al cap de dos dies es mori Rohmer amb el seu raig verd és pura coincidència, però potser seria convenient recomanar al meu amic que s'abstingués de fer cap altra metàfora durant alguns dies. No ho dic per superstició, només per sentit comú.
Eric Rohmer és d'aquells personatges que quan es moren penses: ah, és que encara era viu? I és que no deixa de ser sorprenent quan l'obra assoleix la categoria de clàssic abans de la mort de l'autor. Quan vivia al carrer Hedilla, prop de l'òptica on l'espia Demian va a revisar-se les ulleres, em vaig empassar bona part de la seva filmografia en un cicle que feien a la 2 a altes hores de la matinada. Algunes vegades em quedava adormit al sofà, però no per avorriment, no sigueu mal pensats, només que el francès em fa venir son - o ganes de practicar sexe-. El seu era un cinema de petits detalls més que de grans arguments. Les temàtiques sempre giraven al voltant de les relacions, confrontant les accions dels personatges amb els seus veritables impulsos. Algú dirà que les seves pel·lícules eren lentes, però aquest és un atribut que jo no he sabut mai què vol dir exactament. Té unes quantes pel·lícules notables, altres potser no tant. I si em demaneu quin pòsit ha deixat Rohmer en el meu imaginari, només puc respondre una cosa: el genoll de Claire. Ah, i quin genoll! Tota la sensualitat de l'univers femení concentrat en aquell genoll. Entre les llums verdes i el genoll d'una noia -sobretot si es diu Claire-, em quedo amb el genoll. Entre l'espiritualitat i la carnalitat, la segona. Pels que no l'hàgiu vista, us deixo l'escena i ja em direu el què. Eric Rohmer, au revoir, i saluda a Truffaut de part meva.

L'infinit

He sentit vàries vegades aquests dies Alejandro Amenábar explicar la concepció metafísica d'Àgora. Una nit estrellada, en la immensitat del mar, va mirar el cel i va ser conscient del caràcter insignificant propi del gènere humà. Aquell dia va decidir dedicar una pel.lícula a la Ciència i la Cultura. És una simple qüestió de perspectiva. Només cal un entorn propens i una lleu inclinació del cap, res més. A mi em va passar fa molts anys a la Vall Ferrera, quan vaig descobrir la Via Lactea i em vaig sentir petit com un electró desconcertat.

Em preguntava aquesta tarda, sentint la compareixença de Ricardo Costa, amb aquest deix impostat inconfusible a mig camí entre el Màster a l'IESE i les dependències Vaticanes, si aquesta colla de lladres filemònics han mirat mai l'univers i davant la immensitat del no-res s'han sentit insignificants. No ho crec, la veritat. Digueu-me ressentit social, però crec que hi ha coses que són manifestament incompatibles. En Quim parlava un dia de l'estètica de la corrupció. Per mi no caldria investigar res, només cal sentir-los parlar. El delicte arriba tard o d'hora. No es pot ser tan cretí i honrat alhora.

En fi, m'agradaria buscar Déu i parlar de formigues, però l'actualitat fa dies que és com el terra dels lavabos de les discoteques, se t'enganxa la merda i l'arrossegues i la sents tot el dia.

Nixon

Acabo de veure Nixon vs Frost, un film polític prou interessant com per inspirar més d'una conversa i algun pensament més o menys profund sobre el poder, la corrupció i els mitjans. Però la primera reflexió que m'ha sobrevingut ha estat de caire més banal. Cap al final, Nixon surt derrotat de l'entrevista on ha hagut de reconèixer les irregularitats delictives del seu mandat i abatut com Napoleó tornant de Waterloo es dirigeix cap a una senyora que té als braços un gos salsitxa, i mentre l'acarona, sembla apiadar-se d'ell mateix i de la seva condició de cadàver incomprès. Són aquesta mena de metàfores ridícules les que posen en evidència sempre les grans veritats; com el Nietzsche que en el deliri dels seus darrers dies diu la llegenda que s'apiadà d'un cavall esclavitzat damunt el qual vessà les seves darreres llàgrimes. Però no ha estat ni tan sols aquesta, la primera reflexió a què feia referència. Ja no es veuen gossos salsitxa pel carrer com abans, he pensat. Amb les seves rebequetes de ganxet perquè no se'ns refredessin i el seu pas decidit i caricaturesc. Tant que ens repeteixen els incombustibles de la tauromàquia del perill imminent d'extinció del toro de lídia i ens hem quedat sense gossos salsitxa sense ni tan sols adonar-nos. Oh, anys 70, on heu anat a parar? Tempus fugit!

