EsperPPèntic

Encara que el tango digui que 20 anys no són res, fa 20 anys jo estudiava BUP i era bastant més ingenu i naïf que ara, em posava vermell unes 25 vegades al dia, feia un tractament anti acne triple combinat d'Acnisdin Retinoico, Dalacin Tópico i Ionax Scrub, portava un mocador al coll esfilagarsat de color blau cel, unes Panama Jack enllustrades amb greix de cavall i un pentinat que molt a pesar meu ha quedat immortalitzat en alguna fotografia. Com que jo era l'intel.lectual de la classe, i això volia dir l'informat, el que llegia el diari i el que estava al cas d'això tan estrany que tothom coincideix en anomenar actualitat, un dia, tornant de l'hora del pati, una companya de classe em va abordar i davant la mirada sorpresa de les seves amigues i la meva estupefacció adolescent em va demanar que els expliqués en 5 minuts el cas Naseiro. Sort vaig tenir que al cap de pocs segons la professora de química va aparèixer per la porta amb el seu posat d'Australopitecus afarensis estràbic i garrell i vaig haver d'enllestir la crònica periodística de forma precipitada. He de dir, però, que me'n vaig sortir prou bé, molt millor del que m'havia imaginat quan havia començat a parlar embastant titul.lars de forma maldestra sense ordre ni concert mentre m'enrojolava. Han passat 20 anys i avui puc dir sense ruboritzar-me que mai no vaig saber en què va consistir realment aquell cas, tot i que crec que no m'equivoco en afirmar que el tuf que desprenia aquell tresorer corrupte es podia arribar gairebé a palpar amb les mans i que la seva ombra, com un núvol tòxic anacrònic i atemporal, es va estendre fins avui. Aquell núvol radioactiu va quedar instal.lat com una calitja tenebrosa al terrat del carrer Gènova i els isòtops d'urani 238 ho van acabar empestant tot.

En aquella època, l'Anna González -la professora que em va animar entre d'altres coses a cultivar l'afició a escriure i a qui dec, cosa encara més important, la gosadia de deixar-se llegir- va tenir la genial idea de fer-nos llegir a classe de literatura hora B Luces de Bohemia. Qui sap si gràcies a aquella didàctica iniciativa, 20 anys després puc arribar a entendre ni que sigui de forma meridiana el que ha succeït aquesta setmana en aquest país. 

Ramon Maria del Valle Inclán va haver d'inventar-se una paraula per aproximar-se a l'essència grotesca de la realitat espanyola, l'esperpent. I va haver de recórrer a la brillant metàfora dels miralls convexos del Callejón del Gato per definir alhora l'esperpent: "Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada", "España es una deformación grotesca de la civiilización europea", sentenciava Max Estrella poc abans de morir. 

Fa més de 200 anys, en un context de crisi semblant a l'actual, Maria Antonieta va pronunciar aquella cèlebre frase referint-se als pobres que es morien de gana que tan bé resumeix la quinta essència de la frivolitat llefiscosa i immoral de les classes benestants: que no tenen pa, doncs que mengin pastissos! Uns mesos més tard, un matí fred de tardor, el seu cap d'altesa reial i imperial de la Dinastia dels Habsburg, es desprenia del seu cos altiu i anava a parar al cistell de les cols. 

Diuen els diaris que la indignació i la ràbia torna a recórrer el país de nord a sud i d'est a oest i que els carrers i les places són plens de ciutadans avergonyits àvids de justícia amb un sentit moral a anys llums del de les rates fastigoses que pilotaven la nau exigint austeritat i sacrificis als que es morien de gana mentre paraven la mà. Diuen els mateixos diaris que el Govern està acorralat i que la cosa no pinta bé. Tant de bo la conjuntura permeti que l'energia avui desbordada es canalitzi en un sentit revolucionari concret, definitiu i irreversible com un tall de guillotina. Tant de bo s'acabi d'un sol cop amb la monarquia, el govern i la fatxenderia repugnant del corruptes. Tant de bo els caps dels protagonistes de la setmana acabin compartint el cistell de les cols i els seus cossos vagin a parar a una fossa comuna sota una pila de cal, perquè qualsevol llaurador sap que la carn podrida, tòxica i radioactiva no serveix per alimentar les bèsties i ni tan sols adobar els horts.

El perdó

Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer púbiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra moralitat. Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la feixuga irreversibilitat dels nostres actes o, dit d'una altra manera, ens permet conviure amb la inexorable linealitat del temps. Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa eterna. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.

He estat llegint la carta de disculpes de la diputada Andrea Fabra. La seva sincera -per emprar els seus propis termes- petició de perdó. M'agradaria pensar que la senyora Fabra s'ha humanitzat i que la seva moral s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I és en aquest sentit que no puc evitar tenir la sensació que hi ha més sinceritat en els insults que proferí en el Congrés que a la pròpia petició de perdó. Que en aquesta petició de perdó hi pesa més un interès personal que un veritable exercici de contrició. No em puc creure la seva sinceritat. I aquest és el gran drama: el pitjor d'aquesta crisi és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que el rumb de la història actual està marcat per un entramat de personatges amb greus deficiències morals i que no ens creiem ni quan demanen perdó.

Les paraules de Fabra no només són desafortunades sinó immorals. Els aplaudiments quan s'anuncia l'arribada de la misèria i del sofriment no només són desafortunats sinó immorals. M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. En aquest sentit em sembla injust que els ciutadans carreguem amb els dubtes sobre la moralitat d'aquells que ens representen. La diputada Fabra té tot el dret a demanar perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat, però això no treu que pensi que el més just seria que abandonés per sempre l'espai de la nostra representativitat.  

