Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

El mal

Estaves asseguda rere l'ordinador treballant en silenci, com aquell qui res. Tenint un ampli despatx has preferit quedar-te allà, a la vista de tothom. Jo també t'he mirat una bona estona sense que te n'adonessis. La teva imatge de tan caricaturesca semblava irreal. Si no fos pel moviment dels teus dits pensaria que algú havia decidit fer-nos una broma macabre penjant un quadre repulsiu d'algun pintor suís. Aquell to olivaci de la teva pell arrugada, aquell rictus malèvol, aquells ulls desorbitats i sanguinolents, aquella baveta de gossa rabiosa que s'escolava per la comissura d'uns llavis que, de tan descolorits, semblava que es trobessin en ple procés de descomposició, etc. No és cert que la maldat no tingui rostre i tu n'ets l'exemple més evident. He passat pel teu costat i no he pogut evitar olorar l'aire que prèviament havia lliscat pel teu cos. Quina cosa més desagradable! Com si fos una magdalena proustiana però en versió olfactiva, m'ha transportat a aquell estiu en què vaig pujar fins el cràter de l' Etna i quasi m'ofego de tanta pudor a sofre. Si la vida és un teatre, som i només som allò que representem. Què representeu tu i els teus? Només se m'acut una metàfora com a resposta: sou un cementiri llòbrec i humit on s'han anat acumulant totes les baixeses humanes. És cert que la història de la humanitat no es podria explicar sense vosaltres. És cert que durant un temps fins i tot heu gaudit d'un cert prestigi amb aquella aureola vitalista d'estar més enllà del bé i del mal. Però quan Nietzsche caigué postrar als peus d'un cavall maltractat caigueren les màscares i ens adonàrem que en realitat o estàvem a un costat o estàvem a l'altre. Aleshores vau elegir i durant força temps us heu pensat que ens teníeu subjugats, que éreu vosaltres els qui marcàveu el ritme. El que no sabeu, però, és que heu estat una referència, la palanca que ens ha servit per impulsar les nostres virtuts. Aliosha Karamazov no existiria sense el seu germà Ivan. Nosaltres no existiríem sense tu i els teus, gràcies. Ah, i no et facis il·lusions: el mal no ha tingut, no té, ni tindrà mai cap poder perquè només sap destruir. Au, continua teclejant que a cada tecleig que fas, puc -podem- saltar fins més amunt.

Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Lost

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.

Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.

Rakhmàninov

La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."

Khoury i les paraules

“ Fixa't bé en les paraules, fill, i sabràs per què als homes els captiva la lectura i entendràs que són les paraules que ens observen a nosaltres. Les paraules poden veure-hi. Respiren”

E. Khoury

Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.

Universos paral.lels

Aquest matí donava voltes a una idea absurda. Resulta que aquests dies, aprofitant les vacances, he llegit una mica de tot: Crepuscle (òpera prima d'una espècie de Maria de la Pau Jané americana i mormona), Diario de un escritor (interessantíssim recull d'escrits i relats de F.M.Dostoievski) i el bestseller de l'any Els homes que no estimaven les dones (primer llibre d'una trilogia del suec Stieg Laarson que m'ha atrapat com un pop gegant durant 3 dies).

Llegir determinats llibres et fa sentir brut, això és evident. Els acabes i és com l'endemà d'una revetlla al Palau Sant Jordi en què t'has fumat 2 paquets de Ducados i a sobre no has lligat (no ho he experimentat mai, però no imagino res pitjor). Però el cas és que no ho puc evitar, deu ser cosa del caràcter escorpí. En fi, no tinc res a dir sobre l'escriptora mormona multimilionària. Enid Blyton tenia més sentit del morbo. Aquesta dona sembla filla de Donald Rumsfield.
El fet curiós és que fa dies que graviten pel meu univers interior els personatges de les 3 novel.les. I això, a banda de preocupant per la meva salut mental és un sacrilegi difícil de justificar. Es poden desllegir els llibres? Podem oblidar la bazòfia que absorvim prement algun botó? Hi ha laxants per a l'ànima? Què diria en Fiodor si hagués llegit Crepuscle? De ben segur que li hagués inspirat un tractat psicològic de 1.000 pàgines sobre la mormona escriptora de teletienda, l'obra mestra del segle XXI. Em sento brut, Maria de la Pau, i no sé què fer. S'accepten consells de lectors pecadors sense criteri...