Frases

Acabo de llegir aquesta cita de Carlos Boyero sobre un cèlebre diàleg entre Burt Lancaster i Jack Palance a Los Profesionales, de Richard Brooks (1966). Un home malferit li diu al seu antic amic:

El amor, como la revolución, tiene un enemigo implacable, que es el tiempo. Nos quedamos porque nos enamoramos, huimos porque nos desengañamos, regresamos porque nos sentimos solos y morimos porque es inevitable.

M'ha semblat genial. Res, una mica de pinso pel rumiant..

2001: Strauss + Nietzsche + Kubrick

Divendres passat tornava a casa de l'Auditori demanant-me si Richard Strauss estava en deute amb Stanley Kubrick. No sé si mai una música tan potent havia trobat unes imatges que no només li fessin justícia, sinó que n'exaltessin la seva força fins límits insospitats. El monòlit de 2001 és -sense cap mena de dubte- una de les grans troballes en l'art del segle XX.

El majestuós poema simfònic d'Strauss es recolzava quan va ser concebut en 2 pilars magnífics, un de musical i un de literari: una de les obertures més celebrades de la història de la música i Així parlà Zarathustra, de Friedrich Nietzsche. Quan Stanley Kubrick va concebre el començament de 2001 no va poder trobar una partitura millor per evocar amb una al.legoria inoblidable la immensitat de l'univers i l'origen de la raó com a força misteriosa capaç de fer trontollar la contingència d'un univers a la deriva mancat de qualsevol sentit.

Et manca espiritualitat!

Si em pregunteu quina és la meva opinió sobre la pel·lícula aquesta dels indis que ballen i que es banyen entre excrements, tan sols us puc dir que vaig arribar al final sense adormir-me i que vaig aguantar estoicament la coreografia final. Algú m’ha comentat que el meu problema és que em manca espiritualitat i que és aquesta mancança la que m’ha impedit gaudir del film. No entraré a discutir si l’absència d’espiritualitat és o no un problema però sí que he d’admetre que la meva quota d’espiritualitat és escassa. No sabria dir-vos si aquesta és la causa del meu desgrat, més aviat m’inclino a pensar que aquest es deu a què pateixo d’una manifesta hipersensibilitat per tot allò que és contrari a la higiene. Si els contenidors curulls de merda i d’olors sospitoses ja m’alteren els sentits, probablement no hauria d’haver entrat al cinema. En qualsevol cas, és cert que de espiritualitat poca, que es limita a veure passar els núvols ajagut vora l’ermita de Capsec. És una espiritualitat que no s’explica, que hi manca verb vull dir. Més aviat un paganisme sensitiu, no filosòfic, molt allunyat d’aquest clima cultural espiritualitzant que es viu a Occident, de barra d’encens que és fum i no res, de meditacions col·lectives, de pràctiques mèdiques hilarants, de terminologies inextricables, d’energies que pugen i baixen, d’hàbits alimentaris més propis dels remugants que dels sapiens, d’aquesta espiritualitat que s’explica i que es proclama i que em deixa ben astorat. Em sento estrany i perplex enmig d’aquesta negació de qualsevol materialisme, enmig d’aquests vaporosos misticismes. Penso que aquestes actituds petulants enfront la ciència i la raó no només són contraries a aquestes sinó també al vertader pensament religiós, a la teologia i a l’escolàstica. Amics, sóc fill de la il·lustració –aquella petita llum enmig de la foscor-, de Rousseau, Diderot, Montesquieu i Newton; sóc fill de les carreteres amb les línies marcades, de la geometria, dels antibiòtics i dels antidepressius , i sobretot, sóc fill de les contradiccions lligades al pensament, dels dubtes que em fan estar en permanent tensió intel·lectual. El pensar no em donarà mai la felicitat, en sóc conscient, però com a mínim em diverteix més que si fos una insípida fulla d’enciam. S’abaixa el teló, la gent aplaudeix enfervorida, camino cap a casa, obro els llums i em faig una dutxa d’aigua calenta amb sabó abundant, i un gin tònic i un vers de Leopardi, i un brindis a algun dels vostres Déus per deixar-me néixer a la vella Europa, la meva estimada Europa.