La violència que ens fascina

Intentar entendre la fascinació que ens desperta la violència, sobretot quan aquesta es mostra de forma tan evident, ens obligaria a submergir-nos en els interiors més recòndits de la naturalesa humana. No crec que fos gaire bona idea aventurar-nos a una empresa com aquesta. Hi ha coses de la nostra espècie que és millor no saber. Però encara que deixem de banda les causes, el que és inqüestionable és que aquesta fascinació existeix. La mostra més evident són les reaccions públiques que es produeixen cada vegada que hi ha disturbis pels carrers. Ningú és refractari a l'enlluernament que ens provoca la violència i probablement aquesta sigui la causa per la qual es produeix. La violència material va íntimament lligada a la fascinació que ens desperta. Si no hi hagués aquesta fascinació, amb l'histerisme social i polític que l'acompanya, probablement aquells que exerceixen la violència com a arma política buscarien altres mecanismes per fer-se visibles. Perquè d'això es tracta: aconseguir fer visible un malestar/desesperació de la part més vulnerable de la societat i que és conseqüència precisament de les polítiques d'aquells més preocupats en combatre la violència que en buscar una solució per tal que no es produeixi. Considerar, com consideren alguns, que tots aquells que exerceixen la violència durant una manifestació no segueixen cap motivació més enllà del propi exercici de la violència és d'una tal simplificació de la realitat que posa en dubte els principis més elementals de la intel·ligència humana. La violència com a fi en si mateix només es pròpia de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Si a la nostra societat hi ha 2000 joves que són violents només pel plaer de ser violents és que ja no estem davant d'un problema de seguretat sinó que ens trobem davant d'un greu problema de salut pública. No s'haurien de prendre aleshores mesures policials sinó mesures mèdiques. Però, probablement, aquests joves que l'altre dia cremaven contenidors i trencaven els vidres de la borsa són els mateixos que s'enfronten a la policia i a la banca durant els desnonaments silenciosos que es produeixen diàriament en els barris marginals de la nostra ciutat - que ara pel que sembla ja no és només una ciutat sinó que també és una marca-. Probablement ens trobaríem amb joves que no s'ajusten al perfil psiquiàtric d'un malalt sinó amb joves universitaris, amb una altíssima conscienciació social, molts d'ells molt més ben preparats que la majoria d'opinadors polítics d'aquesta merda de país que, per incapacitat o per estratègies ideològiques, no van mai més enllà dels simples fets, i que són incapaços de diferenciar el verb entendre del verb justificar.
Entenc que es produeixin actes violents al carrer. La violència ens fascina i la fascinació és el que més s'allunya de la indiferència. Una manifestació pacífica té molt menys recorregut mediàtic que una manifestació amb esclats violents. Però l'esquerra de debò hauria de desacomplexar-se d'una vegada i no deixar-se arrossegar per aquesta fascinació. Perquè el problema de la fascinació és que té una doble cara. Per una banda genera preocupació que sovint és el pas necessari abans de l'ocupació, però la majoria de les vegades ens enlluerna fins a tal extrem que ens acaba sumint en un estat d'obturació mental paralitzant. La fascinació per la violència ens impedeix moltes vegades anar més enllà perquè la fascinació normalment s'esgota en el propi terme. La fascinació no acostuma ser mai un punt de partida sinó el punt final. És contra aquest fet que l'esquerra s'hauria de protegir. L'esquerra no hauria de permetre que l'enlluernament dels actes violents els encegués fins al punt de donar municions dialèctiques als agents de la violència sistèmica. I els “violents” haurien d'entendre que la violència puntual no condueix enlloc més que a la fascinació o a la visibilitat. Que la violència, o és sostinguda fins a desgastar els mateixos fonaments del sistema o simplement es converteix en focs artificials.

L'Étranger

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.

Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.

Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.

La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.

Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.

Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.

He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.

Bona Nadal!!!!!

Acabo de veure per TV3, La Nostra, a la Rakosnik i la Rigau, cantant la cançó del patufet a uns pobres nens al Saló de la Infància. Tu retalla el que no està escrit, i després presenta un revolucionari pla per fomentar la lectura consistent en enviar la primera dama i la consellera manostijeras amb una unitat mòbil a fer el gilipolles i explicar quatre contes a un grup de nens -a poder ser de l'escola pública, pobrets- (llàstima que no n'hi havia cap de xino, que això sempre queda bé). Me les imagino al taxi (perdó, al cotxe oficial), assajant la cançoneta, patim, patam, patum, Helena, amb la A no tan oberta.. El poder és tan entranyable! Segur que s'han copiat la idea de Corea del Nord.. o potser és un homenatge a Nancy Reagan i Barbara Bush (aquella que consultava a l'astròleg les decisions del President i feia parir la gosseta al despatx oval mentre el marit bombardejava Panamà).. En fi, amics, Lluís, Criteri, Clidice, Brian, Evo, Apañó, Home Tranquil, Anònims i companyia, Bon Nadal i Bones Festes! Aquí us deixo la felicitació familiar amb els nostres millors desitjos pel 2012!!

Gavines voladores

Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.

Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.

I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.

Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.

Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.

Carteristes

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

Perretxikoak basoan

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

Tornar a mirar cap al cel

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

Reagan, el gos

Fa molts anys, quan les vaques eren grosses i els quiròfans obrien matí i tarda, vaig conèixer un individu que li havia posat Reagan al gos. Ho vaig trobar una ocurrència genial, digna d'un cervell dalinià. Reagan seu! Reagan fuig! Reagan passa fora d'aquí! Tal vegada el gos rebia un cop de peu de tant en tant, al capdavall en aquell temps els animalistes encara no tenien ni nom, i fotre-li una cossa al gos era una pràctica més que habitual que no figurava al Codi Penal.

La ironia és un analgèsic polític molt eficaç. Quan l'enemic et supera en nombre i el teu arsenal al costat del seu és poc més que una pandereta a Waterloo, n'hi ha que diuen que és el moment d'unir-t'hi, però jo sóc d'aquella minoria temerària que s'estima més enfotre-se'n uns minuts de tot plegat, agafar la copa de vi -o la cantimplora- i retirar-se a un racó a meditar en silenci la millor manera de fer-se l'harakiri i continuar viu alhora.