P.S. Dostoievski va tenir un fill que es deia Aliosha que va morir amb 3 anys a conseqüència d'una crisi epilèptica (malaltia heretada del pare). Aquests fet va aturar la creació de Els germans Karamàzov. L'escriptor va decidir posar el nom del fill desaparegut a l'heroi de la novel.la i el va dotar de totes aquelles qualitats que admirava (tal vegada per compensar una tragèdia conseqüència de l'herència traspassada). En fi, si Aliosha era ja un dels meus personatge fetitxe, després d'això passa directament a la categoria d'idol digne d'adoració. Crec que hauré de tornar a canviar les meves creences al Facebook i posar Aloshià ortodox.

Sobre la música

Eren els primers anys de carrera i al meu voltant només hi havia idealisme. Tancades al rectorat, acampades a la diagonal, discursos apologètics i gasetillers filantròpics circulaven amb total impunitat per la facultat. Enmig d’aquest ambient d’exaltació optimista, arribat a aquell punt en què ja no podia ni respirar, fugia rambles avall fins arribar a la Pompeu Fabra. Allà hi havia unes peixeres insonoritzades. Agafava la tetralogia de Wagner, uns vídeos antics sobre el festival de Bayreuth, em posava els cascos i em deixava embriagar per la força dionisíaca de la seva música. Lluitava només en nom del meu destí, abjurant de qualsevol ideal ni creença. La naturalesa, l’amor, la dansa. Caminava amb unes potes de cabra com un Pan de pa sucat amb oli que té dificultats per mantenir l’equilibri, talment com aquelles donzelles que es posen uns talons impossibles per semblar més esveltes. Era el naixement de la tragèdia, el situar-se més enllà del bé i del mal, una amoralitat caricaturitzada que no era més que una manifestació de les meves pors, dels errors i dels ressentiments. Si fos per a mi, en aquella època hi hagués hagut un daltabaix demogràfic important; fora polls i esclaus. La raó em semblava podrida, massa pervertida per poder-me ser útil, un escull per la llibertat prometeica. I Wagner era la banda sonora que encaixava a la perfecció enmig d’aquella exaltació del instint, la irracionalitat i l’estètica. Però arriba un dia, ja acabant la carrera, que descobreixes Dostoievski, i passes de l’estètica a l’ètica; aquelles etapes de què parlava Kierkegaard. I la música canvia: de Wagner a Bach. Bach em transmetia aquella impressió que no tot era un fracàs. Que l’univers era alguna cosa més que un no-res maquillat. Que hi havia alguna cosa superior, una esperança. Escoltant la passió segons Sant Mateu hom assoleix un estat extàtic, religiós. És l’absolut comprimit en un temps definit. Una paradoxa. Un univers voluble, evanescent, una il·lusió efímera que desapareix quan es fa el silenci. Quan tan sols fa uns minuts que ha sonat l’última nota ja sents una nostàlgia indescriptible. El cas és que amb el temps em vaig anar fent més apol·lini i escoltava Wagner sense passió, amb una certa distància. I tot i que continuava malfiant-me del logos, em tornava més reflexiu, més teòric. Buscava algun punt de referència, alguna certesa, equilibri i harmonia. I amb aquest renaixement, apareix Mozart. Mozart és l’optimisme, el riure, la lluminositat, l’alegria. Bach el prenc en petites dosis. A la nit i sense companyia. Mozart és diferent, vols compartir la felicitat que et provoca. L’altre dia vaig anar al liceu a escoltar les Noces de Fígaro i d’aquí ve aquest article. Des que en Sostres em va acusar de ser un ressentit social, tinc perfectament assumida aquesta condició i volia exercir com a tal parlant de la relació atàvica entre els abrics de pell i el Liceu; dels que s’aixequen des de la primera fila tot just acaba la funció sense dignar-se a fer ni un simple gest d’aprovació; d’aquells que se’n van al bell mig de l’obra després, això sí, d’anar a fer la copeta de xampany i presentar la filla en societat. Però quan he començat a escriure m’ha sortit una cosa ben diferent. I me n’alegro. Totes aquestes bagatel·les d’alta societat em van deixar absolutament indiferent i lluny de voler anar a l’alta garrotxa a caçar bisons em trobava d’un humor tan excel·lent que només tenia ganes de saltar i ballar. No entenc per què hem de mantenir aquest posat tan seriós i transcendent quan es representa una òpera bufa. Jo volia interrompre els cantants amb aplaudiments, volia riure i cridar. Preguntava en Jordi en un article recent què voldríem fer a l’últim moment. Ni m’ho havia plantejat. Ara ho tinc clar: si la vida és un drama, vull marxar amb un bon regust de boca. Poseu-me la flauta màgica. Que l’últim sospir sigui una rialla. Que soni Mozart, que soni Mozart...