Ara que sé que un mosso cobra més que un llicenciat, que PxC té 67 regidors, que una de les prioritats del meu alcalde són els llauners, que visc en un país on els metges i les infermeres s'han ofert a operar de franc els malalts de càncer, ara que descobreixo que els mestres i professors estan -en el millor dels casos- desencantats i -en el pitjor dels casos- desmotivats, ara que escolto un dia rera un altre a tothom recomanar als joves formats que fotin al camp d'aquesta merda de país, en aquest estrany moment d'irrealitat històrica, tinc més clar que mai que no només no hem tocat fons, sinó que això és només el principi del que està per venir. Els mercats, com Atila, estan deixant al seu pas de general megalòman un paisatge moral de cendres i fumeroles en el que no hi brotarà res.

Van ser necessaris molts segles d'esclavatge i de pobresa per fer germinar en la societat europea la llavor dels principis socialdemòcrates; i van caler vàries guerres i desenes de milions de morts per fer créixer el brot tendre de l'estat del benestar com un miracle enmig d'un món capitalista que ara sabem que tenia més escrúpols del que semblava. Tot i que ja fa molts anys que ens afaitem, resulta sorprenent per un cervell optimista com el meu descobrir que només han calgut uns quants mesos de por sostinguda i amenaces invisibles perquè hagi calat dins nostre la sensació irreversible de que el món on vivíem era insostenible.

Molts ja ho dèiem, això. Però ens referíem a la carrera armamentística, a les emissions de CO2, al canvi climàtic, als combustibles fòssils, al consumisme delirant... i resulta que el que era insostenible de la societat occidental no era res de tot això, sinó la sanitat universal, l'educació gratuïta i l'atenció als febles i als desvlaguts. Jo fa ja tants anys que no entenc res de res que no pretenc a aquestes alçades del desastre que cap expert m'ho expliqui. De fet, el misteri inherent a aquest absurd procés és potser l'única gràcia de tot plegat.

Fa uns mesos que tinc un somni recurrent, però. No sé si és greu, i per això el voldria compartir amb vosaltres. Potser es tracta més aviat d'una fantasia inconfessable, ho desconec. Em trasllado al Priorat, prop de Porrera, a una casa de pagès modesta envoltada d'ametllers i vinya. Abans d'abandonar Barcelona, acullo sota la meva benficiència tots els habitants de la gossera municipal i els batejo un per un amb els noms de tots els polítics de tots els parlaments de tots els països de tot el planeta. Em veig a mi mateix fent la migdiada a l'ombra d'una olivera mil.lenària observant com els petaners agraïts em somriuen mentre espanten les mosques amb la cua i es graten les puces amb les dents. Llavors se'm tanquen els ulls i, quan estic més a gust sentint l'escalfor del sol damunt la cara i la remor llunyana de les cigales, la ràdio em desperta i en Fuentes m'explica les 50 raons per les quals no hauria de sortir de casa i me n'hauria d'anar cap al Priorat. És com el dia de la marmota. No sé què fer. Estic exhaust.

11 setembre, pàtries diverses

En una acampada reivindicativa, per allà el Pleistocè inferior, una amiga em va presentar una amiga seva. Parlant de política, em va explicar que estava estretament vinculada a la història política de Xile, i m'hi vaig interessar. L'endemà a la tarda, em va regalar una cinta de casset amb un homenatge sonor a la figura política de Salvador Allende. Els darrers minuts contenen la gravació del darrer discurs d'Allende als xilens emès per Ràdio Magallanes el matí del cop d'estat. Aquelles solemnes paraules, pronunciades poc abans de ficar-se el fusell AK-47 que li havia regalat Fidel Castro sota la barbeta i prémer el gallet, em van impressionar com poques coses ho han fet al llarg de la meva vida.

Podeu pensar que la noia era molt maca i que la resta no és res més que sentimentalisme adolescent, però us equivoqueu. Hi ha biografies polítiques construides en èpiques protestes universitàries, principis idològics formats en assemblees i manifestacions massives, però el meu cas és diferent. Emparat entre les quatre parets de la meva habitació, vaig escoltar aquell casset en un aparell Philipps de color groc desenes de vegades, i en aquella solitària penombra, tinc la sensació d'haver-me convertit en un home polític.

No he evolucionat gaire des de llavors, ho reconec. Però no en tinc gaires ganes, la veritat. Tinc la sensació que si faig un esforç per adaptar-me als temps em tornaré lliberal. I aquest és un risc que tinc molt clar que no vull assumir. Abans em compro per internet un AK-47 i m'atrinxero a l'habitació de casa els meus pares a resistir el setge fins el final.

Amb el temps, van anar arribant llibres i cançons sobre el president xilè, alguna biografia, alguna novel.la, algun documental reivindicatiu, l'emocionada evocació de la figura del president que fa la seva neboda a La Casa de los Espíritus o el Yo pisaré las calles nuevamente de Pablo Milanés. La figura de Salvador Allende va esdevenir més familiar, més propera, tal vegada menys icònica. Ara fins i tot rebo els tweets de la seva fundació al Twitter, com canvien els temps... Però l'essència del seu compromís polític no ha canviat ni un bri, les paraules del seu darrer discurs encara ressonen dins meu quan la realitat trontolla al meu voltant com una espècie pregària laica.

Uns anys més tard, assegut al porxo de fusta d'una Fazenda a El Pantanal (Brasil), rodejat de caimans, capibares, anacondes i tapirs, vaig assaborir les darreres pàgines de Confieso que he vivido, de Pablo Neruda. El poeta patia les darreres embestides d'un càncer de pròstata quan va saber del cop d'estat i de la mort del seu company i amic. Casa seva va ser desballestada l'endemà i els seus llibres cremats. Neruda va ser traslladat a l'hospital el dia 19 de setembre i va morir el 23 del mateix mes entre sospites d'assassinat per injecció letal. Mai no van ser aclarides. El seu funeral, vigilat per desenes de soldats armats, va transcórrer en un silenci solemne interromput només pels espontanis crits en record del poeta i del president i el cant de La Internacional. Aquell va ser l'improvisat homenatge del poble xilè a la figura del seu president màrtir. Aquell llunyà 11 de setembre de 1973, Neruda estava concloent les seves memòries quan el van informar del bombardeig al Palacio de La Moneda. Física i moralment abatut, el gran poeta encara va tenir temps d'afegir-hi el següent paràgraf.

"De los desiertos del salitre, de las minas submarinas del carbón , de las alturas terribles donde yace el cobre y lo extraen con trabajos inhumanos las manos de mi pueblo, surgió un movimiento liberador de magnitud grandiosa. Ese movimiento llevó a la presidencia de Chile a un hombre llamado Salvador Allende, para que realizara reformas y medidas de justicia inaplazables, para que rescatara nuestras riquezas nacionales de las garras extranjeras. Donde estuvo, en los países más lejanos, los pueblos admiraron al presidente Allende y elogiaron el extraordinario pluralismo de nuestro gobierno . Jamás en la historia de la sede de las Naciones Unidas, en Nueva York, se escuchó una ovación como la que le brindaron al presidente de Chile los delegados de todo el mundo".

Qui fos llama

Segons la Wikipedia, la llama (Lama glama) és un gran camèlid originari dels Andes (Amèrica del Sud), particularment del Perú. Llama s'utilitza a vegades, amb un sentit mes ampli, per designar qualsevol dels quatre animals sudamericans emparentats de la família Camelidae: el llama, la vicunya, l'alpaca i el guanac. "Los españoles estaban convencidos de que los incas debían ser una de las doce tribus perdidas de Israel que había llegado a América del Sur y que las llamas debían haber migrado hasta allí después de desembarcar del Arca de Noé" (Dr. Javier García Gómez y Dra. Bibiana Vilá). Pel que es veu, els espanyols porten uns quants segles equivocats en aquests i altres temes
Avui es cel s'ha llevat del color gris a Menorca i, coses del turisme familiar, he recordat un cartell de la carretera de Maó a Ciutadella que anuncia un petit zoològic. Gran encert. Molt recomanable si algun dia us trobeu en aquesta estranya conjuntura dels llamps i els trons i la canalla súpervitaminada. Didàctic, ordenat, curiós i molt pensat pels més petits. Hem fet toca toca de lemurs de Madagascar, tortugues gegants d'Etiòpia, estruços i cangurs, entre d'altres bèsties educades i pintoresques.
Cap al final del recorregut, he comès l'error d'apropar-me a una llama que em mirava curiosa. Per aquelles coses de mostrar-se lúdic i motivat davant dels fills, li he ofert al mamífer andí una branca d'olivera, en plan bíblic. Se l'ha menjada d'una revolada. Però quan estava a punt de girar-me en direcció als cèrvols, l'animal m'ha escopit a la cara i s'ha quedat observant-me, desafiant. Això t'ho fots tu!, deu haver pensat. M'ha deixat els vidres de les ulleres estucats de saliva barrejada amb el trinxat indigerible de l'olivera. El mes curiós ha estat la meva reacció. M'he indignat i li he tornat l'escopinada al bell mig del seu rostre de camèlid estúpid. És ben bé que som animals, he pensat.
Arribats al càmping, he surfejat pels indignats titulars del Facebook i Twitter sobre el pronunciament del TSJC instant la Generalitat a complir en matèria lingüística la sentència de l'Estatut en el termini de dos mesos.
La demagògia, com el tsunami dels mercats financers, té la seva pròpia lògica. Quan s'enquista en l'opinió pública (o publicada) és com si l'organisme democràtic entrés en metàstasi. Llavors tot diagnòstic esdevé imprevisible. Fer passos endarrera és terriblement senzill, però fer-los endavant no és que sigui difícil, és simplement impossible. Per això l'amputació ens sembla, cada cop a més ciutadans, l'única sortida possible per tal d'evitar la gangrena. La independència, en el moment actual, no és només un objectiu polític, és quelcom semblant a un cordó sanitari o un acte quirúrgic inevitable.
Mentre em netejava les ulleres de les incrustacions de saliva i clorofil.la als lavabos del Centre Zoològic Lloc de Menorca, m'ha vingut al cap una faula protagonitzada per una llama amb barretina i un toro d'Osborne. Qui fos llama, vicunya, alpaca o guanac, he pensat ressignat. Encara que fos al zoo...

L'independentisme

Hi va haver un temps en què els arguments dels independentistes giraven sempre al voltant de qüestions espirituals – o psicològiques, si ho prefereixen- La identitat, la terra, i altres bajanades ben estranyes configuraven la terminologia independentista. Passejar-se pel fossar de les moreres un 11 de setembre era com passejar-se pel ranxo de Waco. Això era l'independentisme aleshores, un aquelarre de quatre sonats sota el pi de les tres branques. Sé del que parlo perquè al llarg de la meva vida m'he mogut per ambients freqüentats per aquests aprenents de profetes sectaris en què l'independentisme representava un fi en si mateix destinat a acomplir les seves perversions mentals. Avui en dia encara en queden uns quants d'aquests. Alguns es passegen per l'arc parlamentari oferint un espectacle ben lamentable. Podríem dir que representen la quota frenopàtica d'una idea política que, com tota bona idea política, finalment està deixant de ser un fi per convertir-se en un mitjà. Però si no fem gaire cas a aquests apologetes de la esoterisme, cada vegada més minoritaris, i ens mirem les coses amb una certa perspectiva, podem pensar que mentre l'independentisme està poc a poc adquirint una certa solidesa, l'unionisme, per contra, és ara el que sembla un veritable reducte de caçadors de fantasmes.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.