Papallones

Fa uns dies que un rebombori de papallones morals havien convertit el meu son en una mena de convocatòria extraordinària de la selectivitat. El motiu no ve al cas, però deixeu-me només dir que la capacitat de decepció del gènere humà passats els trenta no coneix límits. Les papallones voleiaven distretes i excitades formant un moviment brownià (mai millor dit) molt desagradable. Em ficava al llit amb Raskolnikov i sentia el seu alè damunt meu tota la nit. Al final, un cop superat l'examen, les papallones es van començar a dispersar lentament com la boira. I he d'admetre que l'examen oral em va deixar una mica estupefacte. Davant la immoralitat demagoga i victimista que m'esperava -i contra la qual m'havia vacunat intel·lectualment- em vaig trobar amb una reacció tan amoral com abjecta: la negació de l'evidència. Una sang freda i un cinisme escruixidors van convertir el meu discurs en una pandereta inofensiva. El paganisme ètic és molt desconcertant, perquè no dóna gaire peu al diàleg i els que som més racionals que temperamentals no sabem com enfrontar-nos-hi. Amb algú immoral s'hi pot discutir, però amb algú amoral o se l'estova o se l'ignora. La immoralitat assumeix sovint el mateix codi de llenguatge que la moralitat. En certa manera són imatges especulars l'una de l'altra que caminen en la mateixa direcció, però en sentit oposat. És a dir, que es miren, s'observen, s'ignoren, s'envegen i s'odien, però es reconeixen. La diferència entre ambdues és que la immoralitat aplica aquell famós principi kantià d'exclusió per justificar actes que gairebé sempre són de naturalesa egoista. La amoralitat és quelcom més perillós i decididament més trist i no s'ajusta a cap equació de convivència coneguda. La reconeixereu perquè desprèn al seu pas l'agra olor de la follia. Entre la boira i a les palpentes, passats uns minuts de desconcert, vaig veure una llum i vaig trobar una petita escletxa. Vaig exposar els fets amb tota la indiferència que vaig ser capaç de reunir com si estigués practicant l'autòpsia a algú que als meus ulls havia deixat de respirar per voluntat pròpia. Té sentit tornar a oferir una manta a qui te l'ha rebutjada 20 vegades? Vaig decidir que no. Som adults i tenim el dret a seguir la nostra voluntat encara que aquesta ens precipici al buit. Ara em ve un dubte, no m'hauré convertit a aquestes alçades de la pel·lícula en un calvinista immisericorde? No hauré substituït Raskolnikov per Margaret Tatcher i em ficaré al llit a partir d'ara cada nit amb aquell cavall ortopèdic que prenia el te amb Pinochet sense despentinar-se? En fi, les papallones han desaparegut, però ha arribat l'hivern i jo tinc un parell de canes més.