Un últim favor

Fa cosa d'un any, em va sorprendre la notícia de l'abolició de la pena capital en un estat americà del què no recordo el nom i promoguda per un governador en la vigília de la seva jubilació. És quan no tenen res a predre que els homes sovint decideixen comportar-se com a herois fent allò que segons Le Carré li tocaria fer a una persona "normal".

A la política no n'abunden, precisament, ni d'herois ni d'homes "normals". És per això que aquests darrers mesos, veient el President Zapatero defenestrat i abandonat per propis i estranys, m'ha vingut al cap una idea recurrent. Podria el President espanyol fer-nos un últim favor a aquells que fa 7 anys li vam atorgar el benefici del dubte per treure'ns de sobre aquell forúncul en què s'havia convertit el Sr. del bigoti, el gremlin mentider de les Açores.
Una vegada vaig pujar a la Cerdanya amb un matrimoni gran de Sarrià, coses de la feina. El Sr. X era fill de la burgesia Barcelonina, mentre que la Sra. X era filla de la burgesia parisenca, però educada a Gran Bretanya, coses dels burgesos. Ambdós de classe alta, conservadors, lliberals, tant li fa. Mentre el Mercedes creuava Sarrià alentit pel caos de l'hora punta, la Sra. X va fer un comentari sobre les escoles de la zona alta. Davant la meva sorpresa, el Sr. X em va aclarir que per un francès és sorprenent que hi hagi tantes ecoles religioses, que li semblava del tot inconcebible a la seva senyora que l'educació estigui encara avui en mans de frares, monges i escolanets.
Passejant pel Parc de l'Oreneta vaig recordar l'anècdota i rellegint incrèdul l'enèsima enquesta que situava Rajoy a anys llum de Zapatero, vaig pensar que era el moment de treure's el darrer As de la màniga i nacionalitzar totes les escoles del país, acabar d'una vegada per totes amb els privilegis que l'església té a Espanya i a cap altre lloc del món i de passada -perquè no-, retornar les despulles del Dictador a la seva família i convertir el Valle de los Caídos en un museu dels horrors o tal vegada en un cementiri nuclear.
En definitiva, abans de fer les maletes camí de l'exil.li mediàtic, Zapatero podria encara comportar-se com un home normal i deixar per les properes generacions un país lliure de crostes històriques i supersticions malaltisses. Ressentit, diran alguns. Potser, però que no ho són, els herois, de ressentits?

Indignats

Fa dies que una veu interior em recomana fer cas omís de les crítiques que plouen de totes bandes. A mida que en llegeixo de noves, però, més m'indigno; i com més m'indigno, més em reafirmo. Del Full Parroquial del Sr. Gallina Blanca, amb la seva falsa modernitat i les seves firmes convidades, tan mediàtiques com buides de qualsevol interès intel.lectual, a les portades de tots els diaris de l'endemà del boicot al Parlament, sembla que ens sobrevola un crit uníson per desacreditar un moviment que em sembla que s'està convertint en quelcom inesperat que els està fent posar nerviosos. Partidari de matisar, deia el director de l'Ara diumenge passat, en referència a Arcadi Oliveres o Felip Puig entre d'altres. El meu problema és que no recordo els seus matisos a la immersió lingüística, les retallades de l'Estatut o el Tribunal Constitucional. Com el toro de Ferlosio, n'hi ha que coixegen sempre de la mateixa cama i això no és dolent, però com a mínim tenim dret a demanar-los que no ens facin creure que caminen ben drets.

No sé si ha estat aquest diari per tietes i tiets de totes les edats, les invectives de Pilar Rahola contra el President de Justícia i Pau (revolucionari frustrat amb vocació de líder, deia, vés quina una lideresa frustrada per excretar un comentari com aquest!), Quim Monzó, Toni Soler, Artur Mas, Duran Lleida, Joan B. Culla, Salvador Cardús o tants altres que s'han despatxat a gust darrerament amb els joves, els progres, els perroflàutics i els antisistema.
Però no ha estat fins avui que he conegut finalment l'origen de la força misteriosa que m'arrossegava cap a la Plaça Catalunya. Rouco Varela ha dit que els joves del 15M "no coneixen Déu" i que tenen les "vides trencades". Aquest país no té remei. I que ningú no es pensi que parlo només d'Espanya, és tota la pell de brau -Catalunya inclosa -que té una capa ancestral de caspa tan recalcitrant com l'urani de Fukushima. És el resultat de no haver descobert a temps la guillotina i d'haver-nos mirat el melic mentre tocàvem el flabiol i vèiem passar la Història com si sentíssim ploure. Aristòcrates que creen opinió en ple segle XXI i escolanets que la difonen. Així ens va.
Per sort, tot i que amb certa flaire d'una patinada de l'avi que no s'aguanta els pets, el President Pujol ha dit aquest matí que entén els indignats perquè són la primera generació des del 1945 que té les espatlles més estretes que els pares. Potser és l'únic que ha entès alguna cosa, al capdavall.

Retallades

Jo que sóc propens a portar la contrària i treure de polleguera als meus adversaris quan discuteixo, jo que sóc aficionat a ficar-me amb la dreta només perquè el cos m'ho demana, i a treure exemples absurds de sota les pedres, jo que construeixo arguments circulars o espirals per fer-m'ho venir bé com si jugués al póker, només pel plaer de discutir i -ho confesso- de tenir raó, jo, he de sentir en boca dels altres molt sovint aquell adjectiu que em fa tanta ràbia: demagog!

Però com que la realitat supera sovint a la ficció, us he de confessar que el culebrón President Manostijeras m'ha deixat sense paraules. Imagino que si Montilla, en un míting, o el de la bicicleta -posem per cas-, o Julio Anguita o fins i tot Hugo Chávez, hagués agitat les masses del Baix Llobregat al crit de.. Artur Mas tancarà quiròfans!, treuran la sisena hora perquè els vostres fills siguin més tontos que els de la concertada!, tancaran urgències!, suspendran la meitat de les operacions de cataractes de les vostres iaies!, deixaran gent desatesa!, acomiadaran metges, infermeres i mestres! (policia no, això sobre tot, que la seguretat està fatal, molt pitjor que l'educació).. suposo, deia, que demagog és el mínim del que l'haurien acusat.

Però ho han fet, han estat capaços, o gairebé. Perquè la bacanal ultralliberal no ha acabat del tot bé pel President, i fins i tot diu que un parell de les madams convidades a la festa en concepte d'assessores s'han acabat esbalotant i han sortit per peteneres totes esverades agitant els braços i amb els corsés esquinçats.. en fi, que ningú no els veia venir?

Sempre ens quedarà el misteri de saber què va votar Joana Ortega i quin dia ingressarà definitivament al frenopàtic el Sr.Duran. Avui m'ha comentat un amic que Eulàlia Vintró a Can Fuentes va subratllar el fet que Duran Lleida no hagués mai gosat fer públic el vot d'un Conseller -o col.lega- home. Què en som de rucs sovint els homes, sempre se'ns passen per alt aquests petits detalls. Té tota la raó, la Vintró, com sempre. A mi que la vicepresidenta no m'acabava de caure bé perquè al debat de TV3 la vaig trobar un pèl requetepija, i ara resultarà que per culpa del masclisme i del poc respecte del seu cap de partit -però súbdit de país- m'acabarà caient bé i tot, fins i tot sense saber el sentit del seu vot, fixeu-vos com m'estic tornant de tolerant..

Respecte la sisena hora, jo no sóc mestre, però tampoc sóc gilipolles (deu ser que vaig anar a una escola concertada). No sé si cal treure-la, afegir-ne'n o multiplicar-les per Pi, però el que m'ha quedat clar, és que aquesta és una mesura 100x100 econòmica, malgrat vulguin fer-nos creure el contrari; i que sembla una broma de mal gust que a un país amb un dels índex d'educació més paupèrrims d'Europa, això sigui el primer que se'ls acudeixi fer als responsables de treure'ns del pou profund de la mediocritat.

Però que hi ha algun conseller que porti o hagi portat mai els seus fills a l'escola pública? Que n'hi ha algun, de conseller, que tingui una mare que s'hagi operat de cataractes al Clínic i no a Can Barraquer? Que han fet gaires cues a urgències darrerament? Que recorden la darrera vegada que van anar en metro (això bé al cas perquè diu que també els fa ràbia que el metro obri de nit, diu que és per la seguretat que està fatal.. vinga, som-hi..)?

I per acabar de buidar el pap, sobre això de l'impost de successions que ja només pagaven l'1% dels ciutadans, a veure si algun periodista d'investigació ens acaba d'explicar l'adinerada iaia de quin Conseller d'Unió tenia un peu a l'altre barri la vigília de la reforma. Això sí que tindria interès i no el vot de la Senyora Ortega.

Últimament em sento tan demagog, tan populista i tan poc demòcrata, que em sembla gairebé una contradicció que determinada gent pugui exercir un càrrec públic. Perquè no es conformen presidint La Caixa, el Palau, l'Orfeó, el Círculo Ecuestre i l'Abadia de Montserrat? Perquè no deixem que els que fan ús dels serveis públics els gestionin de la millor manera i en benefici de la majoria? En fi, és que sóc tan demagog..

P.S. Avui, 14 d'abril.. Visca la República!

La consciència de classe

Camí de l'institut. Tot just comença a clarejar. Em paro en un semàfor de la zona franca. Sento un soroll rítmic metal·litzat. Davant meu una vintena de persones amb uniforme laboral alguns dels quals fan repicar cassoles. Un llençol amb una inscripció explica als espectadors endormiscats el motiu de l'escena: un altre ERO, una nova fornada d'aturats per engruixir les fredes estadístiques. Els treballadors no semblen gaire amoïnats: alguns xerren i riuen en petits grupuscles, altres aprofiten per fer el cigarret i només n'hi ha dos que semblen entregats a la percussió. Tot plegat d'una indolència esfereïdora. Des que ha començat la crisi aquestes mateixes imatges s'han anat succeint fins a incorporar-se amb una facilitat sorprenent en el magma desnaturalitzador de la nostra quotidianitat. Són imatges desproveïdes de potencialitat: no provoquen als espectadors altra cosa que la estúpida curiositat -curiositat que desapareix amb la mateixa rapidesa amb què arriba-. Alguna cosa grinyola si la imatge d'uns treballadors protestant per un ERO o una deslocalització només genera a la resta de treballadors una passatgera curiositat. Podria ser que la manca de potencialitat de la imatge no fos deguda al desgast provocat per la repetició sinó precisament a aquesta indolència a l'hora de protestar. O podria ser que la causa no tingués res a veure amb la forma de la protesta sinó més aviat amb la predisposició dels espectadors a l'hora de dotar a la imatge de potencialitat. Em sembla que és aquesta última suposició la més plausible i la que posa de manifest una realitat que no dubto deu ser celebrada pels apologetes de l'individualisme més tatcherià: la consciència de classe ha anat desapareixent paral·lelament a la transició que s'ha anat produint a les nostres societats i que Baumann -molt encertadament- qualificà com el pas d'una societat de productors -en què els beneficis procedien de l'explotació de la mà d'obra assalariada- a una societat de consumidors -en què els beneficis procedeixen de l'explotació dels consumidors-; però la desaparició de la consciència de classe no s'ha acabat aquí sinó que també ha arrossegat els valors humans que la fonamentaven, això és la solidaritat, l'empatia i la confiança. La producció és una activitat col·lectiva que genera valors col·lectius; el consum, en canvi, es basa en els desitjos mai satisfets del consumidor i és, per tant, essencialment individual. Podria ser aquesta la raó per la qual una fabrica que es tanca ens provoca curiositat i res més. Potser aleshores la indolència en les protestes sigui causada pel convenciment que tenen els afectats que aquestes protestes no generaran ni empatia ni solidaritat als que abans formaven part de la seva mateixa classe social; un convenciment que es sosté precisament pel fet que ells sentiren la mateixa falta d'empatia i solidaritat quan dues setmanes enrere tancà la fàbrica del costat.