Hamlets i Quixots

Si el resum de la suposada disputa és que en Quim és una mica pessimista i un servidor una pèl ingenu, ja som al cap del camí. Signo les tables. Tot i que si en Quim tingués un nas més prominent, m'hagués encantat escriure-li allò de Érase el espolón de una goleta, érase un elefante panza arriba, érase un pez espada muy barbudo... P.S. en qualsevol cas, com que coixejo pel cantó naïf de la vida, el darrer paràgraf del seu article l'he agraït especialment.

Com que la cosa va de dualitats, tenia pensat plantenjar-vos un dilema de Turgenev, l'univers del qual omple algunes hores del meu lleure des de fa setmanes.

La singladura filosòfica de Turgenev comença els anys 40 a Berlin, on va conèixer Bakunin entre d'altres activistes russos forjats a l'escola de Berlin sota la influència de l'esperit Hegelià. Turgenev va establir allà les bases d'un assaig que dividia els homes segons una tipologia de Hamlets o Quixots que el va acompanyar tota la seva vida i que va ser origen i motor de tots els seus herois literaris. Dos herois prototípics a qui es podien adscriure tots els homes i que representen dos ideals antagònics, l'aristocràtic i el nihilista.

Succeeix que en un cas, l'ideal empeny l'heroi a lluitar fins a defallir i dissoldre's en l'absurd de la fe, per la que és capaç de sacrificar-ho tot, fins i tot la pròpia persona; en l'altre cas, l'ideal porta a l'heroi a meditar sobre el sentit i la justificació de la lluita, sobre el sentit de la pròpia existència i d'un Jo en dubte permanent i perill de trencament. El desencant de l'ndividu reflexiu i flegmàtic en oposició a l'idealista furibund.

Sembla a priori paradoxal que Turgenev doti d'ideal tant a Quixot -portador per excel.lència d'ideals impossibles- com a Hamlet. Hi ha raons que fan que el fill del rei estigui sempre mastegant i rumiant quelcom, es tracta d'un esperit traït. També és doncs portador d'un ideal, encara que sigui més opac i menys resplendent que el del seu contrari. En Hamlet, el dret a dubtar de tot forma part de l'ideal. La qüestió no és tant l'ideal en sí com la manera d'enfrontar-s'hi el que defineix el caràcter quixotest i hamletià en darrer terme.

Anant una miqueta més enllà en el context històric que ens ocupa, la intel.lectualitat russa estava dividida entre occidentalistes i eslavòfils i Turgenev fins llavors s'havia mantingut al marge i havia evitat adscriure's a un dels dos corrents. Finalment, hi va sucumbir i es va decidir -amb matisos- pel bàndol occidentalista, optimista en la idea que un model europeu quasi perfecte treuria el seu país del del retard històric. A Turgenev, però, se li va revelar finalment la idea eslavòfila que defensaven entre d'altres Dostoievsky de que Rússia era d'alguna manera portadora d'un missatge cap a Europa; de que el sofriment mil.lenari del poble rus, la seva fe cristiana, el sentit comunitari de la seva Obshina i el seu destí encarnaven els defectes d'Europa en una mena d'ànima històrica ancestral. Dostoievsky, com un Quixot enlluernat per la seva idea, era el portador d'aquest missatge, perquè veia en la història russa la dolorosa empremta de l'eterna dicotomia.

Jo, després de pensar-hi una estoneta, he decidit adscriure el meu caràcter a l'ideal Quixotesc. Tot i que a l'època de l'institut vaig fer intents reiterats com a candidat hamletià, aquests sempre resultaven fallits. La pròpia naturalesa, indefectiblement, tard o d'hora, es va acabar manifestant. Sóc capritxós, ingenu, poc reflexiu a l'hora de prendre decisions importants, fabulador, optimista i positiu, tinc fe en la humanitat i en la gent que m'envolta i, finalment, estic convençut que malgrat la prudència extrema que sempre m'ha acompanyat, empunyaria una espasa en cas de sentir-me convençut o acorralat. No n'estic del tot satisfet d'aquesta imatge de mi mateix, encara que pugui semblar el contrari. M'agradaria coixejar ni que fos subtilment pel cantó hamletià de tant en tant. És clar que també m'agradaria ser Spiderman, Aragorn o Robin Hood...

De quin cantó coixegeu vosaltres?