El vell animalista

El senyor J.C fulleja amb parsimònia els diaris mentre xucla àvidament un caliquenyo i es pren un cigaló de Rom Pujol. A la terrassa del cafè del petit municipi lleidatà se senten els clec clec de les fitxes del dominó i poca cosa més.

El nostre protagonista ja fa mesos que no se sent engavanyat per les mirades de desdeny de la resta d'ancians. Tot plegat és una cosa de vells apoplèctics, pensa, incapaços de fer una lectura racional de tot el que passà i d'anar més enllà de la simple anècdota. Els joves del poble en canvi, des que va sortir de la presó, l'han acollit com un heroi i tots els dies li fan la gara-gara: les més jovenetes es deixen fer i els xicots el conviden a concerts i a drogues de disseny i, sempre que poden, li demanen que els expliqui la seva història fins al més mínim detall.
L'octogenari senyor J.C manté intactes les seves conviccions però està fermament convençut que la via política és l'única vàlida per assolir els seus objectius. Els anys passats a la presó han fet que es convencés plenament que amb la violència no es va enlloc i que les coses s'han de fer ben fetes, sense tacar-se de sang, fent ús tan sols del discurs -amanit, si cal, amb petites dosis de demagògia-. Per aquest motiu es prepara per fundar un nou partit polític. Sap que té els joves de la seva part i això fa que tingui grans expectatives sobre el recorregut que aquest nou partit pot assolir. Es presentarà a les eleccions municipals primer, però la seva mirada reposa sobre la butaca que el seu admirat Jordi Pujol ocupà en el palau de la Generalitat.
J.C és un animalista radical. Creu fermament que el mal es manifesta a través del poder que els humans exercim sobre aquelles criatures més indefenses, els animals, i sobre aquesta base moral es sustenta la seva ideologia. Amb el nou partit polític, que encara no té nom, vol acabar entre altres coses amb els escorxadors, les carnisseries i el tuf de xai a la brasa que empudega l'aire cada vegada que uns cretins decideixen perpetrar aquella ignomínia tan arrelada al nostre país, les costellades.

A vegades li vénen al cap els familiars dels quatre carnissers que matà als anys seixanta, i pensa amb el dolor que els provocà. Quan això passa, però, opta per seguir l'estratègia mental que el psiquiatre de la presó li recomanà i que el permet mantenir-se assossegat, això és circumscriure aquests crims com el que realment van ser: danys col·laterals.
Els seus contemporanis encara recorden perfectament els quatre joves i trempats carnissers que gràcies a les aptituds culinàries de l'octogenari animalista es convertiren en – cal reconèixer-ho- uns magnífics estofats. Amb una precisió quasi quirúrgica els cossos dels quatre desgraciats foren esquarterats, macerats una setmana amb vi negre i unes quantes espècies secretes, i finalment cuits a foc ben lent fins a convertir-se en objectes comestibles d'un sabor i textura realment extraordinaris per ser venuts, posteriorment, com a plats precuinats entre els carnívors de la comarca. Des de fora es fa difícil entendre l'estratègia militar que pretenia seguir amb aquestes atrocitats sinó és la simple venjança, o que simplement li faltava un bull; de fet, el vell es mostra incòmode quan se li formulen aquests dubtes però sempre ha defensat que tot obeïa a un pla racional i que els crims no tingueren res a veure amb cap obscura psicopatologia.
El que està clar és que ja ha saldat els deutes que tenia amb la justícia, i encara que la seva condició d'assassí no se la podrà treure mai de sobre, abjura de la violència i acata les normes bàsiques de la democràcia, de la constitució i de la seva escala de veïns; i avui li han acabat de confirmar que, a diferència d'altres casos, el seu partit havia superat tots els esculls jurídics que imposa la llei de partits.

J.C es cala la boina fins les orelles, fa una última xuclada al seu caliquenyo, i s'aixeca d'una revolada excitat per començar la nova aventura política que preveu serà apassionant.

Sortu

Sona el telèfon. És la meva germana. Els periodistes sempre van a la recerca de dades. Quan va aparèixer Google, van disminuir notablement les trucades. Per sort, però, hi ha coses que encara no surten a internet, així que encara em truca tot sovint. "Per casualitat.. -sempre comença així- conserves el telèfon del Javi Heavy?'". Regressió. Silenci. "En aquella època no hi havia mòbils"-contesto.

Vaig conèixer el Javi un estiu a Roda de Berà. Vam coincidir durant tres anys a la mateixa colla. Com indicava el seu sobrenom, el Javi era Heavy. Era tranquil, simpàtic, tolerant, fumava porros a totes hores i no es ficava mai amb ningú. Tot li estava bé i tant li feia una discoteca pija com un xiringuito ple de guiris com una Xibeca a la platja. "Jo em monto la festa en un metre quadrat, no necessito res més". I era cert. Bé, potser un porro sí que necessitava.. Una matinada, a la platja, parlàvem de política, cosa rara en aquella comarca. El problema basc, que diria Sabina. Jo que sóc propens a portar la contrària havia agafat el rol de l'abertzale intel.lectual. "Doncs que vols que et digui, a mi aquesta gent em fa fàstic". -va deixar anar de cop. "Aquesta radicalitat no fa per un heavy" -li vaig dir. "Ja, deu ser que es van carregar el meu pare". El pare del Javi era un dels 6 policies que ETA va fer volar pels aires a Sabadell el 1990. Evidentment, ningú no ho sabia. La conversa va acabar amb la planxa moral més gran que recordo. Aquell dia vaig comprendre que les opinions no són gratuïtes i que n'hem d'estar molt segurs per mantenir segons quines opinions si no volem caure en el cinisme o la frivolitat.

És cert que la Llei de Partits i aquest sofisme de la "condemna" a la violència són poc més que l'article 26 del Califa de La Trinca; i és cert també que la pau -com diuen els grans estadistes- no la poden construir les víctimes. Però faríem bé tots plegats de no perdre la perspectiva i mesurar bé les paraules si volem evitar planxes morals pitjors que la meva. La pau, sovint, no és més que un acte recíproc de generositat. Jo personalment confio en Otegui i imagino com deu haver estat de difícil resistir les embestides d'un brau orgullós amb la boina calada fins les orelles.

Confio i espero que Sortu es pugui presentar a les eleccions i fins i tot que tregui un bon resultat que deixi tothom al seu lloc. Més que res perquè quan d'aquí 10 o 15 anys, en unes imatges d'arxiu, el meu fill vegi una compareixença dels que avui encara dubten de si deixar o no les pistoles, amb la xapel.la i la caputxa i demés simbologia guerrillera i nacional, en una anacrònica barreja entre el Ku Kux Klan i Marianico el Corto, es quedi bocabadat i em pregunti: "i aquests, de quin planeta sortien?".

La família del Javi va deixar d'estiuejar a Roda de Berà i li vam perdre la pista al nostre amic. Uns anys més tard vaig saber que el Javi Heavy havia mort en un accident de moto. Vés a saber en quina carretera i en quines circumstàncies, tant li fa. Segurament ningú tret de l'atzar en va ser responsable. Però no cal ser assistent social per adonar-se de que aquella família es va començar a desestructurar el dia que un encaputxat va decidir accionar el detonador.

Déu va en bicing!

Tot i que havia fet una promesa a la Moreneta de no parlar de política durant -com a mínim- els propers 23 anys, faré una excepció metereologico-miraculosa. I és que això de l'anticicló inesperat del conseller Puig m'ha proporcionat un plaer gairebé concupiscent. El Titànic s'enfonsa i nosaltres a coberta discutint el sexe dels àngels, de despropòsit en despropòsit i tiro porque me toca. I ha resultat que finalment Nostro Senyor, el mateix que va fer tronar el cel del Principat quan l'ex conseller Baltasar -de nom religiós, però trajectòria més aviat aconfessional- li ho va implorar, Nostro Senyor, deia, ha decidit aigualir la festa del chincha rebienta convergent amb aquest despropòsit dels 80. Quantes espelmes s'ha passat pel forro darrerament l'Altíssim en aquest país? Quantes en devia ofrenar sense èxit el Patronat de la Sagrada Família perquè fes caure el Temple al pas de la tuneladora diabòlica evitant que la ciència, un cop més, s'imposés a la fe catastrofista dels patrons? No ho sabrem mai. Digueu-me mala persona, però és que n'hi ha que m'hi fan tornar. Un dia vaig sentir confessar al gran Gabilondo -el mateix que un sequaç de Berlusconi acaba de prejubilar en favor dels aneuronals habitants de la casa de Gran Hermano, té collons el món on vivim!-, li vaig sentir confessar, deia, que Aznar treia el pitjor d'ell. A mi em passa una cosa semblant amb l'actual cap dels Mossos, i no hi puc fer res. I el pitjor és que va per llarg. Aquest home és recalcitrant i incombustible com un bidó d'Urani-235. Suposo que haver-lo d'aguantar és una penitència perquè pugui arribar un dia a purgar la meva responsabilitat indirecta per la nefasta, indignant, negligent, revanxista i ressentida tasca de l'anterior ocupant de la cadira, aquell hippy pollós que va gosar limitar la velocitat dels BMW i a qui vaig donar el vot en -com a mínim- 2 ocasions. I el més curiós és que m'han arribat veus que diuen que hi ha convergents de 25 generacions a qui aquest individu també treu de polleguera. Ara sí que no m'ho explico. Crec que Mubarak a la Conselleria seria més ben vist, un home de pau i d'ordre, enemic dels extremistes..

Quan era jove, en una galàxia molt llunyana, fa molts i molts anys, celebrava els meus aniversaris fent una festa multitudinària al bell mig de Collserola. Expliquen les cròniques de l'època, que solia acabar la nit dalt de la cadira cridant: Viscaaaaaaaaaa els 80! Jo em pensava que parlava de la Dècada dels 80, de Bruce Springsteen, Communards, U2, Queen, The Police, Bonney M, Dire Streets i Madonna.. i en realitat era molt més que allò, era un crit visionari de la velocitat a la què un dia molt llunyà la Santa Inquisició ens prohibiria circular!

En un altre ordre de coses i canviant de Darth Vader i de poders malèfics, us adjunto un enllaç que a casa fa dies que hem de mirar 20 vegades abans d'anar a dormir. Sí, estem en aquella fase de Mirem una altra vegada l'anunci del cavaller? Hem canviat Dora La Exploradora -una nena que d'existir a la vida real justificaria l'infanticidi- per un anunci de Wolkswagen molt més inspirat. I a més a més, ara, en Bernat, mentre s'empassa la sopa, tarareja la Marxa Imperial de John Williams. La publicitat té coses bones, no m'ho negareu..